Joan Roma

UTILITAT FORA DE DUBTES
En el nostre país, tant aviat obrim debats sense una bona fase fonamentada, com en tanquem sense haver-los analitzat prou bé. Ara toca parlar de les Diputacions, i molts fan debats sense un coneixement proper ni extens en la matèria. Poden, doncs, proposar eliminar-les, retallar-les o substituir-les, sense més contemplacions. Preguntes, sobre com fer-ho? Quin cost tindrà? Què perdrem o què guanyarem ? queden en el llimbs. Molt típic també del nostre país.
Alguns pensaran que la meva defensa es basa en un interès directe, pel fet de ser assessor del Grup Socialista a la Diputació de Barcelona, però a la meva edat, i en la meva situació em puc permetre dir ara, com abans, el que penso, sense cap necessitat de fer el paripè. I qui llegeixi articles de fa deu o quinze anys veurà que les raons son les mateixes.
He conegut la Diputació de Barcelona des de l’abril del 79 fins ara mateix. El recorregut de presidents des de Martí Jusmet fins Antoni Fogué, ha estat ple d’actuacions molt profundes en matèria de renovació, innovació i adaptació a les necessitats dels ajuntaments de la província de Barcelona. Es cert que moltes altres Diputacions no han seguit aquests passos, però la de Barcelona ha marcat la pauta a nivell de Catalunya i Espanya, fins convertir-se en una administració modèl.lica, en quan a agilitat, rigorositat i innovació.
Precisament, molts somiàvem en que la Generalitat recuperada copiés les innovacions i les maneres d’actuar de la Diputació de Barcelona. No va ser així. La Generalitat presidida per Jordi Pujol, va copiar l’administració central i va néixer i créixer amb greus deficiències de funcionament. Deficiències que ara es veuen per tot arreu i denoten una falta de reestructuració general, per convertir l’administració en un model de funcionament eficient.
Els primers governs de la Diputació es varen trobar amb una administració feixuga, envellida, plena de tics del passat, i ocupant espais venerables arquitectònicament parlant, però totalment inadequats per fer les funcions que pretenien.
Una lenta, però constant feina de reestructuració va convertir en pocs anys, una administració vella, en una de moderna i exemplar. Tots els alcaldes i regidors en podem donar fe, de que quan busques un responsable , el trobes i et resol el problema o te l’aclareix. Cadascú ocupa una funció ben determinada, no vas de porta en porta, de servei en servei a la recerca del “responsable” final. No podem dir el mateix de moltes dels serveis de la Generalitat.
La Diputació des de fa anys paga a seixanta dies. Ja voldríem que això fos habitual en la Generalitat o en altres administracions.
Però, el més important, és la proximitat, i l’estar al servei dels ajuntaments. Sense la Diputació de Barcelona, els ajuntaments no haguessin pogut fer la meitat de les funcions que han exercit. Han tingut la recaptació de taxes i impostos resolta, assessorament jurídic i tècnic en totes les matèries hagudes i per haver. Ens han facilitat gestions a tots els nivells, han inventat noves fórmules d’ajuda, control i supervisió.
Poden estalviar? Segur que sí, però pensar en la seva desaparició és jugar amb el futur de la majoria d’ajuntaments i per tant, de ciutadans. Ja hem fet alguns experiments, en el passat. Els Consells Comarcals havien de ser una gran solució. No ho han estat, i ens costen centenars de milions a l’any. I les Regions o Vegueries, han quedat aparcades. Abans d’eliminar res, pensem en qui es farà càrrec de les seves funcions. De moment no hi ha cap alternativa creïble.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC