Joan Roma

AVI AMB UN NET AUTISTA
En el darrer número de la revista, explicava algunes de les “tasques” d’alcalde que no son les pròpies del càrrec ni son conegudes de la immensa majoria dels ciutadans. Entre les exposades, no hi havia una de molt insistent i que vaig contestar en diferents ocasions pel dramatisme que suposa.
Es tracta d’un avi amb un net autista. Pels qui no coneguin aquesta malaltia, de moment sense remei, hem de dir que és molt dura per la família i el seu entorn. I si la família no té grans ingressos, ni vivenda adaptada, ni altres mitjans tècnics o humans, es fa molt difícil de suportar.
Aquest és el cas, i l’avi, a la vista del desgast dels pares i la impossibilitat d’atendre el net com cal, va iniciar fa prop de 3 anys una campanya reivindicant ajuts , equipaments i instal•lacions adequades per nens amb aquesta malaltia. Durant aquest temps s’ha adreçat a totes els institucions del país, organismes, entitats,etc, per tal de denunciar aquesta situació i aconseguir solucions adients.
Una part dels correus han anat dirigits a molts ajuntaments, entre els quals el de Borredà, però, per descomptat, a molts d’altres. A cada correu explicava els passos donats, a nivell de reunions, escrits o articles de lleis que obliguen atendre casos com el del seu net.
Ara, després de tot aquest temps, es dona per vençut. No ha aconseguit solució ni pel seu cas concret, ni per tot el conjunt d’afectats. Bones paraules, en alguns casos, promeses de cara el futur, en altres, o simplement silenci.
A la vista d’aquest resultat, ha anunciat una vaga de fam, des del dia 1 de maig, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, sota una carpa de 4X3, i una pancarta. El termini és imprevisible i el final també, tot i que pot ser dramàtic. Posar fi a la vaga ha de venir de la mà d’una solució al seu cas, o per un dramàtic final.
Què fer davant d’un cas com aquest? Pot un alcalde llegir multitud d’escrits, i esborrar-los ? Tenim alguna solució al nostre abast ? Preguntes de difícil o impossible resposta. En el meu cas, he contestat uns quants dels seus escrits, especialment el darrer, per demanar de no fer la vaga. Una persona amb 74 anys i la salut delicada, no està per emprendre accions com aquesta, sense posar en perill la pròpia vida, en ben poc temps.
Ell n’és conscient, però creu que és l’única via perquè li facin cas. Li preocupa la situació de la família, sense el seu auxili per cuidar el nen autista, i les repercussions de tota mena que pot portar aquesta vaga de fam. Demana llibertat per poder-se instal•lar a la plaça i dur a terme la seva actuació. Què passarà ? No ho sabem. El temps ens ho dirà.
I un cas com aquest, i com molts d’altres, arriba en el pitjor dels moments. En un moment en que es retallen prestacions essencials, i s’anuncien canvis en l’estat de benestar que serà modificat brutalment. Per desgràcia veurem molts altres casos semblants. Fa ben pocs dies , es van anunciar reduccions de personal, en centres d’assistència a malalts mentals, o amb greus dependències. I el tancament de milers de llits, dotzenes de quiròfans, i altres instal•lacions d’hospitals públics o concertats. Si algú s’imaginava que les conquestes socials ja quedaven arrelades per sempre, s’equivocava.
Els serveis com tot en la vida son susceptibles de ser millorats o empitjorats. Tot depèn de quines prioritats tenen els que governen. Que cadascú faci les reflexions oportunes.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC