Joan Roma

LA DISPUTADA LLENGUA.
No hi ha manera d’aconseguir deixar les llengües en pau. La proximitat de les eleccions atreu la polèmica més artificial de quantes es produeixen en temps, més o menys, electorals. I molts no s’adonen que juguen amb foc i que crispen l’ambient , creant problemes allà on no n’hi ha.
Aquests dies, es reviuen vells discursos i posicionaments ja superats, però que tornen com si fossin nous de fa quatre dies. I res millor que la normalitat i la vida diària per donar-se compte que la gent no en fa cap problema.
Molts no entenen que la llengua, és una riquesa cultural que cal protegir i cuidar. I aporta diversitat al país, com tantes altres coses , existents en un territori determinat. I vàries llengües poden conviure sense especials conflictes, dintre d’un mateix Estat. En aquest tema, no hem avançat gaire.
Res millor que viatjar i veure com conviuen en altres llocs i quan natural és que tothom parli dues, tres o més llengües. El problema és aconseguir que es parlin bé, i tots hauríem d’estar més preocupats pel nivell parlat i escrit que no pas per altres batalles. No descobreixo res, si afirmo que el suposat problema de la llengua es situa en el lloc vintè o trentè en les preocupacions dels catalans.
A què ve, doncs, parlar-ne tant ? A què ve, demanar protecció pel castellà, si tots veiem que no està discriminat, ni en cap perill ? La resposta, és ben senzilla, dona arguments a polítics d’altres territoris que poden fer un guió totalment inventat sobre la situació real de la Catalunya de cada dia. Hem de contestar amb la mateixa moneda? Crec que, no. Al final la veritat sempre surt, i quan s’escolten , en determinats mitjans de comunicació històries, suposadament passades a Catalunya, ja veiem que la veracitat és la darrera de les virtuts dels periodistes que intervenen en el debat.
De totes maneres, de tant repetir les mentides, alguna gent de les creu. I això es tradueix en posicionaments sobre el nostre país que res tenen a veure amb l’objectivitat. En els darrers anys, i a poc a poc, s’ha anat perdent la posició responsable de tots els partits a l’entorn de temes considerats “intocables”. Algun dia havia de passar que la generació que no va viure la guerra civil, ni va ser protagonista de la transició, es permet devaluar la gran feina feta. I si aquesta posició la veiem en temes d’Estat que no ha de passar en temes considerats, menors, com el de la llengua.
Però, és evident que la llengua no és un tema menor pels catalans. Es un dels nostres signes d’identitat, i qui no ha estudiat ni viscut una situació com la nostra, no la pot comprendre. O en tot cas, no la pot entendre de la mateixa manera que nosaltres.
D’aquí que se’ls hagués de demanar un especial esforç i sensibilitat per ficar-se en la nostra pell. De moment estem lluny d’aconseguir-ho i això dona munició a uns i altres. I si d’aquestes posicions, pensen aconseguir rèdits polítics, encara és més difícil de fer-los variar.
De totes maneres, els ciutadans hauríem de ser contundents en la defensa de la llengua, i no acceptar l’ús de les disputes per propòsits aliens a ella. De tots nosaltres depèn aconseguir-ho.
Joan Roma i Cunill, President Fed. XI del PSC.