Joan Roma

MARABUNTA BOLETAIRE.
No és estrany que pagesos, ramaders i propietaris forestals, resin perquè la temporada de bolets sigui el més curta possible. El món dels bolets ha experimentat un canvi brutal, en tots els sentits. L’aposta dels mitjans de comunicació per donar a conèixer aquest món i fer programes de tota mena, ha motivat a milers de persones que mai havien anat a buscar bolets, a sortir de les ciutats i anar a qualsevol dels territoris de “més fama” boletaire, i la situació ha arribat a un nivell de difícil continuïtat.
Nosaltres precisament estem en el centre del territori boletaire: Berguedà, Lluçanès, Ripollès, Osona... son envaïdes cada cap de setmana per milers de nous boletaires, als quals s’hi afegeixen els de sempre. I els de sempre, van cada dia al bosc, de manera que no el deixen descansar durant els 7 dies de la setmana, fins que ja li han extret tot el suc.
I aquest any hem vist noves fórmules que preocupen de cara el futur. La crisis ha portat a moltes persones, desconeixedores del món dels bolets, a buscar-ne i fer-se uns ingressos complementaris. Res de nou, perquè ,gent d’aquí o de fora, fa anys que ho venen fent.
El més preocupant, però, és que s’han organitzat grups de 10, 15 o 20 persones d’aquí o d’altres països que han decidit exprimir al màxim aquesta riquesa, portant furgonetes a peu dels boscos i omplint-les des de bon matí a darreres hores de la tarda. Ja no son boletaires casuals, sinó professionals. Res els atura, i tot s’hi val a l’hora d’anar al bosc.
“Totes les masses, piquen”, i estem a punt d’arribar a un punt de no retorn. Es a dir, d’explotar i malmetre tant el bosc que al final li fem perdre una de les grans riqueses que ens dona:bolets, gairebé tot l’any.
Davant aquest allau de gent, caldrà fer alguna cosa, radical. Tots sabem que en el nostre país, sense normatives rigoroses i contundents , la cosa no funciona. Els que vivim a pagès, sempre hem gaudit dels bolets. N’hem anat a buscar, uns per afecció, altres per negoci, però amb un comportament respectuós pel medi natural.
Això ha canviat, i la massificació , sempre comporta malbaratament de recursos i estropicis de tota mena. No cal fer una llarga llista, però tots hem vist com es tallen vailets, sigui amb branques o directament amb tenalles. Vaques que volten sense límits precisos, entren a camins i carreteres, i es barregen amb d’altres. Papers, ampolles, capses, plàstics, etc, etc, els podem trobar una mica per tot arreu. El final de temporada , s’assembla més a un camp de batalla que no pas a un paratge idíl•lic. N’hi ha prou que els incívics siguin un deu o quinze per cent com per deixar-ho tot fet un fàstic.
I que ningú deixi res obert, o res a l’aire lliure. Poden entrar a cases, granges, agafar fruita o qualsevol altra cosa, amb l’excusa de que ho han trobat obert, o la fruita penjava dels arbres i semblava que no era de ningú.
I ja no diguem sobre l’aparcament de vehicles en qualsevol indret. Poden tancar passos a cases de pagès, a explotacions forestals, a qualsevol activitat turística, sota l’excusa que no havien vist el cartell o es pensaven que no era vàlid.
Quan les coses arriben al punt on estem, un país, un govern, els ciutadans s’han de preguntar què cal fer per regular, per protegir, per sancionar. Hi ha solucions més o menys dràstiques, però en alguns llocs d’Espanya ja es demana el pagament d’un import per accedir a determinats camins que porten a zones boletaires. En altres llocs , impulsen un carnet, similar al que tenen els caçadors, amb controls per part de guardes forestals, o la policia.
En altres indrets, a nivell europeu, han estat més dràstics, hi han imposat uns límits rigorosos a la collita. Per exemple , la darrera vegada que vaig estar a Suïssa, vaig veure cartells on quedava clara la prohibició de collir més d’un quilo de bolets per persona i dia.
No seria bo arribar a aquests extrems, però queda clar que la cosa no pot seguir com fins ara, amb un increment any rere any de la pressió de milers i milers de persones sobre unes parts del territori rural. La natura és fràgil i l’hem de cuidar. Trobar la manera equilibrada és cosa de tots, i de ben segur, en els propers dos o tres anys la veurem feta realitat, per bé de tothom.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà).