Joan Roma

EL DIA DESPRÉS
Celebrada ja la gran manifestació, estem en el temps de descompte, respecte el que cal fer. De fet, aconseguir una gran mobilització era un dels objectius, però tots sabíem que l’important és la reacció posterior, a nivell de Catalunya i a nivell d’Espanya.
Tot un seguit de comentaristes, i polítics de diferents partits, consideren que els socialistes estem en un carreró sense sortida, o en un marc molt complicat com per sortir-ne airosos. Els interessa interpretar que la sentència del Tribunal Constitucional ha estat propiciada i fins i tot volguda pels socialistes, i que el PSC es troba lligat de peus i mans, a la voluntat del PSOE.
Aquesta és una vella cançó, la del sucursalisme que demostra ben poc coneixement de la realitat del dia a dia ,entre dos partits, agermanats, però independents un de l’altre. I precisament aquesta relació és la que ens ha permès arribar a acords de gran interès per Catalunya, al llarg de tota l’etapa democràtica. Alguns només volen veure alguna de les contradiccions que tota força política té o ha tingut al llarg de la seva història. El cert, però és que la unió fa la força, i només conformant un gran grup parlamentari a les Corts Generals, es pot canviar el funcionament i estructura de l’Estat.
Objectivament, Catalunya està en les màximes cotes d’autogovern de la seva història. El nou Estatut donava un pas més en la direcció de constituir un estat federal, encara que sota noms diferents. La sentència del TC dona un pas enrere, però no suspèn ni anul•la la major part del text, de manera que l’autogovern es consolida, per bé que ha de resoldre el possible conflicte d’interpretacions i retallades en alguns àmbits. I la sentència crea problemes a tots els partits, excepte als que la varen presentar.
Curiosament ben pocs remarquen la responsabilitat del PP en aquest afer. En la presentació del recurs, i en l’ús i abús de les pressions per aconseguir una sentència conflictiva. I de fet, han tingut un gran fracàs perquè pretenien una retallada molt més profunda, i en temes especialment delicats, cosa que no han aconseguit. Però, la indignació de molts ve donada, pel fons i la forma en que el TC s’ha pronunciat. I perquè el propi TC no té l’autoritat i prestigi que un òrgan d’aquesta rellevància hauria de tenir.
Però, la sentència és ferma, i el dia després ha arribat. I ara toca que tothom es mulli en buscar-hi solució. De res serveix continuar amb la indignació, o promoure noves manifestacions. El govern català té l’aval del més d’un milió de manifestants, i té la legitimitat per proposar sortides a la situació creada. I aquí s’han de veure les lideratges, i la coherència de cada partit. Ja no es pot acusar a uns o altres. S’han de tenir alternatives.
I em sembla lògica la del President Montilla. Aconseguir nous acords polítics i pactes per redreçar el que la sentència ha malmès, utilitzant sàviament les vies de l’article 150 de la Constitució, que permet delegacions de competències de l’Estat, o per la via de lleis orgàniques que garanteixin el que l’Estatut proposava i la sentència ha tombat.
En política, res és definitiu, ni immutable. Precisament el PSC pot jugar un paper fonamental en aquesta nova etapa, degut al seu pes, en el socialisme espanyol. Que cada partit i cada líder ens expliqui quines sortides proposa per recuperar el contingut del nou Estatut. No valen les paraules sinó els fets. I en aquest moment, el lideratge del President Montilla, és fonamental per resoldre el conflicte creat. Esperem les propostes dels altres líders.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC