Joan Roma

SENY O RAUXA ?
Tenim ja sentència del Tribunal Constitucional i francament, i com era previsible, les valoracions son radicalment diferents en funció de qui les fa. Cada partit en fa una lectura pròpia, molt subjectiva, i pensant en les properes eleccions o en funció del seu posicionament passat.
El cert, però, és que molta gent està més escandalitzada per les formes que pel fons. Que després d’un període tant llarg, s’hagi emès sentència, per part d’un Tribunal deslegitimat per les baixes, i per la caducitat dels càrrecs, no dona la necessària autoritat que ha de tenir un òrgan com aquest. Difícilment trobaríem una situació semblant a cap dels països del nostre entorn.
Però bé, agradi o no, la sentència s’ha emès, i vulguem o no, s’ha d’acatar, encara que no es comparteixi. El que ara convé és una bona dosis de seny, amb algun toc de rauxa per valorar la situació on estem, i cap on es pot anar.
D’entrada i vistos els primers documents, l’estratègia del PP ha quedat truncada per una sentència que no contempla, ni de bon tros la visió d’aquest partit, a l’hora d’intentar retallar l’Estatut. Tampoc s’han tocat elements essencials de l’autogovern, i a l’espera de la interpretació que es doni a un conjunt d’articles, res del funcionament actual, ha de ser modificat, sobretot en els aspectes de la cultura i la llengua.
Alguns analistes, critiquen especialment les disquisicions entorn al terme “nació” i al tema de llengua “preferent”, però no comporten a efectes pràctics cap retallada de les posicions actuals.
I és que el terme nació, per uns, o nacionalitat per altres, son interpretables i discutibles, a l’igual que el terme regió. Aquestes llargues discussions que he escoltat aquests dies, em recorden una vella batalla, en ple franquisme, i que al final com tot, la realitat s’imposa. Qui no recorda la consideració del català com a dialecte i no com a llengua ? Quantes batalles es varen fer entorn aquests termes? Al final es va imposar la realitat, el català és una llengua , ara, i ho era, cinquanta o cent anys enrere. No perquè alguns la qüestionessin, perdia la seva qualitat.
Amb el terme nació, passa el mateix. Alguns crítics, fins i tot amb grans títols, discuteixen aquest terme per Catalunya. Altres, volen diferenciar , nació i nacionalitat, donant a la primera l’equivalent a Estat, i a la segona, l’equivalència de regió. En fi, no per això Catalunya deixarà de ser una nació, i Espanya un Estat o una nació de nacions, amb nacionalitats i regions si es vol. Francament, a vegades perdem el temps en coses ben poc essencials.
El que ara toca, és estudiar bé el conjunt de la sentència, valorar-la, i veure els efectes que pot tenir sobre el funcionament quotidià de la Generalitat, i del nostre futur. I saber que en allò que es consideri un retrocés, es pot canviar per la via de Lleis Orgàniques. El legislatiu continua en mans del Parlament de Catalunya i de les Corts Generals, i això no ho pot canviar cap tribunal per molt Constitucional que sigui.
Considero totalment encertat el posicionament del President de la Generalitat, en el sentit de compaginar el seny i la rauxa, en dosis molt ben triades. Una posició ferma, de validesa de l’Estatut, d’acatament a la sentència, tot i no compartir-la, i de començar els tràmits per reequilibrar els possibles danys, mitjançant acords polítics entre partits, per ser referendats en els parlaments corresponents. Per tant, els catastrofistes no han triomfat, ni en un lloc ni en un altre.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.