Tuesday, June 22, 2010

 

DESCONFIANÇA GENERAL

DESCONFIANÇA GENERAL.
El cas Palau ha comportat el trencament de la confiança en alguns dels àmbits considerats “sagrats”. Portem mesos i mesos, llegint i escoltant declaracions sobre les actuacions dutes a terme, i realment la capacitat de sorpresa i indignació ha quedat desbordada per la crua realitat.
Però, d’aquest cas se n’han d’extreure lliçons, algunes ben elementals, com és la de no fiar-te de les aparences. Una altra lliçó és la de comprovar tot el que es diu, i tenir-ho confirmat documentalment. Una altra, és la de no rebre lliçons de patriotisme de segons quines persones i partits. Si, com sembla, algun partit en va treure profit, ha d’haver-hi un fort càstig, a tots els nivells, especialment en el electoral.
No és de rebut que s’hagi destrossat la imatge d’una de les principals institucions culturals del nostre país, per obtenir beneficis a nivell personal, per part dels antics dirigents, i avantatges materials i econòmics , per part dels partits de govern d’aquell moment. I és que veure ara les mateixes cares d’aleshores, buscant excuses o intentant derivar responsabilitats cap a d’altres persones, causa perplexitat i indignació.
Algun dia descobrirem tripijocs ben poc honorables, ocorreguts durant els governs convergents. Molts son coneguts, però no documentats. Potser del cas Palau en sortiran algunes proves concloents. Seria un dels aspectes positius, d’un cas que mai hagués hagut d’arribar al punt on estem.
Veiem, però, encara, intents per desconfiar de persones totalment honorables. Càrrecs públics municipals de Barcelona o de la Generalitat, en el cas del Conseller Castells, que varen dur a terme tràmits i gestions del tot favorables a impulsar projectes positius pel Palau de la Música. Projectes totalment explicables i justificats a l’hora de ser plantejats, i tanmateix , ara posats sota sospita. Els projectes i les persones que varen intervenir en la seva tramitació.
Totalment injust, perquè en molts pobles i ciutats, el govern municipal pot haver buscat sortides a la crisis d’un sector o d’un barri , i el fet d’haver sortit bé o malament no ha de portar a sospitar d’una gestió fraudulenta. Simplement hi ha iniciatives que poden tenir èxit i altres, poden fracassar, sense l’existència de cap comportament indigne.
Sap greu, pels qui coneixem a les persones de l’ajuntament de Barcelona o al Conseller Castells, que pel fet d’haver estat cridats a emetre el seu testimoni, en el cas de l’hotel plantejat a tocar del Palau, hagin aparegut com presumptes implicats en tràmits irregulars, per tot un seguit de mitjans de comunicació que no s’han preocupat d’estudiar les gestions fetes, ni les garanties exigides per evitar pèrdues econòmiques o patrimonials.
He llegit i escoltat alguns dels interrogatoris periodístics, al Conseller Castells, i francament no volien sentir la puntual informació que donava, sinó el que ells havien establert com a suposada “realitat”. De res serveixen les explicacions si qui pregunta no escolta ni valora el que es diu. De totes maneres al final la veritat surt , encara que pel camí hagi deixat ferides, difícils de cicatritzar.
I és que el cas Palau deixa una desconfiança infinita en els ànims de tothom. Per la durada de l’engany, pel volum del saqueig, pel nom de les persones , per l’amplitud de les actuacions, i per les derivades que tenia, entre les quals el destí d’una part dels diners cap a campanyes d’algun important partit català. Res serà igual, i la confiança cega en determinades persones i institucions, ha passat a millor vida. Bo, o dolent? El futur dirà.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.





















DESCONFIANÇA GENERAL.
El cas Palau ha comportat el trencament de la confiança en alguns dels àmbits considerats “sagrats”. Portem mesos i mesos, llegint i escoltant declaracions sobre les actuacions dutes a terme, i realment la capacitat de sorpresa i indignació ha quedat desbordada per la crua realitat.
Però, d’aquest cas se n’han d’extreure lliçons, algunes ben elementals, com és la de no fiar-te de les aparences. Una altra lliçó és la de comprovar tot el que es diu, i tenir-ho confirmat documentalment. Una altra, és la de no rebre lliçons de patriotisme de segons quines persones i partits. Si, com sembla, algun partit en va treure profit, ha d’haver-hi un fort càstig, a tots els nivells, especialment en el electoral.
No és de rebut que s’hagi destrossat la imatge d’una de les principals institucions culturals del nostre país, per obtenir beneficis a nivell personal, per part dels antics dirigents, i avantatges materials i econòmics , per part dels partits de govern d’aquell moment. I és que veure ara les mateixes cares d’aleshores, buscant excuses o intentant derivar responsabilitats cap a d’altres persones, causa perplexitat i indignació.
Algun dia descobrirem tripijocs ben poc honorables, ocorreguts durant els governs convergents. Molts son coneguts, però no documentats. Potser del cas Palau en sortiran algunes proves concloents. Seria un dels aspectes positius, d’un cas que mai hagués hagut d’arribar al punt on estem.
Veiem, però, encara, intents per desconfiar de persones totalment honorables. Càrrecs públics municipals de Barcelona o de la Generalitat, en el cas del Conseller Castells, que varen dur a terme tràmits i gestions del tot favorables a impulsar projectes positius pel Palau de la Música. Projectes totalment explicables i justificats a l’hora de ser plantejats, i tanmateix , ara posats sota sospita. Els projectes i les persones que varen intervenir en la seva tramitació.
Totalment injust, perquè en molts pobles i ciutats, el govern municipal pot haver buscat sortides a la crisis d’un sector o d’un barri , i el fet d’haver sortit bé o malament no ha de portar a sospitar d’una gestió fraudulenta. Simplement hi ha iniciatives que poden tenir èxit i altres, poden fracassar, sense l’existència de cap comportament indigne.
Sap greu, pels qui coneixem a les persones de l’ajuntament de Barcelona o al Conseller Castells, que pel fet d’haver estat cridats a emetre el seu testimoni, en el cas de l’hotel plantejat a tocar del Palau, hagin aparegut com presumptes implicats en tràmits irregulars, per tot un seguit de mitjans de comunicació que no s’han preocupat d’estudiar les gestions fetes, ni les garanties exigides per evitar pèrdues econòmiques o patrimonials.
He llegit i escoltat alguns dels interrogatoris periodístics, al Conseller Castells, i francament no volien sentir la puntual informació que donava, sinó el que ells havien establert com a suposada “realitat”. De res serveixen les explicacions si qui pregunta no escolta ni valora el que es diu. De totes maneres al final la veritat surt , encara que pel camí hagi deixat ferides, difícils de cicatritzar.
I és que el cas Palau deixa una desconfiança infinita en els ànims de tothom. Per la durada de l’engany, pel volum del saqueig, pel nom de les persones , per l’amplitud de les actuacions, i per les derivades que tenia, entre les quals el destí d’una part dels diners cap a campanyes d’algun important partit català. Res serà igual, i la confiança cega en determinades persones i institucions, ha passat a millor vida. Bo, o dolent? El futur dirà.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?