Joan Roma

JUGAR A TRENCAR
Es curiosa la mania de molta gent, a demanar trencaments a determinats partits ,com a mostra de fermesa, coherència o estimació al país. Aquest és el cas de la nova onada de peticions de creació de grup parlamentari del PSC al Congrés de Diputats o de votar diferent que el PSOE en qualsevol de les iniciatives parlamentàries. Semblaria que només amb un trencament de relacions, el PSC podria demostrar la seva valentia o la seva independència.
Trobo lògic que siguin els partits a la oposició o aquells amb poca força a Madrid o aquí els que propugnin aquesta batalla. Una ruptura entre els dos partits, és evident que els faria a tots dos més febles , tant a Catalunya com a Espanya. I és que molts obliden que bàsicament, en política , el que es dirimeix és un model d’esquerres o de dretes. Després pot haver-hi matisos a una banda o altra, però , ara i aquí podem veure com a les properes eleccions autonòmiques, estatals o municipals, el que està en joc son les polítiques progressistes o les conservadores.
I els socialistes encapçalen el model d’esquerres. I tots els guanys a nivell social, han vingut sempre de les esquerres. I preservar-les no serà fàcil si es capgiren resultats i els partits conservadors arriben al govern. Es pot criticar l’acció de govern socialista, però ningú negarà les conquestes obtingudes a nivell de llibertats individuals i col•lectives, com el dret al matrimoni de parelles del mateix sexe, o abans , el divorci, el dret a l’avortament, els drets laborals, la cobertura universal en matèria de salut, o d’escolarització, i fa ben poc, el dret a les prestacions socials. Podríem continuar amb un gran nombre d’altres drets, impensables fa ben pocs anys, i que no haguessin arribat de la mà de governs de dretes.
I aquestes conquestes només es poden preservar si les forces progressistes es mantenen en el govern o tenen prou representació a tots els nivells com per paralitzar modificacions cap enrere.
Tornem, doncs, al principi i parlem de la relació entre PSC i PSOE. A cap dels dos interessa un trencament o un allunyament en les relacions perquè un enforteix l’altre, i el treball conjunt ha estat positiu al llarg dels darrers 30 anys. Es millor influir des de dintre, que no pas fer-ho des de fora. Representa això, una dependència del PSC respecte el PSOE? Hi ha una interdependència, basada en la confiança mútua , i el treball conjunt. Ha funcionat raonablement bé , sempre, amb les lògiques discrepàncies en múltiples temes. Lògic i raonable. I resulta curiós que els més insistents en demanar la ruptura sigui CiU. Precisament una coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya, i Unió Democràtica. Dos partits independents que cada dos per tres passen per crisis i discrepàncies més fortes que entre el PSC i el PSOE.
Perquè, doncs, tanta pressió al PSC ? Molt fàcil, la unió fa la força i la desunió crea feblesa. Seríem ben poc intel•ligents en caure en la temptació de trencar, quan el que s’ha d’aconseguir és millorar la sintonia i acostar posicions en aquells temes més delicats i difícils. Ara pensem en l’Estatut o la renovació del Tribunal Constitucional, però podem transposar-lo a d’altres. Que ningú esperi que el PSC doni un pas tant poc intel•ligent com aquest. Amb un mapa polític tant trossejat com el que tenim, només faltaria anar en direcció contrària a la unió de forces i obtenció de majories suficients per formar governs.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.