Joan Roma

SER IMMIGRANT
Portem un grapat de setmanes parlant de temes d’immigració arran la decisió de l’ajuntament de Vic de no empadronar a persones “sense papers”. Finalment l’ajuntament ha fet marxa enrere i continuarà empadronant a la gent, seguint la normativa vigent en tots els municipis de Catalunya i Espanya.
I és que la mesura era clarament injusta, i contradictòria, pel fet de que si alguns s’empadronaven sense tenir tots els papers en regla, precisament disposar del certificat d’empadronament és un dels documents essencials per regularitzar la seva situació.
De totes maneres aquesta polèmica ha permès obrir un intens debat, a tot arreu i parlar d’un tema prou important com perquè sigui tractat amb sensibilitat i coneixement de causa, i no generalitzar davant certes idees i opinions.
Massa sovint es donen opinions que barregen tota mena de problemes i qüestions , sense estar-ne segurs ni haver comprovat mínimament el fonament del que es diu. Aixì apareixen rumors sobre la concessió d’ajudes per aliments, cotxets per a nens, ajuts econòmics, beneficis fiscals, etc, a col•lectius d’immigrants per part d’ajuntaments concrets i, res de tot plegat ,és cert.
Els serveis socials municipals s’ocupen de tots els col•lectius necessitats, siguin d’allà on siguin. I el mateix cal dir d’altres organitzacions públiques o privades, es diguin Creu Roja, Càritas o altres ONG’s. I fan molt mal aquests rumors perquè , sovint, aconsegueixen crear malentesos i malfiances entre persones d’un mateix municipi, oimés quan tothom travessa per dificultats econòmiques derivades d’una crisis sense precedents.
També convé fugir de certes etiquetes sobre el col•lectiu d’immigrants, en el sentit d’afirmar que no fan res per integrar-se. O que se’ls hauria d’obligar a fer les coses d’una determinada manera, etc. Tot és més complexa i complicat que dit així, tant senzillament.
No és igual una plena integració en el nostre país, per part de ciutadans procedents de països llatinoamericans, amb el castellà per llengua materna, i en edats joves, que per altres ciutadans procedents de països del nord d’Africa, o de Xina, Paquistà, etc, amb idiomes molt llunyans al nostre, amb costums radicalment diferents, i alguns en edats ja més avançades.
He estat immigrant durant 7 anys a Suïssa, en plena època d’immigració espanyola, els anys setanta. En aquells temps érem tres milions d’espanyols repartits per tot el món, i d’aquests uns setanta o vuitanta mil érem catalans. En aquella època els espanyols estàvem equiparats als italians, grecs, iugoslaus, turcs, magrebins, llençats a buscar feina per tot arreu, decidits a fer fortuna, enviar divises cap a casa, i tornar quan les condicions ho permetessin.
Exactament el mateix que ara estan fent aquí centenars de milers d’immigrants d’arreu del món. I nosaltres, ens integràvem o no, en funció del nivell cultural, de l’edat, de la feina, del lloc on anàvem a parar. Jo estava a Suïssa , a la capital Berna, amb un dialecte de l’alemany com a llengua vehicular, i amb l’ alemany oficial, com idioma oficial. Es evident que la majoria d’espanyols i catalans no varen aconseguir la integració, cosa molt més fàcil en les cantons de parla francesa o italiana.
Ara i aquí s’està repetint el que nosaltres varem viure a fora. Per tant, hem de ser comprensius i flexibles, facilitant la integració i comprenent que la immensa majoria venen a fer treballs que la majoria d’aquí no volen fer. I estan col•laborant en la economia positivament. I hem de ser rigorosos amb aquells que no compleixen les seves obligacions, o han vingut a delinquir. Però, no barregem uns amb els altres. Aquests darrers son una minoria i convé delimitar-la i evitar-ne els danys. Pel que fa els altres, quan més s’integrin i més facilitats trobin, millor per a tots, i això no vol dir de cap manera donar prioritats o beneficis diferents dels que tenen els nostres conciutadans.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.