Monday, December 28, 2009

 

ARA, NO TOCA

ARA, NO TOCA
Portem trenta anys de democràcia municipal, i en aquest llarg període hem encetat el debat territorial en diverses ocasions, però, sense tancar-lo cap vegada. CiU va tenir vint-i-tres anys per convertir unes propostes en realitats, i mai es va atrevir a fer-ho. Va quedar-se en una organització comarcal que tampoc va respondre a les expectatives posades.
De fet, després de grans anuncis i promeses, el que en va sortir va ser una comarcalització de Catalunya, ben poc original i ben poc adaptada a la realitat del país. S’havia mitificat tant a Pau Vila, que es va copiar el seu mapa, amb trenta-nou comarques i se n’hi afegiren dues més, fins arribar a les quarant-una actuals. I punt. Qui va deixar passar aquella oportunitat ja no va tenir cap altra ocasió per esdevenir comarca.
Com podem veure, la comarcalització no ha portat solució a les necessitats dels municipis enquadrats en aquests territoris. I ara tot un seguit de territoris voldrien esdevenir comarques, perquè les relacions comercials, culturals, esportives, de lleure, etc, han modificat les antigues relacions. Hem repetit ja mantes vegades que els consells comarcals haurien d’esdevenir mancomunitats de serveis, i ser presidits per l’alcalde de la capital, fugint de l’actual model .
En comptes d’anar per aquest camí, el Departament de Governació, impulsa la regionalització de Catalunya en set vegueries o regions, seguint un model de vint anys enrere, però contestat per una nova realitat de país que ja no s’assembla gaire amb la dels anys vuitanta.
I la realitat és tossuda, i les aspiracions de determinats territoris i municipis també. I quan no es tanca bé un debat, en surten d’altres que compliquen la situació. I ara mateix, la situació és molt complicada. Tant , que el més prudent seria dir que : ara, no toca, i ens dediquem als temes urgents de país.
I sincerament no crec que cap ciutadà del país tingui com a prioritari saber si ha de pertànyer a la regió central, a la regió primera, o la cinquena. També tots sabem que si traspassem fronteres provincials, la nova realitat ha de ser proposada i aprovada per les Corts Generals, mitjançant Llei Orgànica. Es impensable trobar el consens necessari a Madrid amb les actuals relacions entre PSOE i PP. Així, doncs, podríem passar-nos uns quants anys esperant un nou equilibri de forces que fes possible la regionalització, de manera que coincideixi a Catalunya i a Madrid.
Davant aquesta realitat hi ha qui proposa mantenir la realitat provincial, al costat d’una regionalització catalana, amb repartiment electoral diferent, en funció de cada tipus d’elecció. Francament en un país tant petit com el nostre , determinats experiments, millor guardar-los per millor ocasió. El més fàcil i pràctic, és no marejar més als ciutadans amb nous nivells administratius, i procedir a fer mancomunitats dels consells comarcals, i descentralitzar administrativament la Generalitat en territoris, anomenats regions o vegueries. I deixar-ho aquí.
Als qui som alcaldes, ens fa pànic , pensar en afegir nous nivells administratius, i trossejar la Diputació de Barcelona. I pels de la Catalunya central, especialment , perquè en el trànsit d’un sistema a l’altre, perdríem un gran nombre d’ajuts i estructures. Realment , ara no toca. Desem els estudis i propostes per altres temps, i dediquem-nos a les necessitats presents dels nostres ciutadans.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?