Joan Roma

NOVES REGLES DE JOC
Serà interessant seguir els treballs de la ponència parlamentària que ha de elaborar l’avantprojecte de llei electoral per Catalunya. Alguns dels que han tingut 23 anys per fer-la ara critiquen perquè s’ha esperat tant, i pensen que en pocs mesos es pot arribar a un acord de consens.
Aquesta és una de les lleis bàsics i essencials que precisen d’una àmplia majoria per ser aprovada. Res de majories ajustades. Canviar les regles de joc , obliga a acords molt amplis que suposin les tres cinquenes parts de l’hemicicle. No s’entén massa com un país que es declara nació, no hagi promogut un sistema electoral propi i encara funcioni amb un de provisional de trenta anys enrere.
No s’entén com alguns partits defensen situacions indefensables com que la província de Barcelona tingui una representació molt menor de la que li tocaria, si la llei fos mínimament proporcional. Sobretot amb els canvis enormes de població que s’han produït en aquests darrers anys. Ja no som el país dels sis milions d’habitants, sinó un de set i mig, i dintre de poc , arribarem els vuit.
Si es modifiquen les regles de joc, és per corregir aquestes desigualtats entre circumscripcions electorals que primen el vot rural en detriment de l’urbà. I que no volen reconèixer les situacions injustes que se’n deriven.
Des del partit socialista, es defensa com un dels millors sistemes, el alemany. Altres partits parlen de llistes obertes, però sense precisar com poden funcionar. D’altres per llistes que compaginin les dues variants. De fet, en matèria electoral, gairebé tot està inventat i no cal proposar coses que no s’hagin provat en altres indrets.
Després d’anys i anys, de debats en el Parlament, entorn a la necessitat de redactar una llei electoral pròpia, cosa que hagués estat lògic de posar en el nou Estatut, sembla que ara toca fer-la, ni que sigui com una de les mesures adients per recuperar la confiança dels ciutadans en la política i apropar els càrrecs polítics als ciutadans.
En principi, queden bé aquests propòsits, però no sempre s’aconsegueix, com podem veure en altres països . I qui cregui que un nou sistema electoral evitarà casos de corrupció o comportaments indignes, s’equivoca de dalt a baix. El que sí permetrà és una major i millor distribució de la representació política, en funció dels habitants de cada territori. I també és cert que si els diputats tenen circumscripcions més petites, seran més coneguts i podran portar els temes territorials de més aprop.
Amb aquestes premisses , ara cada partit haurà de retratar-se i fer propostes serioses. S’haurà acabat el temps de les declaracions solemnes que no anaven acompanyades de fets concrets. Ara i aquí, cada partit es juga bona part del seu futur, i res serà igual si la llei va per un cantó o va per un altre.
Si es demana una major proximitat, el sistema de vot doble alemany és una bona proposta perquè permet, votar a un candidat concret, i alhora a una candidatura determinada, de manera que qui treballi de valent el seu territori pot tenir assegurada la seva elecció i així tenir una major força i representativitat dintre del seu partit. No és igual guanyar-se el càrrec directament, que fer-ho dintre d’una llista tancada.
Ara bé, per posar-lo en pràctica, primer cal decidir un tema complicat i molt delicat. Quines han de ser les circumscripcions electorals. Les comarques son massa petites i irregulars, unes de les altres. Les províncies massa grans, i les vegueries encara no existeixen. No ho tindrà fàcil la ponència del Parlament, però el repte és apassionant.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC