Joan Roma

EXCÉS DE FAUNA SALVATGE
No és fàcil trobar el just equilibri entre territori i fauna salvatge. Tots sabem que un excés de població , provoca danys en el territori i, en les persones i animals domèstics que comparteixen el mateix espai.
I els primers que pateixen aquests danys son els pagesos i ramaders. Ara mateix tenim el conflicte provocat per poblacions de voltors a la recerca de menjar. A falta de restes d’animals morts, ataquen animals vius. Tothom ja es pot imaginar les pèrdues que això suposa pel ramader afectat, però , a més li comporta un seguit de maldecaps i gestions per poder cobrar l’indemnització que li pertoca. I això ningú li compensa, com tampoc li compensa la indemnització perquè com a màxim cobrarà l’import del vedell o la vaca, però no el que li suposa de trencament de la cadena reproductiva.
Una cosa semblant, si bé no tant greu, passa amb l’increment notable de ramats de cérvols, cabirols i isards, i per descomptat de porcs senglars, a la zona de l’Alt Berguedà i territoris veïns. En aquests casos, aquestes poblacions esdevenen competidors a nivell de pastures, amb els ramaders. No hi ha prou pastures per donar de menjar als animals domèstics i a tota aquesta fauna salvatge.
I els pagesos reben igual, perquè quan un ramat passa per camps conreats, en poques hores poden deixar-ho tot pelat. Tampoc aquí una simple indemnització arregla el problema. Els danys trenquen la cadena alimentària del pagès, el desanimen i l’animen a plegar. El mateix , passa amb els ramaders. I molts compaginen les dues activitats.
Toca triar i facilitar un equilibri raonable. Fa més de tres anys que es reclamen solucions. Aquestes no poden esperar més i passen per fer disminuir les poblacions excessives, ampliant les autoritzacions de caça. De moment no hi ha cap altra sortida, a no ser que precisament el gran nombre d’exemplars provoqui alguna malaltia que se n’emporti més de la meitat. Ja ho hem vist en anteriors ocasions.
Però, a més dels danys directes, ja explicats, poden transmetre malalties al bestiar domèstica sa i lògicament sanejat. També ha passat, i aleshores el ramader ha de sacrificar tot el seu ramat, sense tenir-ne cap culpa. Per molt que l’indemnitzin, la tendència és a plegar.
En resum, vist d’un lloc o d’un altre, el tema canvia radicalment. M’ha passat en les meves entrevistes i gestions a Barcelona, on alguns càrrecs institucionals es meravellen de sentir que tenim poblacions enormes de cérvols, cabirols, isards. Ho consideren positiu i bonic. Els porcs senglars tenen més mala premsa, i aquests no son apreciats, però tots els altres, sí. I costa de fer entendre que ens pertoca protegir, també el pagès i ramader. Sense ells el territori estarà deixat i abandonat, i qualsevol incendi, acabarà amb tota aquesta visió idíl•lica.
Esperem que l’experiència dels voltors, faci obrir els ulls a la administració i emprengui mesures adients per aconseguir l’equilibri adequat. I aquesta solució passa per la intervenció decidida, i experta dels caçadors. Son els primers interessats en la protecció de la fauna, i al mateix temps en garantir el seu equilibri. Tampoc tenen la bona premsa que haurien de tenir, però el temps els està donant la raó.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà.