Joan Roma

RECORDS DE SUÍSSA
Aquesta setmana he rebut la revista Plançó, la revista dels Casals Catalans a Suïssa. Aquesta revista, de petit format i més semblant a un programa de festa major que pròpiament a una revista, fa prop de 40 anys que existeix.
Es devia fundar pels anys 70, doncs, a la meva arribada al país l’any 72 ja existia, i a partir del 1973 vaig començar a escriure-hi en tant que co-president de Casa Nostra a Berna, la capital de Suïssa. Érem pocs els membres de la redacció i ens reuníem a casa del Marià Suana, o de Josep Culell ( mort ja fa un grapat d’anys) per decidir quins articles posar-hi i a veure qui els redactava.
Eren anys de dictadura a Espanya i en canvi de gran llibertat a Suïssa. Els casals catalans a l’estranger guardaven la flama de la llengua i la resistència política. I ho demostraven en totes les ocasions que podien. Per aixó varen organitzar els Jocs Florals a l’exili. Recordo bé els celebrats a Ginebra i a Basilea.
Recordo les classes de català pels fills dels immigrats catalans, però també pels adults. Tots el parlàvem , però ben pocs l’escrivien, i encara menys, sense faltes. Allà doncs, es procurava resistir aprenent la cultura i la llengua catalanes, esperant la mort del dictador i poder tornar amb alguns deures fets.
Habitualment ens reuníem un cop al mes, en algun dels locals que l’església catòlica tenia a la ciutat. Eren locals molt ben equipats, i aprofitàvem la reunió per oferir un berenar de pa amb tomàquet i embotit d’allà, més que d’aquí perquè estava prohibit portar productes de porc per por a importar alguna malaltia. Aixó no vol dir que molts en portaven amagats en el cotxe o a les maletes. Així podíem menjar algun dia pernil del bo, o llonganissa ,etc.
Llegint el Plançó m’han vingut multitud de records, i repassant els noms dels autors dels articles o de les executives dels casals, encara hi veig alguns noms de persones que conec i que ja vivien allà quan jo hi vaig arribar. En altres casos, es tracta de fills o filles dels primers catalans, arribats de l’exili, polític o econòmic.
Records que em porten a la capital de Suïssa, Berna, una ciutat d’una gran bellesa arquitectònica i paisatgística. Encara hi tinc amics, entre els meus antics alumnes d’espanyol. Sobretot dones, perquè la majoria d’alumnes eren femenines . Per cada alumne – home, tenia 8 o 9 dones – alumnes. Gent aplicada i treballadora.
Allà en una de les principals acadèmies d’idiomes vaig treballar com a professor d’espanyol durant 7 anys. Anys que també vaig aprofitar per estudiar la carrera de Ciències de la Educació, fins obtenir el títol de Llicenciat. I aprendre l’alemany, i el italià i practicar cada dia aquests i altres idiomes com el francés i l’anglés. De fet l’ Acadèmia era com una torre de Babel amb més de 40 professors de molts països diferents , de manera que a l’aula de professors tant es podia sentir parlar el rús, com el grec, l’italià, l’anglés, i set o vuit altres.
Realment anava bé per aprendre idiomes i practicar-los. Tots els professors havien de ser nadius de l’idioma que ensenyàvem i d’aquí tanta varietat, perquè la acadèmia estava situada al bell mig de la ciutat , a pocs metres del Parlament . I era la seu central d’una important xarxa d’acadèmies d’idiomes repartides per tot el món.
Allà també fou on em proposaren ser el coordinador de l’area de l’espanyol i que procedíssim a canviar els llibres d’espanyol per uns de nous. Em varen encarregar la redacció del Primer Libro de Español, el Segundo Libro de Español i el Practique el Español, tres llibres que es varen convertir en els llibres de text per aprendre espanyol en totes les acadèmies existents en el món. Va ser un encàrrec realment important i de gran responsabilitat que em va portar gairebé tres anys de feina, compaginada amb la de donar classes, i estudiar, però va valer la pena.
Encara ara, 30 anys després recordo tot sovint els espais habituals de la ciutat i del país. I d’aquí que consideri Suïssa com una mena de segona pàtria, i la ciutat de Berna, com una segona casa. Molt diferent de la d’aquí, però amb magnífics records d’uns anys passats lluny de casa.
Es possible que aquest any m’animi i hi torni de visita. Encara mantinc contacte amb alguna de les velles alumnes, i és grat retrobar-se després de tants anys i veure els canvis que ha tingut la ciutat i el país. De fet, habitualment pocs canvis, perquè si una cosa tenen els suïssos és l’arrelament a totes les seves costums i tradicions, i no els agraden els canvis pels canvis, de manera que a vegades és sorprenent veure com moltes coses no han canviat al cap de 30 anys. Es sorprenent i alhora agradable en molts aspectes. En fi, aviat ho comprovarem si m’hi puc escapar uns dies aquest estiu.
Joan Roma, alcalde de Borredà.