Joan Roma

CRISIS: PER UNS MÉS QUE PER ALTRES.
Tothom ja s’ha conscienciat de la profunda crisis que travessem i ara només cal esperar que no s’allargui excessivament. De totes maneres ,sigui quina sigui la durada, deixarà empremtes per molts anys. I esperem que , a més comporti canvis substancials en el sistema financer com perquè una cosa semblant no torni a passar.
El grau d’impunitat en que han actuat moltíssimes empreses, institucions, i directius, no pot ser oblidada sense càstigs contundents. I acomiadar directius amb indemnitzacions milionàries és una altra manera de riure’s de tothom.
Però, tot i esperar i confiar en aquests canvis en profunditat, en els períodes de crisis sempre hi ha col•lectius que les passen pitjor que d’altres. No voldria ara fer una exposició de tots els col•lectius afectats, que son molts ,amb imatges colpidores de necessitats urgents que no es poden cobrir.
Avui, voldria recordar un col•lectiu que sempre ha estat tractat en molt segon terme i que veu com les lleis que els haurien de protegir , s’incompleixen reiteradament. Es tracta dels discapacitats, en els seus diversos graus i situacions. Les empreses , organismes i institucions no compleixen la normativa de contractar-los, i equiparar-los als altres col•lectius.
I es donen situacions clarament injustes i dramàtiques. La majoria d’aquestes persones son capaces de fer feines adequades per la seva discapacitat. Es injust , castigar-les amb una dobla pena: la de la discapacitat i la d’haver de dependre dels altres per sobreviure.
Com a càrrec polític he viscut moltes situacions amb impotència, amb ràbia per no poder solucionar unes peticions raonables, i que amb prou consciència per part de tothom permetria trobar solució, sinó per tots, per una gran majoria. I un discapacitat amb feina, és una altra persona. Se li dona una nova vida.
I ara, ve un període extremadament complicat. La crisis afecta a tots, però més als que més ho necessiten. I caldria una legislació més contundent per evitar expulsar del sistema laboral als més febles. I sobretot caldria que totes les administracions donessin exemple complint rigorosament amb les normatives vigents. Malament es pot exigir als altres el que un no compleix a casa seva.
Son milers les persones afectades, i amb elles les famílies, amics i parents. Son moltes també les entitats que ajuden , però els recursos no arriben per cobrir les necessitats. D’aquí que només una àmplia i decidida actuació del govern central i dels autonòmics poden donar sortida a aquest gran col•lectiu. I correspon als mitjans de comunicació donar-lo a conèixer i batallar amb ell per denunciar els incompliments que es produeixen en els àmbits privats i públics.
En les crisis sempre cal pensar, sobretot en els més febles. I el dels discapacitats és un dels que ha de tenir prioritat.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC