Joan Roma

IMPRUDÈNCIES MIL
Som un país ple de contrastos i de tòpics, que no se’ns treuen per molt que ens considerem al capdamunt de la llista de països més avançats del món. I en molts aspectes el progrés ha estat espectacular, però en d’altres som incorregibles, o gairebé.
Aquesta introducció ve a tomb de constatar quan difícil és dirigir emergències i esperar que la gent actuï en conseqüència. En d’altres països se segueixen millor les directrius i sobretot es castiga severament la indisciplina i la inobservança de les regles bàsiques.
Aquí , hem millorat una mica, o força, en matèria de trànsit, a base de garrotades contundents i sancions mil, però queda molt per fer en multitud d’altres temes i sectors.
Aquests dies , pels qui vivim a la muntanya hem vist passar milers del vehicles, la majoria dels quals no estaven preparats per circular en cas de neu. I quan se’ls ha parat , i en alguns casos, se’ls ha prohibit circular per determinades carreteres, les protestes, les fugides o els abandonaments de vehicles en qualsevol lloc han estat constants.
Trobar vehicles mal estacionats, o deixats en molts indrets inadequats complica o senzillament impedeix el treball de les màquines llevaneus, les quals han de fer equilibris molt complicats per no ratllar, trinxar o cobrir de neu aquests cotxes.
I , en cas de necessitat, comprovaríem com la majoria que porten cadenes en el cotxe, per obligació, son incapaços de saber-les col•locar. Això forma part d’una manera de ser i fer molt nostra, i ben poc habitual en algunes altres latituds. Sobretot perquè en aquests casos les sancions serien rellevants.
Però, seguint amb altres temes semblants, fa uns quants dies varem poder veure la força destructora de les onades del mar en uns quants municipis de la Costa Brava. Per televisió, ens varen mostrar imatges de persones ben a prop del mar, amb nens a la mà que semblaven esperar que una onada se’ls emportés. I és ben habitual que de tant en tant alguns badocs, surtin malparats d’aquestes situacions, obligant als serveis d’emergència a actuar, posant les seves vides en perill. Semblaria lògic portar davant dels tribunals aquestes persones per escarmentar-les per sempre més.
També, davant anuncis de mal temps, podem veure com d’altres decideixen tirar endavant una escalada o una llarga excursió, simplement perquè l’havien planificat fa dies, i ara no la deixaran per un simple mal temps. Sempre hi ha el recurs de trucar per mòbil a emergències i fer-te venir a buscar, si convé per un helicòpter o altres mitjans de transport a càrrec dels contribuents.
La llista és molt llarga, i molt extensa en sectors i territoris. No és estrany que el Govern de la Generalitat pensi en aplicar una normativa ja vella, però no posta en funcionament que és la de fer pagar els costos dels rescats, quan es poden provar que son per causa d’imprudències. Però, tant o més important que els diners, és un canvi de mentalitat i de responsabilitat, en qui practica qualsevol esport o activitats, i en qui ha de vetllar perquè es faci degudament.
No pot ser que anar a esquiar comporti perills evidents per molta gent simplement perquè uns quants es dediquen a baixar fent el bèstia. O que alguns surtin de pistes i vagin a fer aventures pel seu compte i risc, posant en perill a d’altres que res tenen a veure. O anar sense les mesures de protecció requerides, i pensant que es pot actuar de qualsevol manera. O es dona major autoritat als responsables i es castiga més durament els infractors o continuarem ostentat el dubtós títol de país d’imprudències mil.
Joan Roma i Cunill, President Fed. XI del PSC