Monday, January 05, 2009

 

GRANS SÍ, VELLS NO.

GRANS SÍ, VELLS NO
Des de fa ja un bon nombre d’anys podem veure en aquestes mateixes pàgines una enorme quantitat d’activitats dutes a terme per persones d’edat considerable. I sense aparèixer en mitjans de comunicació en tenim moltes altres en tots els pobles i ciutats que s’ocupen de multitud d’activitats , lligades o no a la gent gran, que fan possible la organització d’esdeveniments de tota mena . Sense ells, el món associatiu seria infinitament més reduït i pobre, en activitat i diversitat.
Per això, ja no parlem de gent vella sinó de gent gran que no comporta aquell sentiment de desgast i falta d’activitat. Es més, en molts casos les agrupacions, associacions i entitats portades per gent gran son les més actives dels pobles i ciutats. Amb una tasca excel•lent a tots els nivells, pels propis participants i pels propis municipis.
I no deixa de preocupar la seva substitució perquè un treball de voluntariat com aquest serà difícil de trobar-hi relleu. Es cert que les noves generacions també s’integren en aquestes entitats, però generalment no amb el mateix entusiasme i dedicació que les que hi porten un grapat d’anys.
Hi ha crisi de vocacions per posar-se al capdavant d’entitats, i la constància és essencial per la seva supervivència. D’aquí la valuosa aportació que fa la gent gran quan s’entrega durant anys i anys a una feina de direcció, que vol dir , de treball directa, sense esperar cap altra compensació que la de que tot surti bé.
Així podem veure, escampats per tot el país, corals, grups de teatre, associacions de puntes al coixí, clubs de petanca, de billar, d’amants del romànic, dels balls populars, i moltes altres afeccions que mouen milers i milers de persones de tot arreu.
Si aprofundim una mica veurem com només un grapat de persones son les que mouen tot aquest immens món. I a tots ens ha de preocupar aquesta fragilitat i alhora actuar per reforçar les estructures i facilitar mitjans perquè els capdavanters no es cremin abans d’hora.
En pocs anys s’ha avançat molt i s’han posat importants mitjans al seu servei. Però, ara més que nous edificis i equipaments fan falta recursos econòmics per moure aquesta massa i fer possible les activitats anuals, els intercanvis, els viatges, i una certa professionalització d’algun dels capdavanters per portar tota la paperassa obligatòria. Aquest és un dels principals maldecaps de moltes entitats.
I val la pena fer aquest esforç perquè aquest és un col•lectiu en constant creixement i amb un nivell cada vegada més elevat d’interessos i exigències. Les diferents administracions van incrementant els ajuts cada any, però sense la participació desinteressada de tants i tantes voluntàries no seria possible la seva continuïtat.
D’aquí el reconeixement que els hi devem per aquesta constant dedicació i per donar exemple de que una persona gran no té perquè ser vella en absolut. El dinamisme de molts és superior als de col•lectius molt més joves , i tanmateix amb molta menys activitat.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?