Monday, September 01, 2008

 
PÈRDUES IRREPARABLES.
En un interessant i documentat reportatge , en aquestes mateixes pàgines, es descrivien uns quants monuments de la Catalunya Central a punt de desaparèixer. Es tractava d’antigues esglésies que el pas del temps i , sobretot l’abandonament i el desinterès les ha portat a la situació actual. En uns quants anys més seran història, i serà culpa de tots nosaltres no haver-les salvat.
I és que tant problema és tenir pocs monuments , com tenir-ne en abundància. Però, sent aquest el nostre cas, és inacceptable no dedicar-hi els recursos necessaris, perquè amb cada monument perdut, perdem un tros de la nostra història. I som molt batalladors per segons quins temes, i molt poc, per altres.
En aquest reportatge de Regió 7 es parlava d’antigues esglésies, però si ara hi suméssim altres vestigis del passat, com ponts, castells, cases pairals, restes arqueológiques, etc, veuríem multiplicat per quatre o cinc, el panorama descrit.
I els anys van passant, i el problema s’agreuja fins esdevenir escandalós. Altres països, voldrien tenir el patrimoni nostre. I de ben segur el cuidarien i procurarien treure’n el màxim profit. Aquí, estem lluny de tenir la sensibilitat suficient com per evitar la seva desaparició.
Cada vegada que passo per Balsareny i veig l’església, apuntalada per tres costats a peu de la C-16, em demano quan tardarà a caure. Sembla que ningú es va atrevir a tirar-la a terra de cop i ara esperen que caigui sola. Es un bon exemple d’altres casos, en altres indrets, menys visibles però igualment xocants.
En tenim molts, a la Catalunya Central, i per descomptat, en tot el país. La feina és immensa i el cost enorme, però val la pena mobilitzar-se i demanar a les administracions que hi facin front. També a l’Església. En bona part és responsabilitat seva, preservar els seus monuments i sinó traspassar-los a d’altres administracions , amb el compromís de salvar-los. En aquest cas, no hem de fer diferències i pensar que tot és de tots i val la pena posar-se d’acord. Deu n’hi do, el nombre d’esglésies salvades per aquests tipus d’acord.
Però, també hem de pensar en els altres vestigis del passat, més o menys recent. Ja sabem que no hi ha diner per a tot, i tothom té pressa pel seu problema, però en matèria de patrimoni històric ens hi juguem el salvar-lo, o deixar-lo perdre. I cal exigir l’aplicació del percentatge sobre obra pública, per destinar-lo a restauració de patrimoni i fer-ho amb criteris d’objectivitat i urgència. Molts monuments no poden esperar deu , quinze o vint anys, perquè ja no hi serem a temps.
Cada comarca hauria de tenir ben inventariat el seu patrimoni i posar-li graus d’urgència en les intervencions, a més de proposar acords entre administracions per pactar les restauracions. I després facilitar la seva visita i promoció. Si s’han fet servir diners públics , és lògic que tothom gaudeixi d’aquesta patrimoni i el pugui contemplar i mostrar. Tothom pot comprovar com les inversions , poden retornar multiplicades, en forma de turisme cultural. Però, a més el país demostra la seva cultura, salvant precisament el seu passat. Estem molt lluny, encara d’aquesta aspiració i exigència.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?