Joan Roma

ERRÒNIA LLEI DE PROTECCIÓ.
En un interessant i extens reportatge , en aquestes mateixes pàgines, fa pocs dies s’exposava l’enorme cost econòmic i d’infraestructura que exigeix la nova Llei de Protecció dels Animals. Una llei aprovada el 2003 i que en substituïa una altra d’anterior, molt avançada en el seu temps.
Sóc conscient de que alguns aspectes de la nova llei, son poc realistes i difícils de complir. En part en sóc corresponsable, perquè vaig ser ponent de la llei per part del Partit Socialista i en aquell moment , en tant que alcalde d’un poble petit, ja vaig exposar que portaria problemes, però al final hi havia gran interès pel consens i la unanimitat i varem pactar temes que al final s’han convertit en problemes greus.
No és fàcil fer una nova llei de protecció dels animals, quan hi ha molts interessos diversos i contradictoris entre administracions, associacions, col•lectius, propietaris, criadors,etc.
Pels qui desconeixen com es prepara una llei, vull informar de que en aquest cas, hi havia un diputat o diputada de cada grup del Parlament: CiU, PSC, ERC, ICV , PP, ajudats per un lletrat de la Cambra i algun tècnic de Medi Ambient, de qui depèn el compliment de la llei. I varem agafar com documents bàsics, la llei de protecció vigent en aquell moment a Catalunya, i còpia de difererents lleis similars a la resta d’Espanya i d’Europa. Sempre es pot aprendre d’altres llocs i no cal inventar el que ja està inventat.
A part d’aquesta documentació es va fer una o dues rondes de reunions amb multitud de protectores d’animals, col•legi veterinaris, comerços , criadors, caçadors, etc, etc, Més d’un any de preparació per arribar a un text raonable i avançat.
Però per anar al gra, comentar els principals problemes que conté la llei , que son de difícil solució, i apareixen cruament en el reportatge del 9 Nou; és la prohibició de sacrificar els animals domèstics acollits en els centres de les protectores. Varem discutir setmanes aquest tema, i varem proposar la prohibició, amb una moratòria que fa un parell d’anys es va acabar i es va allargar, davant la gravetat de la situació. Perquè es va proposar la prohibició ? Doncs, per avançar en el respecte i protecció dels animals. Però, a partir d’uns supòsits que ni s’han donat ni es donaran, com és la disminució dels abandonaments, l’increment de les adopcions i una major cultura general envers la tinença d’animals.
Varem pecar de poc realistes i no tenir ben comptat l’enorme cost del que suposava aquesta prohibició, com tampoc els greus problemes que portaria als ajuntaments i a les protectores. Cal dir que la forta pressió exercida per les associacions de protecció va tenir molt a veure en aquesta proposta, i ara tots en patim les conseqüències .
Evidentment, un noranta per cent de la llei és clarament defensable, innovadora, progressista i molt avançada respecte d’altres territoris i països, però aquí sempre ens falla la posada en pràctica. Som uns bons teòrics i uns pèssims executors . No tenim capacitat ni autoritat per fer complir la major part de les lleis que aprovem. Hi ha una immensa distància entre la normativa i la realitat. I no és seriós ni acceptable continuar així.
Els problemes derivats de la llei ja comencen per l’incompliment generalitzat de la identificació amb xip dels animals domèstics. Només una minoria de gats i gossos porten el xip d’identificació. Tampoc la majoria d’ajuntaments disposen del llibre de registre d’animals domèstics. Tampoc hi ha lectors de xips en tots els ajuntaments, locals , establiments, etc, ni un registre general per estar interconectat. Ni es compleixen normes com no regalar animals domèstics, o esterilitzar-los, etc,
En resum, la primera prioritat ja s’incompleix d’una manera generalitzada. Difícilment podem passar a la segona prioritat que és la de penalitzar els abandonaments. Cada any a Catalunya s’abandonen 5.000 gats i 15.000 gossos. De la immensa majoria no se’n sap la procedència i per tant no es pot sancionar al propietari abandonador.
Els ajuntaments s’han trobat amb la obligació de fer-se càrrec d’uns animals que no poden sacrificar i que han de guardar degudament en locals apropiats, amb un elevat cost de manteniment. Si no es troba als propietaris, els animals poden ser destinats a l’adopció, en un país molt poc propens a fer-ho. El resultat és que cada any tenim més animals abandonats que no podem sacrificar. Aquesta dinàmica no és ni raonable ni suportable econòmicament, tècnicament i jo diria que fins i tot humanament. En el sentit de que amuntegar animals fins que morin de vells o per malaltia, no és cap bona solució.
El problema ha esdevingut molt greu perquè els ajuntaments tenen altres prioritats més importants relacionades amb serveis a les persones. I podem ser molt sensibles envers els animals, però mai com per fer-los passar davant de les persones. Trobar un just equilibri és difícil, i a dia d’avui no se li veu solució que no passi per retornar a la vella normativa en que passat un temps sense trobar el propietari o un adoptador, es pugui sacrificar l’animal abandonat. Es millor reconèixer que ens varem equivocar, o que el país encara no pot afrontar una despesa com aquesta, que deixar passar el temps ,sense prendre cap acord.
I aquesta llei és un altre exemple clar de que no es pot legislar i imposar noves obligacions als ajuntaments sense pagar el cost que representa. Es a dir, si el Govern vol proposar nous serveis, ha de disposar dels diners per fer-ho possible. En aquest cas , les subvencions son mínimes, i els ajuntaments s’han d’agrupar i fer convenis amb societats protectores per cobrir un servei obligatori que té un cost enorme , una complexitat brutal i un futur impossible. Si fos ara, és evident que alguns articles de la llei serien ben diferents de com els varem proposar. Reconeguem l’error i modifiquem-la, en els punts impossibles de complir. Les lleis s’han de poder complir, i aquesta va voler avançar-se en el temps, però no estem encara preparats per fer-ho.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà i ex-diputat al Parlament pel PSC.