Joan Roma

UN PLA , ESGUERRAT
No sempre una bona idea s’acaba convertint en un bon projecte, ni ha de tenir un final feliç i profitós. En aquest cas em refereixo al Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya ( PUOSC). Una eina essencial d’actuació de la Generalitat a favor dels ajuntaments i molt especialment dels més petits.
Fa ja molts anys que existeix aquesta fórmula de finançament, amb nombrosos daltabaixos en la seva trajectòria. I a la vista de la aprovació definitiva pel període 2008 – 2012 no acaba de reeixir. Estic convençut que molts alcaldes compartiran algunes de les crítiques que exposaré a continuació.
D’entrada , la majoria varem considerar positiu el fet de proposar un pla d’obres a cinc anys. Es a dir, trencar la dinàmica , habitual fins aquell moment de quatre anys, i haver de córrer després de les eleccions municipals per preparar projectes i presentar peticions. Semblava que això trauria pressió i improvisació a les sol•licituds.
Un altre aspecte positiu era l’increment de dotació econòmica, en el seu conjunt i per tant ,també a nivell individual. Els ajuntaments necessiten més ajuts i amb major percentatge. Això també ho resolia l’actual formulació del PUOSC. Per fi, es podien aconseguir subvencions per obres properes a la totalitat del cost, quan es tractava de pobles molt petits.
Altres iniciatives del pla consistien en disminuir la paperassa. S’ha aconseguit en part i encara estem molt lluny d’on hauríem d’arribar, però com a mínim s’ha fet algun esforç. I per últim, per tractar d’alguns dels aspectes principals, es volia donar una major flexibilitat als ajuntaments, i ser menys intervencionistes en les decisions de repartiment. S’han fet alguns passos però estem lluny encara del que hauria de ser.
I és que alguns volen inventar el que ja està inventat. Cada vegada que algun Conseller de Governació vol introduir canvis en la convocatòria del PUOSC o fer experiments amb alguns dels seus àmbits, els qui portem més anys en el territori, els hi demanem que es limitin a copiar. Tenim ja un model en funcionament, ben estructurat, flexible, adaptat a les necessitats dels ajuntaments i especialment dels més petits: el de la Diputació de Barcelona. No cal inventar res més.
Però, no pot ser. Sembla que copiar el que ha fet una altra administració, sobretot si es governada per un partit diferent del de Governació no pot ser calcat. S’ha de distingir i diferenciar necessàriament. I aquí entrem en aspectes que esguerren completament les esperances posades en una nova etapa del PUOSC.
D’entrada la flexibilitat anunciada i promesa a l’inici, no s’ha respectat, de manera que ha estat Governació qui ha decidit les anualitats per concedir els ajuts. Això sol ja desvirtua un pla perquè obliga els ajuntaments a canviar prioritats, trencar acords amb altres administracions, o demanar crèdits per fer obres abans de les programades pel Departament.
Tampoc s’han respectat escrupolosament les prioritats municipals, ni les proporcions en població i nuclis, creant greuges comparatius evidents entre uns pobles i altres. S’ha jugat amb les anualitats, afavorint uns ajuntaments en detriment d’altres i proposant algunes de les obres més importants per anys fora de l’actual mandat, etc.
En resum, una bona idea s’ha esguerrat amb una mala proposta i una mala praxis, demostrant, una vegada més que un partit de govern ha de tenir molt clares les prioritats i ser molt curós amb la objectivitat i la autonomia municipal, i deixar per altres àmbits la batalla política i partidista. N’hi ha que no sabran fer-ho mai.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.