Joan Roma

TANT SOLS UN 30%
Hi ha multitud de temes en que els polítics tenim posicionaments diferenciats i fins i tot contradictoris, en funció de la visió del moment o de la militància . Alguns poden veure el got mig ple, on altres volen destacar que estigui mig buit. Tot plegat entra dintre de la lògica política i la batalla del moment.
Amb tot, hi ha temes que han de quedar al marge d’aquestes consideracions i obliguen a un anàlisi rigorós i objectiu, lluny de partidismes o de valoracions triomfalistes. Un d’aquests és tot el relacionat amb la gent gran, els petits pensionistes, els discapacitats, o els grans dependents ( és a dir persones que no es poden valer per elles mateixes).
Si una prioritat hem de tenir els socialistes és la de transformar la societat per fer-la més justa . I perquè sigui més justa hem de pensar amb els més desfavorits. Els que no han tingut grans oportunitats per tenir treball o haver cotitzat, o simplement haver tingut salut com per tenir una vida més fàcil , en tots els sentits.
Per tots ells, hi ha hagut importants iniciatives, d’ençà l’inici de la democràcia. Algunes ja no es recorden per velles o per haver-se universalitzat. La universalització de les prestacions socials, o de l’atenció sanitària, son les més rellevants, però n’hi ha hagut moltes altres que han permès a persones que mai havien cotitzat a poder obtenir pensions no contributives, que tot i ser petites, com a mínim suposen un avenç important.
Però, els governs progressistes, precisament es distingeixen per continuar avançant i millorant les prestacions, donant prioritat, sempre als més necessitats, i procurant no donar mai passos enrere. Si d’una cosa podem estar orgullosos els qui tenim càrrecs institucionals o de partit, és batallar perquè això sempre sigui així.
I aixì ha estat, i volem que així continui. En els darrers anys , el govern ha incrementat els percentatges de les pensions més baixes, molt per damunt de l’IPC, tot i que hem de reconèixer que estem lluny de que siguin adequades.
Però, tot i que hi ha motius de satisfacció també n’hi ha de decepció. La gran satisfacció de fer lleis que donen drets a les persones i deixen de ser prestacions voluntàries o discriminatòries, n’és un. Aquest és el cas de la llei de dependència en que les persones necessitades tenen uns drets reconeguts, exigibles i obligatoris per part de l’estat. Es un gran avenç. Com ho és la llei catalana de prestacions socials, amb nous drets reconeguts i universals.
Però, on tenim la decepció és en la aplicació d’aquestes darreres lleis. Per la lentitud, per la exagerada burocràcia i per la lletra petita que no va ser prou ben explicada ni interpretada de la mateixa manera per tothom. I les interpretacions es donen ,no solament en els nivells més elementals dels afectats, sinó en els mateixos especialistes i tècnics que les han d’aplicar. I per la falta de suficiència financera que garanteixi el seu puntual compliment de manera que , una vegada aprovada la prestació, es pugui pagar immediatament.
Aquests dies s’han fet públiques les xifres que demostren que tant sols un 30% dels grans dependents han començat a cobrar les prestacions a que tenen dret. Estem ja a un any de la aprovació de la llei, per tant la immensa majoria estan en llista d’espera. Un munt de persones i famílies que esperen les ajudes amb urgència, i el més greu és que a molts no els arriben els imports promesos o anunciats, sinó d’altres de menys elevats, conseqüència de la lletra petita que no s’explica o que contradiu informacions donades, per mitjans de comunicació , o per anuncis del propi govern no prou ben detallats.
Es evident que la situació requereix una intervenció immediata per posar-se al dia i aconseguir en poques setmanes que tots els mitjans estiguin disponibles. Un any després no és admissible l’elevat percentatge d’incompliment d’unes lleis tant essencials com aquestes.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC