Joan Roma

SUBVENCIONATS
Seguint el cicle d’articles sobre política municipal, avui parlaré de subvencions. Més ben dit, del sistema d’ajuts que fa funcionar bona part dels ajuntaments i que conté un molt elevat grau de burocràcia innecessària i de contradiccions evidents, però que, o jugues el joc establert o deixes de fer la major part de les coses programades i indispensables pel teu municipi.
Al cap de 29 anys de democràcia, continuem tenint un sistema boig de finançament municipal. Molt insuficient per fer funcionar la maquinària municipal i impossible de cobrir les inversions en compres i inversions, del tipus que sigui, sobretot en els municipis petits i mitjans. De fet, dels pressupostos municipals en surt poc més del 10 o 15% per poder dedicar a fer obres, compres o millores. La resta ha de venir de les altres administracions, mitjançant subvencions.
I les altres administracions es caracteritzen per complicar les coses fins extrems realment increïbles, pel que tenen de complicats, burocràtics, lents i ineficients.
D’entrada cal tenir present que el millor alcalde o equip de govern, és aquell que millor domina el joc de les subvencions. Un joc complicat, molt diversificat i generador d’una immensa paperassa. I que fa perdre milers d’hores , al cap de l’any, a polítics i funcionaris de les diferents administracions.
Pels no iniciats, direm que els ajuntaments poden obtenir ajuts de cada nivell superior d’administració. Es diguin Diputacions, Generalitat, Govern Central, o Unió Europea. Totes disposen de fons per repartir en condicions diverses que cal conèixer, saber quan surten en els butlletins oficials respectius, saber demanar, saber negociar i saber justificar per , després poder cobrar. Un autèntic laberint de dificultats, no apte per novatos i reservat a persones amb una gran dosis de paciència i entusiasme.
Malgrat totes les queixes i reclamacions, al llarg de molts anys, el sistema ha variat poc i manté bona part de les contradiccions de sempre. En aquest panorama, la Diputació de Barcelona, suposa una certa excepció perquè , governada per alcaldes i regidors, ha impulsat sistemes de simplificació i agrupació d’ofertes, facilitadores de les peticions. Es la única administració que planteja agrupacions de peticions, en uns terminis determinats, les resol en uns altres i les tramitacions segueixen vies lògiques i eficients.
No és el cas general pel que fa la majoria d’altres ajuts. La Generalitat desplega dotzenes de convocatòries, sense ordre ni concert, de manera que cal estudiar cada dia el diari oficial per veure què surt, i què es pot demanar. I moltes convocatòries suposen una carrera d’obstacles pels pobles petits i mitjans. No és estrany haver d’aportar una dotzena de documents per obtenir mil o dos mil euros de subvenció per realitzar qualsevol tipus d’activitat menor. O haver d’aportar més diners dels que ells et concedeixen, per cobrir una imposició de la pròpia Generalitat. Ara mateix, una llei del Parlament obliga a adequar l’enllumenat públic , per evitar la contaminació lumínica. Es una obligació, però la Generalitat, com a molt concedeix el 50% del cost. L’altre l’ha de posar l’ajuntament. Realment mals negocis fem des de fa massa anys.
I és que les administracions donadores de diner, solen tractar els ajuntaments com a nens petits, als quals cal imposar les prioritats, les condicions, les supervisions i sobretot omplir-los de documents . I ara per partida doble: per sistemes electrònics, sovint col•lapsats o ineficients , en bona part del país, i en format paper per reblar el clau. En resum, ajuntaments subvencionats per gairebé tot, per part de les altres administracions que no han fet l’esforç de posar-se al dia i acordar un funcionament diferent, basat en la confiança, el respecte mutu i la coordinació institucional.. Un altre objectiu pendent des de fa anys, promès per molts i realitzat per molt pocs.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.