Joan Roma

MOCIONS MIL
Coincidint amb el vint-i-novè aniversari dels ajuntaments democràtics i fins arribar al trentè, dedicaré un bon grapat d’articles, en aquestes pàgines, per parlar de com funcionen els ajuntaments i de tot un seguit de problemes i actuacions relacionades amb ells.
Començo per un tema que sempre m’ha causat perplexitat i desconcert, a part d’un cert malhumor pel que té de pèrdua de temps, diners i esforços col.lectius, en detriment de la feina diària i obligada dels regidors i alcaldes. Es tracta de la gran afecció de determinats grups municipals, en la presentació de mocions de tota mena per ser tractades en els plens municipals, sense tenir res a veure amb les competències i obligacions dels ajuntaments respectius.
D’entrada i pels no iniciats en el llenguatge municipal, he d’aclarir que una moció “ és una proposició feta en una assemblea o plenari deliberant”. Es a dir, un grup municipal pot presentar una proposta determinada per ser inclosa en l’ordre del dia d’un ple municipal, per tal de ser discutida i votada pels membres del Consistori. Qui decideix els temes que han d’anar en un ple municipal és l’alcalde, i és ell el qui pot acceptar o no, que una moció entri o no, en el ordre del dia.
Lògicament les lleis vigents , en els seus inicis, tenien com a base facilitar la inclusió de les mocions en l’ordre del dia, pressuposant que serien sobre temes municipals propis. Per tant, els alcaldes donaven grans facilitats perquè totes entressin i podessin ser debatudes i votades. Però aquells orígens han derivat cap a situacions realment ben poc lògiques, i poc constructives, per no dir clarament abusives , promogudes per determinats grups municipals.
I nomès cal seguir els mitjans de comunicació per veure uns quants ajuntaments especialment dedicats a tractar sobre temes que res tenen a veure amb les competències municipals. I aquesta dinàmica s’encomana i tendeix a créixer d’una manera alarmant per tot el país, sense cap previsió de que tingui límits en nombre i diversitat.
No és un fenòmen nou, però sí creixent, i això és el que ha de preocupar a la ciutadania que veu com els seus representants , en comptes de parlar dels problemes de la casa pròpia , es dediquen a tractar temes sobre els quals no tenen ni competències ni recursos per posar-hi solució. Aleshores, perquè es fa? Per afany de notorietat, per seguiment de directrius de partit, o de col.lectius influents , o per falta d’idees i iniciatives pròpies relacionades amb el municipi on s’actua.
Jo hi afegiria altres motius, com la frustració de determinats regidors i grups municipals de no tenir representació davant les institucions amb competències sobre els temes a tractar com poden ser el Parlament de Catalunya o el Congrès de Diputats. Aleshores els regidors actuen com a diputats imaginaris, i es posen a debatre qüestions sobre les quals no tenen ni la més remota idea o , utilitzant quatre generalitats que han llegit o escoltat en qualsevol tertúlia vespertina.
Es lògic que la gent es pregunti a què ve que en un ple municipal es dediqui temps i esforços a parlar de temes sense cap relació amb el propi municipi. Però, més greu ho trobarien si sabessin que a part de temps i esforços, l’ajuntament, és a dir el poble pot perdre-hi diners i dedicació considerable de funcionaris i polítics, quan determinats acords comporten confrontació amb altres administracions. Sigui perquè aquestes porten l’ajuntament davant els tribunals sigui perquè es demani documentació,justificació o anul.lació d’acords, considerats greus o lessius , per ser contraris a les lleis vigents.
En resum, que cadascú s’ocupi dels seus problemes , que prou feina té i deixi a les altres administracions que s’ocupin i resolguin els seus. Que un ajuntament dediqui temps i esforços a discutir sobre Kosovo, sobre les virtuds o problemes dels transgènics, sobre la guerra d’Irak, sobre la energia nuclear, o sobre decisions judicials de la Audiència Nacional, el Tribunal Constitucional , etc, etc, és una mostra de que els grups proposants tenen ben poques iniciatives relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans que els varen votar. I els equips de govern que cauen en la dinàmica de dedicar tant de temps a discutir sobre temes impropis, deixen de banda el que realment importa a la gent que governen. Mala cosa, quan la atenció i dedicació van cap altres temes , diferents dels que esl varen portar al govern.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.