Joan Roma

PANORAMA CLAR I LIDERATGES.
Malgrat les constants crítiques als polítics, molt sovint injustes o , com a mínim, interessades, el cert és que no hi ha cap altre sistema de govern que el de buscar majories suficients per poder governar un país. I el nostre no és excepció.
Portem quatre anys de demostració de com un govern, sense majoria absoluta, ni en el Congrés ni en el Senat, és capaç de trobar suficients complicitats i recolzaments d’altres forces polítiques per aprovar les grans lleis i els pressupostos anuals. Això només funciona si l’equip de govern és prou flexible i dialogant com per entendre’s amb partits molt diferents al propi. I els equilibris son complicats ,perquè per cada llei o iniciativa governamental necessita el recolzament de dos o més partits externs.
Malgrat tot, la legislatura ha estat un èxit, sobretot pel balanç de ‘àmbit de les llibertats i la sensibilitat social, però hi ha hagut altres resultats menys tangibles o visibles, però especialment rellevants des del punt de vista pedagògic i de respecte entre uns i altres. Es el que se n’ha dit la tolerància. Precisament aquest podria ser el resum dels 4 anys, la legislatura de la tolerància per part socialista, i la de la crispació per part del PP. Dues maneres d’entendre i actuar en política, radicalment diferents. I que donaran els seus fruits el dia 9 , i els anys futurs.
I és que les formes en política tradueixen el pensament del qui les utilitza. També donen fe del que hi ha al darrere. I mai la por pot ser una font d’esperança i aposta de futur. El PP i el seu líder han usat i abusat d’aquesta manera d’actuar en política i han embrutat la legislatura abandonant el sentit de país que tot gran partit ha de tenir.
Aquests dies de balanç hem pogut constatar els grans avenços en la lluita antiterrorista. Un àmbit en que sempre els grans partits han d’estar d’acord i actuar conjuntament, com a millor arma , d’eficàcia. Tampoc aquí hi ha hagut acord ni pacte, posant en perill la millora de resultats policials i polítics.
I el mateix han fet en àmbits “intocables” a nivell institucional, com la autoritat i decisions del Banc d’Espanya, en política monetària, o l’ Institut de supervisió i control dels preus ,etc. En realitat, res del que es considera sagrat , a nivell de funcionament d’un Estat, ha estat preservat ni resguardat dels atacs del PP. Han estat quatre anys de vulneració de les regles més elementals de convivència i funcionament de les institucions democràtiques.
Una situació com aquesta causa preocupació en les persones i col•lectius més sensats, perquè suposa constatar la falta de límits en l’ambició per recuperar el poder. I quan algú no té límits ni fre, se situa en una posició perillosa pel propi país. El tot s’hi val, no pot ser acceptat en cap àmbit, i menys en el polític, tot i que molta gent es pensa, a la vista d’aquesta batalla, que sí és possible.
I això ens porta a valorar els lideratges de les dues úniques persones que poden assumir el càrrec de president: Zapatero o Rajoy. Per sort, tots dos han estat a la oposició i en el govern, i per tant ja no parlem de teoria sinó de pràctica, clara i contundent. Rajoy pels anys en dos ministeris, en els quals actuava ben diferent de com proposa ara, cas de ser president. I quan una persona predica ara, el que no va fer en el passat, és digne de ben poca confiança. I perquè el que se li suposava de moderació o centrisme ha saltat pels aires amb el seu comportament i actuacions en les matèries abans comentades, de “temes d’estat”.
De Rodríguez Zapatero hem pogut comprovar unes maneres i idees clarament progressistes, i tolerants a tots els nivells. Només per això ja és una aposta segura, per garantir un futur tranquil i respectuós amb tot i tots. D’entrada, aquests son dos models que asseguren la radical diferència i que fan fàcil triar entre un programa i un lideratge, i un altre.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.