Joan Roma

LES FORMES I LA POLÍTICA
Tancats ja els processos de elaboració de candidatures per part de tots els partits , hem pogut veure els diferents sistemes i formes elegides per cadascun. Lluny de perfeccionar-se i democratitzar-se, més aviat els partits han tirat de decisions molt unipersonals del líder o d’una cúpula reduïda que ostenta el poder absolut.
En el cas del PP, el seu funcionament és molt semblant al de una empresa de capital social molt reduït. Per decisió unipersonal o d’un nucli molt reduït es decideix qui va de cap de llista en qualsevol demarcació i quins candidats el segueixen. No deixa de sorprendre els paracaigudistes que s’envien a províncies, en les quals no hi tenen cap vinculació directa. No sembla la millor manera d’apropar els candidats a la realitat territorial. Però es pensa que la figura del líder a nivell nacional és suficient per garantir uns determinats resultats.
El que ha estat una autèntica sorpresa per les formes utilitzades ha estat la candidatura de Madrid, per doble motiu. Per la elecció del número dos, en la persona de Pizarro, i per com s’ha prescindit de Ruiz Gallardón. Dues decisions que tot i que impliquen un altre partit no deixen de causar mal gust de boca a tothom, i dona una idea de com actua determinada gent, a nivell intern, i de com poden actuar a nivell extern si arribessin a governar.
Pel que fa el PSOE, han fet servir els sistemes habituals de escoltar els territoris i proposar candidats arrelats, al costat d’altres de reforç que estan en el govern central. La compaginació d’uns i altres pot sumar alguns vots més als resultats de les darreres conteses electorals.
I el PSC ha seguit la tònica de molts anys, compaginant la renovació amb la repetició de càrrecs que han tingut una bona trajectòria de treball, seguint les propostes de les federacions del partit, les quals cada vegada tenen més rellevància i poder de decisió. El descartage de candidats sempre s’ha fet per la via de l’acord i consens, evitant mals rotllos o situacions humiliants com les que hem vist en el PP, o en algun altre partit.
Continuant per altres models, hem vist aquesta vegada , una especial complicació en les candidatures de CiU. En primer lloc per les constants vicissituds de l’elecció del cap de llista i seguint amb la resta de candidats. Ha sorprès aquesta indecisió i batalla soterrada en una coalició que habitualment portava els deures fets. Fins i tot el resultat final, és força diferent de com s’havia programat per part del partit majoritari, CDC. En aquest cas semblen haver actuat un nombre molt reduït de persones de la cúpula, sense escoltar el territori. Almenys territorialment no hem vist reunions ni consultes que hagin transcendit cap enfora.
Per últim, ERC ha optat per escoltar els territoris, però canviant algunes propostes quan aquestes no coincidien amb les iniciatives o indicacions de l’executiva nacional. Ho hem vist a Lleida i a Tarragona, amb resultats a favor de les tesis centrals.
En tot cas, aquestes formes d’actuar de cada partit son un bon reflexa de com son dirigits els partits que tenen la màxima representació a nivell estatal, nacional o local. I va bé de tenir-ho en compte per pensar com actuaran en altres casos i circumstàncies.
I ara venen els programes. A diferència de molta gent, considero que son elements essencials per decidir el vot. Massa sovint es diu que els partits o els governs prometen una cosa i en fan una altra. No és cert, o com a mínim, no és aixì en els partits seriosos i compromesos. Si repassem els compromisos electorals del partit socialista a les passades eleccions generals i veiem el què s’ha aprovat i fet, veurem com en un molt elevat percentatge s’ha complert. Per tant, tant important son les formes com els continguts. Que cadascú jutgi i decideixi.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC