Tuesday, November 27, 2007
POR A PARLAR CLAR
Suposo que com a tanta altra gent que li agrada seguir la política diària, esperava amb un cert interés i curiositat la conferència i posada en escena d’Artur Mas, i el seu projecte de casa gran del catalanisme. Els anuncis previs, la preparació des de mesos abans, el traspàs de responsabilitats en Felip Puig i Oriol Pujol, i la “mise en scene” semblava haver de donar lloc a un fet cabdal en la política catalana i marcar un abans i un després en moltes coses.
Francament, passat el moment de desconcert, tot escoltant la radio i esperant el moment “estelar” del discurs, vaig quedar bocabadat de com una persona situada a primera línia de la política podia produir un document tant faltat de grans innovacions, de projectes espectaculars, de propostes “trencadores” respecte el passat i de falta de perspectiva pel futur. Molta gent pot qualificar tot plegat de simple espectacle pre – electoral, o d’un acte en lectura interna de Convergència, o fenòmen mediàtic, pur i dur. Segurament és una mica de tot plegat.
Però, sobretot el que sorpren és la contradicció amb decisions anteriors de CiU, la falta de credibilitat en algunes propostes i finalment la por a dir les paraules pel seu nom. En aquest darrer aspecte molts polítics catalans en son mestres consumats. Ho veurem tot seguit.
Tanmateix anant al tema de les contradiccions, sorpren que ara Artur Mas proposi limitar els mandats del President o impulsar llistes obertes a les eleccions al Parlament. Home, després de vint-i-tres anys de President Pujol, no se li pot donar gaire credibilitat a una proposta com aquesta. Es curiós que sempre es proposin coses limitadores quan s’està a la oposició i no en el govern. Si CiU ho hagués defensat i volgut, hagués tingut temps de sobra per posar-ho en una llei. Per tant, brindis al sol, i poca serietat.
De llistes obertes en parlem cada quatre anys i ningú ha fet cap pas per convertir la proposta en projecte de llei. Aquí tenim un altre propòsit desatés per CiU en tot el seu llarg període de govern. I no és fàcil arribar-hi, sense el consens de les dues terceres parts del Parlament. Hem de recordar que Catalunya és la única autonomia que no ha elaborat llei electoral pròpia en vint-i-cinc anys de mandats, i Artur Mas n’ha estat protagonista en una bona part. Per tant, una altra proposta sense credibilitat.
I arribem, a la famosa proposta, idea, o iniciativa estelar que sembla haver quedat com a única nota rellevant del discurs d’Artur Mas, “el dret a decidir”. Aquí ja entrem en el llenguatge crític, quasibé esotèric del nacionalisme català. Sota aquestes paraules cadascú hi posa el que vol, el que creu o el que vol fer creure. Tot un exercici de equilibri per dir el que no es vol dir, ni és políticament correcte dir. La via de la independència respecte Espanya.
Cada partit català té diverses maneres de parlar de les relacions amb Espanya. Els socialistes son federalistes, els populars propugen un estat uniforme, els republicans un independentisme molt “sui generis” que a vegades passa per parlar de la plena sobirania, o per altres fòrmules similars, sense cridar gaire per la independència plena. I fins ara CiU era nacionalista, entenent per aquest mot diferents conceptes i fòrmules, que tant podien anar com a reafirmació de la nació catalana com una reivindicació de conceptes liberals i socials.
Ara calia buscar alguna cosa nova que fos tant ambigua com l’anterior i s’ha trobat la del “dret a decidir”. Cadascú hi diu la seva i tots contents. Es ben poc seriós que ara un partit proclami que els seus màxims representants es declarin independentistes , en privat, però autonomistes en públic. Per arribar aquí, francament no crec que fessin falta tants preparatius ni fer tantes despeses en publicitat. I sobretot, més que un camí obert cap el futur, sembla més un final d’etapa, a la espera de resultats electorals més propicis. No deixa de ser una bona noticia pel PSC que el principal partit de l’oposició estigui ensimismat discutint temes tant profunds, com els plantejats per Artur Mas, el passat dia 20 i dels quals ja només en parlem quatre comentaristes.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Federació XI del PSC.
Suposo que com a tanta altra gent que li agrada seguir la política diària, esperava amb un cert interés i curiositat la conferència i posada en escena d’Artur Mas, i el seu projecte de casa gran del catalanisme. Els anuncis previs, la preparació des de mesos abans, el traspàs de responsabilitats en Felip Puig i Oriol Pujol, i la “mise en scene” semblava haver de donar lloc a un fet cabdal en la política catalana i marcar un abans i un després en moltes coses.
Francament, passat el moment de desconcert, tot escoltant la radio i esperant el moment “estelar” del discurs, vaig quedar bocabadat de com una persona situada a primera línia de la política podia produir un document tant faltat de grans innovacions, de projectes espectaculars, de propostes “trencadores” respecte el passat i de falta de perspectiva pel futur. Molta gent pot qualificar tot plegat de simple espectacle pre – electoral, o d’un acte en lectura interna de Convergència, o fenòmen mediàtic, pur i dur. Segurament és una mica de tot plegat.
Però, sobretot el que sorpren és la contradicció amb decisions anteriors de CiU, la falta de credibilitat en algunes propostes i finalment la por a dir les paraules pel seu nom. En aquest darrer aspecte molts polítics catalans en son mestres consumats. Ho veurem tot seguit.
Tanmateix anant al tema de les contradiccions, sorpren que ara Artur Mas proposi limitar els mandats del President o impulsar llistes obertes a les eleccions al Parlament. Home, després de vint-i-tres anys de President Pujol, no se li pot donar gaire credibilitat a una proposta com aquesta. Es curiós que sempre es proposin coses limitadores quan s’està a la oposició i no en el govern. Si CiU ho hagués defensat i volgut, hagués tingut temps de sobra per posar-ho en una llei. Per tant, brindis al sol, i poca serietat.
De llistes obertes en parlem cada quatre anys i ningú ha fet cap pas per convertir la proposta en projecte de llei. Aquí tenim un altre propòsit desatés per CiU en tot el seu llarg període de govern. I no és fàcil arribar-hi, sense el consens de les dues terceres parts del Parlament. Hem de recordar que Catalunya és la única autonomia que no ha elaborat llei electoral pròpia en vint-i-cinc anys de mandats, i Artur Mas n’ha estat protagonista en una bona part. Per tant, una altra proposta sense credibilitat.
I arribem, a la famosa proposta, idea, o iniciativa estelar que sembla haver quedat com a única nota rellevant del discurs d’Artur Mas, “el dret a decidir”. Aquí ja entrem en el llenguatge crític, quasibé esotèric del nacionalisme català. Sota aquestes paraules cadascú hi posa el que vol, el que creu o el que vol fer creure. Tot un exercici de equilibri per dir el que no es vol dir, ni és políticament correcte dir. La via de la independència respecte Espanya.
Cada partit català té diverses maneres de parlar de les relacions amb Espanya. Els socialistes son federalistes, els populars propugen un estat uniforme, els republicans un independentisme molt “sui generis” que a vegades passa per parlar de la plena sobirania, o per altres fòrmules similars, sense cridar gaire per la independència plena. I fins ara CiU era nacionalista, entenent per aquest mot diferents conceptes i fòrmules, que tant podien anar com a reafirmació de la nació catalana com una reivindicació de conceptes liberals i socials.
Ara calia buscar alguna cosa nova que fos tant ambigua com l’anterior i s’ha trobat la del “dret a decidir”. Cadascú hi diu la seva i tots contents. Es ben poc seriós que ara un partit proclami que els seus màxims representants es declarin independentistes , en privat, però autonomistes en públic. Per arribar aquí, francament no crec que fessin falta tants preparatius ni fer tantes despeses en publicitat. I sobretot, més que un camí obert cap el futur, sembla més un final d’etapa, a la espera de resultats electorals més propicis. No deixa de ser una bona noticia pel PSC que el principal partit de l’oposició estigui ensimismat discutint temes tant profunds, com els plantejats per Artur Mas, el passat dia 20 i dels quals ja només en parlem quatre comentaristes.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Federació XI del PSC.
# posted by joanroma @ 1:45 AM 
