Joan Roma

POLÍTIQUES CONTRADICTÒRIES
No és fàcil governar i menys en coalició amb altres partits que poden tenir en diferents temes , idees força oposades. Ara mateix, tenim sobre la taula un problema que afecta el món de la política forestal, i per tant implica el futur dels tractants i rematants de fusta, i lògicament les empreses que la transformen com Tradema, Serradora Boix, etc, entre les més properes a nosaltres.
Molts anys enrere, ja es va parlar de construir centrals de biomassa com a via per consumir el sotabosc existent a bona part del país, perquè sinó es treu constitueix un perill evident d’incendis. S’havia parlat de tres o quatre centrals repartides per diferents indrets de la geografia catalana, una de les quals es col.locava entre el Solsonès – Berguedà i Ripollès.
Estudiada amb més detall la proposta es va veure que no serien rendibles perquè el cost de recollida i transport era exageradament elevat. La proposta va passar a millor vida.
Posteriorment, en un parell o tres d’ocasions també s’havia parlat de cremar biomassa a la central Tèrmica de Cercs. Era una manera de donar utilitat a la central i consumir restes vegetals, com a sortida per disminuir la càrrega combustilble que suposa el sotabosc. Aquí , la idea tampoc prosterà, perquè tècnicament i econòmicament era massa complicat i costós.
I arribem a dia d’avui, en que des de Medi Ambient es torna a parlar de potenciar el consum de biomassa, en centrals especialitzades, o mitjançant fòrmules mixtes, o en instal.lacions més petites,etc. Si a primera vista, a tots ens pot semblar una bona idea i un bon destí, quan es parla amb gent més especialitzada ,fan veure algunes contradiccions i perills evidents de cara el futur immediat.
L’ús de la biomassa com a combustible té grans interrogants. En primer lloc , aclarir el propi terme. Per biomassa es pot entendre totes les restes vegetals amb un mínim de poder calòric, però que comprèn des de fulles, a arbustos, passant per branques, i troncs de petit calibre. I aquí entrem en contradiccions evidents amb altres indústries del país.
Cremar biomassa nomès és rendible mitjançant fortes subvencions públiques, i per dues bandes. Una ,per via de la recollida i transport, i una altra, per via de subvenció al kilowat d’energia produit. Sense aquestes dues subvencions importants, la producció és inviable. Estem en un país complicat geogràficament i recollir una tona de biomassa és costossíssim, i transporta-la encara més. Per tant, s’ha de subvencionar.
Aleshores, entrem en la indústria de la fusta i la seva transformació. Si paguem amb diner públic la fusta petita, aquesta no tindrà l’ús que tè a dia d’avui. La de convertir-se en producte per conglomerat, és a dir en la base essencial per la indústria del moble, de la construcció, etc. Encarirem aquest producte, a la indústria, i el cremarem en calderes o centrals de biomassa, pagant amb diner públic , tot afegint un sobrecost a la factura elèctrica. Un cert despropòsit ,evident.
Es lògica, doncs, la preocupació de la Associació de Tractants i Rematants de Fusta de Catalunya per com actui el Govern de la Generalitat i el de l’ Estat, entorn aquest tema. Res és fàcil ni senzill, en el món del medi ambient i de la indústria. I només un pacte entre ells pot donar sortida a una situació complexe i clarament contradictòria.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Federació XI del PSC.