Sunday, September 02, 2007
FEBRADA SOBIRANISTA
Ja forma part de la tradició que quan s'acosta la Diada de l'11 de setembre creixi la febre sobiranista en uns quants col·lectius diversos. Com tota febrada sobtada ,al cap de pocs dies es calma i tot retorna a la normalitat.
Aquest any no suposa cap excepció, ans el contrari, és una bona mostra d'aquesta situació cíclica i constant en el nostre país. I com en tantes altres coses, el llenguatge continua sent curiós i realment críptic. Ben pocs parlen obertament d'independència, prefereixen dir-ne sobiranisme, autonomia plena, alliberament nacional, i altres formules més o menys imaginatives. No entenc perquè amaguen el sentit de les paraules en subterfugis per especialistes en la matèria.
Però, és que la independència, pura i dura , no sembla tenir gaires adeptes a Catalunya, malgrat el que poden pensar algun d'aquests col·lectius. I no volen fer por a l'hora d'explicar què significaria realment assolir la independència total. La que suposaria sortir d'Espanya i en conseqüència sortir de la Unió Europea. Es a dir, posar fronteres cap a França, cap a l'Aragó i cap el País Valencià. Posar-se a la cua d'Europa i al costat de Turquia per sol·licitar l'entrada a la UE quan tots els nacions - estat es posessin d'acord. Perquè algú hauria d'explicar que les regles vigents son aquestes.
I amb aquestes voldria dir crear moneda pròpia, demanar visats per anar als països veïns nostres, crear un exèrcit ,suposem a partir del cos de Mossos d'Esquadra i importar candidats a soldats d'altres indrets del món, vist l'èxit que tenen aquí les convocatòries per cobrir places de policia, i posar Ambaixades una mica per tot arreu,etc,etc.
Podríem seguir amb una gran quantitat d'incongruències per part dels promotors d'aquest "alliberament nacional" ,versió catalana, que recorda molt el "conte de la lletera" en versió política. Somien alguns avantatges i esborren tots els inconvenients. I tots sabem que somiar és lliure, però actuar té greus conseqüències si es fa sense tocar de peus a terra.
De totes maneres deu n'hi do el soroll que es pot fer a l'entorn d'aquestes propostes, sobretot quan un partit de govern com ERC , vol reflexionar i, potser, proposar una suposada "consulta" al poble català el 2014. D'entrada, ja es posa d'aquí uns anys, perquè set anys a Catalunya és una eternitat i tot pot canviar tant que, dos o tres anys abans ,es digui el contrari d'ara o no quedi cap dels proposants actuals, en política activa.
I tornem a les paraules amagades. Es parla de "consulta" i no referèndum perquè, aquest només el pot autoritzar el Govern espanyol i, a vegades, "consulta" podria entendre's com enquesta general, pronunciament dels ajuntaments, o d'altres entitats,etc. En fi, cadascú hi posa el concepte que li interessa en cada moment.
Dit això, la dinàmica actual, arribarà a la Diada i pot ser que duri una mica més a la vista del pati revoltat que existeix dintre de CiU, en el qual diversos sectors van per una banda i altres, per altra, en un moment que el seu poder s'ha escurçat enormement i amb unes eleccions generals que suposen la darrera oportunitat per tocar "poder real" durant molt de temps. Es lògic que alguns dels seus extrems tirin per una banda i altres cap una altra, tenint uns, simpaties cap ERC i, altres cap al PP. No resulta fàcil governar un partit en aquestes circumstàncies i així ho veiem cada dia amb discursos contradictoris entre els propis dirigents.
I entremig d'aquest soroll, cal governar i l'important és que l'Executiu no es deixi portar per debats estèrils i somnis irreals, perquè el país real, és molt diferent del que descriuen aquests col·lectius independentistes. I que ningú s'enganyi i reclami una "consulta", un referèndum o un altre tipus de suposada "decisió nacional". Si a Catalunya hi hagués un ampli recolzament a la idea de la independència , aquesta hauria prosperat , en qualsevol de les múltiples ocasions que ha tingut d'anar a votar. Només cal recordar que la República va arribar pels resultats d'unes eleccions municipals. I ara, per ara, no sembla que cap partit o col·lectiu defensor de la independència tingui perspectives d'acollir una majoria qualificada en pro d'aquesta aspiració. En canvi, el que sí tothom vol és una millora de les condicions de vida quotidianes i pel futur, a això s'han de dedicar els esforços del govern i dels partits que li donen suport.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
Ja forma part de la tradició que quan s'acosta la Diada de l'11 de setembre creixi la febre sobiranista en uns quants col·lectius diversos. Com tota febrada sobtada ,al cap de pocs dies es calma i tot retorna a la normalitat.
Aquest any no suposa cap excepció, ans el contrari, és una bona mostra d'aquesta situació cíclica i constant en el nostre país. I com en tantes altres coses, el llenguatge continua sent curiós i realment críptic. Ben pocs parlen obertament d'independència, prefereixen dir-ne sobiranisme, autonomia plena, alliberament nacional, i altres formules més o menys imaginatives. No entenc perquè amaguen el sentit de les paraules en subterfugis per especialistes en la matèria.
Però, és que la independència, pura i dura , no sembla tenir gaires adeptes a Catalunya, malgrat el que poden pensar algun d'aquests col·lectius. I no volen fer por a l'hora d'explicar què significaria realment assolir la independència total. La que suposaria sortir d'Espanya i en conseqüència sortir de la Unió Europea. Es a dir, posar fronteres cap a França, cap a l'Aragó i cap el País Valencià. Posar-se a la cua d'Europa i al costat de Turquia per sol·licitar l'entrada a la UE quan tots els nacions - estat es posessin d'acord. Perquè algú hauria d'explicar que les regles vigents son aquestes.
I amb aquestes voldria dir crear moneda pròpia, demanar visats per anar als països veïns nostres, crear un exèrcit ,suposem a partir del cos de Mossos d'Esquadra i importar candidats a soldats d'altres indrets del món, vist l'èxit que tenen aquí les convocatòries per cobrir places de policia, i posar Ambaixades una mica per tot arreu,etc,etc.
Podríem seguir amb una gran quantitat d'incongruències per part dels promotors d'aquest "alliberament nacional" ,versió catalana, que recorda molt el "conte de la lletera" en versió política. Somien alguns avantatges i esborren tots els inconvenients. I tots sabem que somiar és lliure, però actuar té greus conseqüències si es fa sense tocar de peus a terra.
De totes maneres deu n'hi do el soroll que es pot fer a l'entorn d'aquestes propostes, sobretot quan un partit de govern com ERC , vol reflexionar i, potser, proposar una suposada "consulta" al poble català el 2014. D'entrada, ja es posa d'aquí uns anys, perquè set anys a Catalunya és una eternitat i tot pot canviar tant que, dos o tres anys abans ,es digui el contrari d'ara o no quedi cap dels proposants actuals, en política activa.
I tornem a les paraules amagades. Es parla de "consulta" i no referèndum perquè, aquest només el pot autoritzar el Govern espanyol i, a vegades, "consulta" podria entendre's com enquesta general, pronunciament dels ajuntaments, o d'altres entitats,etc. En fi, cadascú hi posa el concepte que li interessa en cada moment.
Dit això, la dinàmica actual, arribarà a la Diada i pot ser que duri una mica més a la vista del pati revoltat que existeix dintre de CiU, en el qual diversos sectors van per una banda i altres, per altra, en un moment que el seu poder s'ha escurçat enormement i amb unes eleccions generals que suposen la darrera oportunitat per tocar "poder real" durant molt de temps. Es lògic que alguns dels seus extrems tirin per una banda i altres cap una altra, tenint uns, simpaties cap ERC i, altres cap al PP. No resulta fàcil governar un partit en aquestes circumstàncies i així ho veiem cada dia amb discursos contradictoris entre els propis dirigents.
I entremig d'aquest soroll, cal governar i l'important és que l'Executiu no es deixi portar per debats estèrils i somnis irreals, perquè el país real, és molt diferent del que descriuen aquests col·lectius independentistes. I que ningú s'enganyi i reclami una "consulta", un referèndum o un altre tipus de suposada "decisió nacional". Si a Catalunya hi hagués un ampli recolzament a la idea de la independència , aquesta hauria prosperat , en qualsevol de les múltiples ocasions que ha tingut d'anar a votar. Només cal recordar que la República va arribar pels resultats d'unes eleccions municipals. I ara, per ara, no sembla que cap partit o col·lectiu defensor de la independència tingui perspectives d'acollir una majoria qualificada en pro d'aquesta aspiració. En canvi, el que sí tothom vol és una millora de les condicions de vida quotidianes i pel futur, a això s'han de dedicar els esforços del govern i dels partits que li donen suport.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
# posted by joanroma @ 1:30 AM 
