Monday, September 24, 2007
BONA CAÇA
Estem a l’inici d’una nova temporada de caça, i enguany uns quants alcaldes hem rebut un escrit de propietaris forestals, pagesos i ramaders , en el qual s’exposen tot un seguit de greuges provocats per l’enorme increment d’algunes espècies cinegètiques , en bona part dels nostres territoris.
Els desperfectes que causen i el constant increment d’efectius, posa en perill l’economia domèstica de la major de persones dedicades a pagès. Tenim doncs, un problema greu. Un conflicte entre preservació i ,un adequat equilibri entre espècies, en un territori i les activitats que volem s’hi duguin a terme.
Tenim un país molt desequilibrat. Un país urbanitzat fins extrems insostenibles a la franja litoral i les àrees metropolitanes, i quasi desert, humanament parlant a l’interior i en zones de muntanya. En aquestes zones, la presència de pagesos és fonamental per cuidar i preservar el paisatge. I els pagesos , estan en vies d’extinció. En tenim pocs, i els pocs que tenim , o els cuidem i mimem, o els acabarem perdent.
Les queixes que figuren en l’escrit ,abans esmentat, no son noves, però sí s’han agreujat en els darrers 8 o 10 anys. El constant abandonament de cases de pagès, ha provocat un desequilibri notable entre espècies presents en els boscos del país, de manera que els pagesos que queden veuen com es protegeixen millor determinades espècies que no pas els seus interessos , i amb ells els del propi país.
Tots els que anem sovint a la muntanya podem constatar els grans canvis viscuts, aquests darrers anys, en matèria de multiplicació d’espècies , en nombre i diversitat. El que podria ser bo per una banda , pot comportar greus problemes per una altra.
Abans , en moltes zones , era excepcional trobar cérvols. Ara , en aquestes mateixos zones, se’n poden veure habitualment i en ramats nombrosos. Abans, de cabirols no n’hi havia. Unes reintroduccions vingudes de França al Moianès , i a part del Solsonès, han fet que aquesta espècie sigui habitual i nombrosa per tot el pre- Pirineus i Pirineus. Els Isards eren excepcionals en cotes baixes , ara els podem trobar en zones molt extenses de les nostres comarques. I ja no parlem dels porcs senglars que s’han multiplicat fins esdevenir un greu problema pels boscos i pels conreus que poden destrossar en poques hores.
Es evident que trobar tota aquesta fauna, en nombre molt elevat, fa goig de veure , però comporta greus inconvenients sinó és controlada degudament. Sobretot si volem fer-la compatible amb els pagesos i ramaders. Un ramat de cérvols adults, equival a un ramat de vedells, o de vaques. Allà on mengen uns , no mengen els altres. El mateix cal dir de la resta d’espècies, abans descrites.
I un grapat de porcs senglars son capaços de destrossar la feina d’una casa de pagès , en una sola nit. Poden arruïnar un pagès en ben poques hores. I la seva multiplicació fa inútils els vailets, filats i altres instal·lacions posades per entorpir la seva feina. Quan tenen gana ,passen i sinó destrossen , i finalment, passen.
Tenim, doncs, un conflicte d’interessos que cal tenir present i fer-los compatibles, el més aviat possible, sinó volem que els pocs pagesos que queden acabin tirant la tovallola i pleguin, a la vista de que es valori més una determinada fauna que no pas a ells mateixos. La qüestió rau en l’equilibri. I en qui estudia i resol sobre l’equilibri entre les espècies i el seu nombre. Cada territori ha de tenir un tractament equilibrat, i els pagesos es queixen d’haver trencat aquest equilibri en detriment seu, i reclamen recuperar-lo .
I aquí és on entren en acció els caçadors, una altra espècie en vies d’extinció, similar a la situació dels pagesos. Ells han de fer de depredadors artificials, a falta dels naturals que havien existit. Es fonamental la seva existència i la seva actuació per equilibrar les espècies, i ells tampoc estan contents del paper que tenen ,ni dels tractes amb la administració. Massa burocràcia, poca confiança, múltiples problemes i responsabilitats per fer una feina que ha esdevingut essencial pel país. I amb un futur poc clar, i un promig d’edat que deu voltar pels 60 anys. Tot plegat explica un panorama complicat i necessitat d’arreglar i solucionar el més aviat millor sinó volem iniciar una etapa clarament negativa per tots els sectors implicats. Fins ara ,bones paraules, però sense solucions concretes. Tots esperen decisions concretes i acordades entre tots.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
Estem a l’inici d’una nova temporada de caça, i enguany uns quants alcaldes hem rebut un escrit de propietaris forestals, pagesos i ramaders , en el qual s’exposen tot un seguit de greuges provocats per l’enorme increment d’algunes espècies cinegètiques , en bona part dels nostres territoris.
Els desperfectes que causen i el constant increment d’efectius, posa en perill l’economia domèstica de la major de persones dedicades a pagès. Tenim doncs, un problema greu. Un conflicte entre preservació i ,un adequat equilibri entre espècies, en un territori i les activitats que volem s’hi duguin a terme.
Tenim un país molt desequilibrat. Un país urbanitzat fins extrems insostenibles a la franja litoral i les àrees metropolitanes, i quasi desert, humanament parlant a l’interior i en zones de muntanya. En aquestes zones, la presència de pagesos és fonamental per cuidar i preservar el paisatge. I els pagesos , estan en vies d’extinció. En tenim pocs, i els pocs que tenim , o els cuidem i mimem, o els acabarem perdent.
Les queixes que figuren en l’escrit ,abans esmentat, no son noves, però sí s’han agreujat en els darrers 8 o 10 anys. El constant abandonament de cases de pagès, ha provocat un desequilibri notable entre espècies presents en els boscos del país, de manera que els pagesos que queden veuen com es protegeixen millor determinades espècies que no pas els seus interessos , i amb ells els del propi país.
Tots els que anem sovint a la muntanya podem constatar els grans canvis viscuts, aquests darrers anys, en matèria de multiplicació d’espècies , en nombre i diversitat. El que podria ser bo per una banda , pot comportar greus problemes per una altra.
Abans , en moltes zones , era excepcional trobar cérvols. Ara , en aquestes mateixos zones, se’n poden veure habitualment i en ramats nombrosos. Abans, de cabirols no n’hi havia. Unes reintroduccions vingudes de França al Moianès , i a part del Solsonès, han fet que aquesta espècie sigui habitual i nombrosa per tot el pre- Pirineus i Pirineus. Els Isards eren excepcionals en cotes baixes , ara els podem trobar en zones molt extenses de les nostres comarques. I ja no parlem dels porcs senglars que s’han multiplicat fins esdevenir un greu problema pels boscos i pels conreus que poden destrossar en poques hores.
Es evident que trobar tota aquesta fauna, en nombre molt elevat, fa goig de veure , però comporta greus inconvenients sinó és controlada degudament. Sobretot si volem fer-la compatible amb els pagesos i ramaders. Un ramat de cérvols adults, equival a un ramat de vedells, o de vaques. Allà on mengen uns , no mengen els altres. El mateix cal dir de la resta d’espècies, abans descrites.
I un grapat de porcs senglars son capaços de destrossar la feina d’una casa de pagès , en una sola nit. Poden arruïnar un pagès en ben poques hores. I la seva multiplicació fa inútils els vailets, filats i altres instal·lacions posades per entorpir la seva feina. Quan tenen gana ,passen i sinó destrossen , i finalment, passen.
Tenim, doncs, un conflicte d’interessos que cal tenir present i fer-los compatibles, el més aviat possible, sinó volem que els pocs pagesos que queden acabin tirant la tovallola i pleguin, a la vista de que es valori més una determinada fauna que no pas a ells mateixos. La qüestió rau en l’equilibri. I en qui estudia i resol sobre l’equilibri entre les espècies i el seu nombre. Cada territori ha de tenir un tractament equilibrat, i els pagesos es queixen d’haver trencat aquest equilibri en detriment seu, i reclamen recuperar-lo .
I aquí és on entren en acció els caçadors, una altra espècie en vies d’extinció, similar a la situació dels pagesos. Ells han de fer de depredadors artificials, a falta dels naturals que havien existit. Es fonamental la seva existència i la seva actuació per equilibrar les espècies, i ells tampoc estan contents del paper que tenen ,ni dels tractes amb la administració. Massa burocràcia, poca confiança, múltiples problemes i responsabilitats per fer una feina que ha esdevingut essencial pel país. I amb un futur poc clar, i un promig d’edat que deu voltar pels 60 anys. Tot plegat explica un panorama complicat i necessitat d’arreglar i solucionar el més aviat millor sinó volem iniciar una etapa clarament negativa per tots els sectors implicats. Fins ara ,bones paraules, però sense solucions concretes. Tots esperen decisions concretes i acordades entre tots.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
# posted by joanroma @ 3:07 AM 
