Friday, July 27, 2007
LA APAGADA NACIONAL
Hem tornat a tenir una nova prova de que Barcelona marca la pauta de tot el que passa a Catalunya. I només quan una cosa passa a la capital es converteix en un problema nacional. En aquest cas la famosa apagada. I considero que el fet ha estat positiu pel que té de demostració de no tenir els serveis bàsics en perfectes condicions. I com sempre el problema no ve d’ara, sinó de molts anys de tranquil•litat inversora .
He estat portaveu d’indústria del PSC en el Parlament i deu o quinze anys enrere ja ens barallàvem amb el Conseller de torn sobre la falta d’inversions de FECSA, primer , i ENDESA ,després. Res a fer, els Consellers de CiU semblaven defensar millor les posicions de la empresa que no pas els interessos dels ciutadans catalans.
No es reconeixien les deficiències de quantitat ni les de qualitat. Moltes empreses es queixaven de talls, de microtalls, de costos brutals per renovacions de línies, per donar-se d’alta, per abusos de posició dominant, per una burocràcia excessiva, per retards incomprensibles a l’hora de connectar i multitud d’altres problemes, impropis d’una societat avançada.
I com ja és habitual, al final els problemes peten. Res és etern i les deficiències surten quan menys es desitgen. Li ha tocat a Barcelona i entorn, però son molts els pobles petits i mitjans que venen patint deficiències des de fa molts anys. Per això, personalment i com alcalde crec que aquesta apagada ens va perfecte per reclamar, finalment un canvi substancial en les condicions del subministrament elèctric als particulars, i a les administracions.
Porto un grapat d’anys al capdavant de l’ajuntament i he tingut ocasió de valorar els tractes amb FECSA primer, ENDESA, després. El comportament és el propi d’una immensa empresa , coneixedora que no podem anar enlloc més , i que sempre haurem de recórrer a ells. Per tant estem tractant amb un monopoli, i amb tots els tics que li son propis. Burocràcia enorme, lentitud exasperant, costos brutals, decisions contradictòries entre uns òrgans i altres, llunyania en les decisions, personal de contacte (tècnic i administratiu) canviants constantment,etc.
Abans de la famosa apagada ja havia decidit convertir-me en un dels alcaldes portaveus de les queixes i propostes de canvis substancials en les relacions de les administracions amb ENDESA. I ara, més que mai ,ho considero necessari. Simplement esperava arribar al mes de setembre per iniciar un seguit d’actuacions , a nivell de Federació de Municipis, del Parlament i de la Generalitat.
El motiu és ben senzill, i és que tot té un límit. Políticament l’he superat i considero arribat el moment d’exigir unes altres relacions amb una empresa que ha de donar un servei bàsic com aquest.
El límit ve donat per un canvi legislatiu en que els ajuntaments fins ara pagàvem unes tarifes elèctriques determinades amb unes bonificacions i condicions que feien més suportable el cost del consum. Ara , l’augment ha estat enorme, brutal, similar als grans beneficis que tenen les elèctriques. I els ajuntaments hem de pagar uns rebuts significativament més alts que l’any passat. Però hi ha altres raons, encara més rellevants per exigir un canvi radical en les relacions.
Fins ara, molts alcaldes ajudàvem ENDESA a l’hora de negociar passos de línies , ocupacions de terrenys, canvis de línies,etc. Eren ajudes, típiques ,en pobles que coneixem a tothom i volem una bona solució per tots plegats. I facilitar el pas de línies forma part del nostre treball institucional.
Però , ja estem escarmentats i empipats de veure com després qualsevol petició o “favor” que els demanem per canviar un pal, soterrar un tram, o reforçar una línia es converteix en una petició com qualsevol altre i a un cost igual. Es a dir, brutalment elevat. Puc donar fe que canviar un pal , pot costar més de set mil euros, o que certificar una línia ,feta per una altra empresa té un cost de deu o dotze mil euros, i així anem sumant.
I molts hem dit prou. Estem cansats d’ajudar , a canvi d’un tracte ineficient, inadequat i car. Si ens necessiten haurem de fer-los-hi pagar amb la mateixa moneda que ells. I la ocupació de vol (línies aèries), sol i subsòl que fins ara estava estipulat en un 1,5% de la facturació del municipi, considero que ha de passar a ser del doble. A més d’altres exigències que penso presentar en diferents fòrums municipals. Estem cansats de la prepotència i de la total dependència d’una única empresa. I bona part de culpa l’hem tinguda per no plantar cara , a temps i amb contundència. Ara tenim la ocasió per posar-nos al dia .
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
Hem tornat a tenir una nova prova de que Barcelona marca la pauta de tot el que passa a Catalunya. I només quan una cosa passa a la capital es converteix en un problema nacional. En aquest cas la famosa apagada. I considero que el fet ha estat positiu pel que té de demostració de no tenir els serveis bàsics en perfectes condicions. I com sempre el problema no ve d’ara, sinó de molts anys de tranquil•litat inversora .
He estat portaveu d’indústria del PSC en el Parlament i deu o quinze anys enrere ja ens barallàvem amb el Conseller de torn sobre la falta d’inversions de FECSA, primer , i ENDESA ,després. Res a fer, els Consellers de CiU semblaven defensar millor les posicions de la empresa que no pas els interessos dels ciutadans catalans.
No es reconeixien les deficiències de quantitat ni les de qualitat. Moltes empreses es queixaven de talls, de microtalls, de costos brutals per renovacions de línies, per donar-se d’alta, per abusos de posició dominant, per una burocràcia excessiva, per retards incomprensibles a l’hora de connectar i multitud d’altres problemes, impropis d’una societat avançada.
I com ja és habitual, al final els problemes peten. Res és etern i les deficiències surten quan menys es desitgen. Li ha tocat a Barcelona i entorn, però son molts els pobles petits i mitjans que venen patint deficiències des de fa molts anys. Per això, personalment i com alcalde crec que aquesta apagada ens va perfecte per reclamar, finalment un canvi substancial en les condicions del subministrament elèctric als particulars, i a les administracions.
Porto un grapat d’anys al capdavant de l’ajuntament i he tingut ocasió de valorar els tractes amb FECSA primer, ENDESA, després. El comportament és el propi d’una immensa empresa , coneixedora que no podem anar enlloc més , i que sempre haurem de recórrer a ells. Per tant estem tractant amb un monopoli, i amb tots els tics que li son propis. Burocràcia enorme, lentitud exasperant, costos brutals, decisions contradictòries entre uns òrgans i altres, llunyania en les decisions, personal de contacte (tècnic i administratiu) canviants constantment,etc.
Abans de la famosa apagada ja havia decidit convertir-me en un dels alcaldes portaveus de les queixes i propostes de canvis substancials en les relacions de les administracions amb ENDESA. I ara, més que mai ,ho considero necessari. Simplement esperava arribar al mes de setembre per iniciar un seguit d’actuacions , a nivell de Federació de Municipis, del Parlament i de la Generalitat.
El motiu és ben senzill, i és que tot té un límit. Políticament l’he superat i considero arribat el moment d’exigir unes altres relacions amb una empresa que ha de donar un servei bàsic com aquest.
El límit ve donat per un canvi legislatiu en que els ajuntaments fins ara pagàvem unes tarifes elèctriques determinades amb unes bonificacions i condicions que feien més suportable el cost del consum. Ara , l’augment ha estat enorme, brutal, similar als grans beneficis que tenen les elèctriques. I els ajuntaments hem de pagar uns rebuts significativament més alts que l’any passat. Però hi ha altres raons, encara més rellevants per exigir un canvi radical en les relacions.
Fins ara, molts alcaldes ajudàvem ENDESA a l’hora de negociar passos de línies , ocupacions de terrenys, canvis de línies,etc. Eren ajudes, típiques ,en pobles que coneixem a tothom i volem una bona solució per tots plegats. I facilitar el pas de línies forma part del nostre treball institucional.
Però , ja estem escarmentats i empipats de veure com després qualsevol petició o “favor” que els demanem per canviar un pal, soterrar un tram, o reforçar una línia es converteix en una petició com qualsevol altre i a un cost igual. Es a dir, brutalment elevat. Puc donar fe que canviar un pal , pot costar més de set mil euros, o que certificar una línia ,feta per una altra empresa té un cost de deu o dotze mil euros, i així anem sumant.
I molts hem dit prou. Estem cansats d’ajudar , a canvi d’un tracte ineficient, inadequat i car. Si ens necessiten haurem de fer-los-hi pagar amb la mateixa moneda que ells. I la ocupació de vol (línies aèries), sol i subsòl que fins ara estava estipulat en un 1,5% de la facturació del municipi, considero que ha de passar a ser del doble. A més d’altres exigències que penso presentar en diferents fòrums municipals. Estem cansats de la prepotència i de la total dependència d’una única empresa. I bona part de culpa l’hem tinguda per no plantar cara , a temps i amb contundència. Ara tenim la ocasió per posar-nos al dia .
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
# posted by joanroma @ 10:54 AM 
