Tuesday, July 03, 2007
I SI HO DEIXÈSSIM CÒRRER ?
Periòdicament apareixen informacions i documentació sobre les propostes de ordenació territorial, i lligades amb aquestes, altres sobre una futura llei electoral. La setmana passada mateix se’n va tornar a parlar com a conseqüència de la presentació d’una proposta de llei electoral catalana que prenia com a base la futura divisió en regions o vegueries.
Portem ja uns quants anys parlant-ne i cada partit té propostes molt allunyades unes de les altres, de manera que difícilment es trobarà consens. I mentrestant perdem força temps i energies, i deixem per més endavant coses que s’haurien de decidir, ja ara.
En privat també molts dirigents polítics de tots els partits et reconeixen que fa mandra tirar endavant unes iniciatives de tanta rellevància com aquestes, i no veuen el moment oportú per fer-les realitat. Quan no hi ha eleccions aquí , n’hi ha a allà, i unes i altres impedeixen un general consens obligatori. Perquè cal recordar que per moure el mapa aquí fa falta l’acord d’allà. Entenent per allà , les Corts Generals.
Arribats en aquest punt, ens hem de preguntar sinó seria més intel·ligent deixar-ho córrer i fer modificacions menys revolucionàries, però més pràctiques i operatives de forma immediata. Es a dir, pensar que podem canviar províncies és somiar truites perquè això obliga a modificar la Constitució. Tocar les Diputacions i fer-les coincidir amb les Regions (Vegueries) ,sense tocar les províncies és un galimaties en que tots prendrem mal.
Per tant, una bona solució seria solucionar els diferents nivells amb rapidesa i sensatesa, utilitzant les competències que tenim aquí mateix. Es a dir, nivell per nivell d’administració que cadascú faci el que pot fer millor. Si comencem pels municipis , acordem donar-los-hi més i millors recursos i competències. Els Consells Comarcals els reconvertim en Mancomunitats de Serveis, perquè facilitin i ampliïn la feina dels ajuntaments. Si cal podem crear algunes comarques més per donar sortida a velles i justes reclamacions oblidades per CiU en el seu moment. Aquí tenim els casos del Moianès i el Lluçanès.
Continuant per nivells, les Diputacions deixem-les com estan , que ja estan bé i donen un bon servei. Si les dividim, perdran poder i capacitat, i tots hi sortirem perdent, molt especialment la Catalunya Central . Mai tindrem tants recursos com ara que estem dintre de la de Barcelona. Tinguem-ho clar i no juguem amb les coses de menjar.
Per últim, fem una regionalització de la Generalitat, però sense més invents. Es a dir, simplement descentralitzem l’ Administració en les 6 o 7 regions que tothom veu com a raonables. Que cada Departament reparteixi funcions a nivell territorial i digui què es decideix a nivell central i què a nivell regional. Amb això acostem l’Administració als ciutadans, als ajuntaments i a la realitat diària i la fem més propera, i per tant , més eficaç. No cal anar més lluny.
I en matèria electoral, com més petita és la circumscripció més ens compliquem la vida, perquè la representació deixa de ser proporcional, cosa a que obliga la Constitució. Es impensable la comarca com a circumscripció perquè n’hi ha amb 3 o 4.000 habitants i altres amb 500 o 600.000. Es impossible repartir equitativament els parlamentaris sinó volem tenir un Parlament amb 200 o 300 diputats.
Perquè no deixar la província, amb un repartiment més equilibrat de diputats, a raó dels canvis viscuts en els darrers trenta anys, i permetre la dobla urna, i el doble vot a la persona i al partit? No inventem res, a Alemanya ja existeix un sistema com aquest. Així les votants podrien manifestar la preferència per un candidat determinat en una urna i en una altra votarien el partit. Al final hi hauria diputats que traurien l’escó per mèrit propi i altres per estar en un partit determinat. Ja seria molt més just que no pas ara, i obligaria als diputats a ser coneguts i treballar pels seus conciutadans més propers.
En fi, el tema anirà per llarg i no veig massa idees clares en alguns dirigents del govern, la qual cosa encara preocupa més. I comencen a sortir territoris que volen convertir-se en comarques, altres en regions, i altres no volen perdre la província. Davant d’aquest panorama podem continuar perdent el temps, o anar per feina i fer-la ara, i aquí.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
Periòdicament apareixen informacions i documentació sobre les propostes de ordenació territorial, i lligades amb aquestes, altres sobre una futura llei electoral. La setmana passada mateix se’n va tornar a parlar com a conseqüència de la presentació d’una proposta de llei electoral catalana que prenia com a base la futura divisió en regions o vegueries.
Portem ja uns quants anys parlant-ne i cada partit té propostes molt allunyades unes de les altres, de manera que difícilment es trobarà consens. I mentrestant perdem força temps i energies, i deixem per més endavant coses que s’haurien de decidir, ja ara.
En privat també molts dirigents polítics de tots els partits et reconeixen que fa mandra tirar endavant unes iniciatives de tanta rellevància com aquestes, i no veuen el moment oportú per fer-les realitat. Quan no hi ha eleccions aquí , n’hi ha a allà, i unes i altres impedeixen un general consens obligatori. Perquè cal recordar que per moure el mapa aquí fa falta l’acord d’allà. Entenent per allà , les Corts Generals.
Arribats en aquest punt, ens hem de preguntar sinó seria més intel·ligent deixar-ho córrer i fer modificacions menys revolucionàries, però més pràctiques i operatives de forma immediata. Es a dir, pensar que podem canviar províncies és somiar truites perquè això obliga a modificar la Constitució. Tocar les Diputacions i fer-les coincidir amb les Regions (Vegueries) ,sense tocar les províncies és un galimaties en que tots prendrem mal.
Per tant, una bona solució seria solucionar els diferents nivells amb rapidesa i sensatesa, utilitzant les competències que tenim aquí mateix. Es a dir, nivell per nivell d’administració que cadascú faci el que pot fer millor. Si comencem pels municipis , acordem donar-los-hi més i millors recursos i competències. Els Consells Comarcals els reconvertim en Mancomunitats de Serveis, perquè facilitin i ampliïn la feina dels ajuntaments. Si cal podem crear algunes comarques més per donar sortida a velles i justes reclamacions oblidades per CiU en el seu moment. Aquí tenim els casos del Moianès i el Lluçanès.
Continuant per nivells, les Diputacions deixem-les com estan , que ja estan bé i donen un bon servei. Si les dividim, perdran poder i capacitat, i tots hi sortirem perdent, molt especialment la Catalunya Central . Mai tindrem tants recursos com ara que estem dintre de la de Barcelona. Tinguem-ho clar i no juguem amb les coses de menjar.
Per últim, fem una regionalització de la Generalitat, però sense més invents. Es a dir, simplement descentralitzem l’ Administració en les 6 o 7 regions que tothom veu com a raonables. Que cada Departament reparteixi funcions a nivell territorial i digui què es decideix a nivell central i què a nivell regional. Amb això acostem l’Administració als ciutadans, als ajuntaments i a la realitat diària i la fem més propera, i per tant , més eficaç. No cal anar més lluny.
I en matèria electoral, com més petita és la circumscripció més ens compliquem la vida, perquè la representació deixa de ser proporcional, cosa a que obliga la Constitució. Es impensable la comarca com a circumscripció perquè n’hi ha amb 3 o 4.000 habitants i altres amb 500 o 600.000. Es impossible repartir equitativament els parlamentaris sinó volem tenir un Parlament amb 200 o 300 diputats.
Perquè no deixar la província, amb un repartiment més equilibrat de diputats, a raó dels canvis viscuts en els darrers trenta anys, i permetre la dobla urna, i el doble vot a la persona i al partit? No inventem res, a Alemanya ja existeix un sistema com aquest. Així les votants podrien manifestar la preferència per un candidat determinat en una urna i en una altra votarien el partit. Al final hi hauria diputats que traurien l’escó per mèrit propi i altres per estar en un partit determinat. Ja seria molt més just que no pas ara, i obligaria als diputats a ser coneguts i treballar pels seus conciutadans més propers.
En fi, el tema anirà per llarg i no veig massa idees clares en alguns dirigents del govern, la qual cosa encara preocupa més. I comencen a sortir territoris que volen convertir-se en comarques, altres en regions, i altres no volen perdre la província. Davant d’aquest panorama podem continuar perdent el temps, o anar per feina i fer-la ara, i aquí.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
# posted by joanroma @ 2:24 AM 
