Joan Roma

DOMINIS CATALANS A GRÈCIA
Sempre va bé repassar la nostra història passada per aprendre el què érem, com érem i el què vàrem fer , no gaire diferent del que han fet altres pobles, en altres moments.
Aquesta reflexió ve a compte de l’acte organitzat pel Casal d’ Europa , en el marc de les relacions entre Catalunya i diferents països europeus. En aquest cas es parlava de Grècia i de la nostra antiga presència en llocs tant allunyats.
Molts, de petits vàrem estudiar les gestes dels Almogàvers, i els somnis del Ducat de Neopàtria,etc, pensant que estàvem parlant d’accions de benefactors a la recerca de obres de caritat per fer i cultura per estendre. Res més lluny de la realitat. Estem parlant de mercenaris, purs i durs, amb tot el que això comporta a tot arreu.
Dic això, perquè l’acte del Casal d’ Europa em va portar a la memòria el primer cop dur i contundent, respecte l’idealisme de ser català a l’estranger. Quan estàs fora del país, tens tendència a exaltar els valors propis, inventes un país idíl·lic, i una història sense taques . Estic parlant d’uns anys a Suïssa treballant i estudiant, i del meu primer viatge a Grècia, 35 anys enrere quan el turisme era molt lluny del que és ara, en quan a massificació.
En aquella primera visita a Grècia, vaig incloure una curta estada a la illa de Egina Marina, i una excel·lent guia ens va explicar al grupet de turistes suïssos que bona part de la destrucció i robatori d’un dels temples més esplèndids de Grècia, quasibé comparable al Partenó , l’havien protagonitzat els catalans. Barrejat enmig de suïssos i parlant en francès i alemany, passava desapercebut i vaig pensar que ho havia sentit malament o que el terme “catalans” podia correspondre a algun altre col·lectiu. Vaig aprofitar un moment de la visita per parlar a soles amb la guia i demanar-li precisió i explicació. Efectivament em va aclarir que el terme “catalans” es referia als habitants de la nostra Catalunya.
Em va caure l’ànima als peus, després d’anys de llegir i estudiar història i històries falsejades sobre la nostra veritable història, que no deixa de ser similar a la de qualsevol altre país en temps de potència i domini. A més, em va detallar altres bestieses fetes per les tropes catalanes, calcades de les que han fet altres potencies abans i ara mateix.
Aquella primera visita i la detallada explicació d’una guia, doctorada en història grega, m’ha quedat marcada per sempre més , perquè em va servir per tocar de peus a terra, deixar el “xovinisme català”, i relativitzar-ho tot i fugir de visions nacionalistes de Catalunya que inventen un passat i busquen un futur irreal. També suposa reforçar la idea de que viatjant s’aprèn més que estudiant, la qual cosa és ben veritat , i millor si primer s’estudia i després es visita.
Des d’aleshores la modèstia i la credulitat les he tingut a flor de pell i ja no he pretès mai més donar lliçons enlloc i a ningú. No som ni millors ni pitjors que qualsevol altre país del món. I hem d’assumir el nostre passat amb tot el que ha tingut d’honorable i de pervers, i no ens l’inventem perquè la realitat sempre acabar surant.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.