Wednesday, May 02, 2007
ESPATLLAR TRAJECTÒRIA
Sempre he cregut i, sobretot desitjat, saber sortir de la política amb la mateixa elegància en que hi vaig entrar. Tot comença i tot acaba, i cada moment té la seva oportunitat que cal aprofitar i, sinó deixar passar sense retrets ni malfiances. Cada persona té virtuts i defectes que s'han de saber potenciar o controlar per fer bé la feina, sobretot si aquesta té caràcter públic.
La història té múltiples exemples de trajectòries excel·lents ,espatllades a la recta final. I la història més recent ens ha donat moltes mostres del que intento explicar. Felipe González va saber-se retirar en el moment oportú i ha estat un dirigent prudent i rigorós a l'hora d'intervenir en política,salvaguardant el lideratge del qui ostenta la màxima responsabilitat del partit, i ara també del Govern. Nicolás Redondo va tenir una excel·lent trajectòria sindicalista, espatllada al final per una entrada inoportuna en política i en polèmiques partit - sindicat. El mateix Jordi Pujol té massa temptacions de continuar intervenint en afers interns i externs del partit , en comptes de deixar als hereus les responsabilitats plenes de les decisions.
Ja no diem el comportament de J.Ma Aznar que tot sovint li deu semblar que encara governa Espanya i pot fer soflames a favor o en contra de qualsevol tema delicat, amb unes formes que fan grinyolar els fonaments més elementals de la política.
I aquests dies tenim una altra mostra de final de trajectòria espatllada en la persona de Pasqual Maragall. Pels qui l'apreciem i hem valorat la seva trajectòria, més que empipats estem dolguts . Ens sap greu que una personalitat que pot passar a la història de Catalunya en majúscules, tant per la feina feta a l'ajuntament de Barcelona amb els JJOO que ens varen fer sentir orgullosos davant tot el món, com per l'Estatut que significa un avenç notable, ens decepciona la seva posició actual.
Dona peu també a que surtin els predicadors de sempre anunciant supeditacions a polítiques estatals, o interpretacions errònies dels sentiments socialistes catalans,etc. De fet és increïble que molts periodistes, opinadors, i polítics amb visió curta, encara vulguin fer creure que es poden fer polítiques autonòmiques, deslligades de les estatals i fer veure que podem estar com en una illa, dintre d'Europa.
Els socialistes primer pensem en els ciutadans, en les persones, després en els territoris i és impensable el progrés dels territoris sinó va lligat a la millora de la qualitat de vida de les persones. I Catalunya sempre ha avançat i ha tingut els màxims nivells d'autonomia i finançament quan hi ha hagut governs d'esquerres a Madrid. Pensar que amb Rajoy de president ,Catalunya estaria millor, és viure fora de la realitat. I pensar que Rodríguez Zapatero pot prendre decisions particulars, en benefici de Catalunya, sense tenir en compte la resta d' Espanya és desconèixer la realitat i les obligacions de president.
Tornant al principi. Hem de ser conscients que tot el procés de l' Estatut ha comportat un desgast i unes tensions , dintre i fora del Govern, dintre i fora del PSOE enormement complicades. I tot i això s'ha aprovat i el president compleix els compromisos,malgrat els greus problemes que li comporta. No és just sortir ara amb recordatoris de les tensions i batalles viscudes, sobretot quan es coneixen les dificultats per resoldre-les.
Les prioritats son les prioritats i no es pot posar en perill ni el programa social ni el de llibertats que ha emprès Rodríguez Zapatero, perquè els catalans en som els primers beneficiats, i els màxims garants. I som molts, la immensa majoria dels socialistes de carnet, que tot i apreciar Maragall, vàrem apostar pel relleu en la persona de Montilla. Segurs que continuaríem l'aposta per la transformació de Catalunya ,sense haver de trencar ni enemistar-nos amb Espanya, ni amb el PSOE perquè tots plegats anem en el mateix vaixell i si uns van bé, els altres també i si uns van malament ,hi anirem tots.
Per acabar amb el títol del principi, la majoria volem recordar els millors temps de Maragall i el que ha significat per Barcelona i per Catalunya. M'agradaria que ara no espatlli aquest record amb uns posicionaments que en res el beneficien a ell ni al país.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
Sempre he cregut i, sobretot desitjat, saber sortir de la política amb la mateixa elegància en que hi vaig entrar. Tot comença i tot acaba, i cada moment té la seva oportunitat que cal aprofitar i, sinó deixar passar sense retrets ni malfiances. Cada persona té virtuts i defectes que s'han de saber potenciar o controlar per fer bé la feina, sobretot si aquesta té caràcter públic.
La història té múltiples exemples de trajectòries excel·lents ,espatllades a la recta final. I la història més recent ens ha donat moltes mostres del que intento explicar. Felipe González va saber-se retirar en el moment oportú i ha estat un dirigent prudent i rigorós a l'hora d'intervenir en política,salvaguardant el lideratge del qui ostenta la màxima responsabilitat del partit, i ara també del Govern. Nicolás Redondo va tenir una excel·lent trajectòria sindicalista, espatllada al final per una entrada inoportuna en política i en polèmiques partit - sindicat. El mateix Jordi Pujol té massa temptacions de continuar intervenint en afers interns i externs del partit , en comptes de deixar als hereus les responsabilitats plenes de les decisions.
Ja no diem el comportament de J.Ma Aznar que tot sovint li deu semblar que encara governa Espanya i pot fer soflames a favor o en contra de qualsevol tema delicat, amb unes formes que fan grinyolar els fonaments més elementals de la política.
I aquests dies tenim una altra mostra de final de trajectòria espatllada en la persona de Pasqual Maragall. Pels qui l'apreciem i hem valorat la seva trajectòria, més que empipats estem dolguts . Ens sap greu que una personalitat que pot passar a la història de Catalunya en majúscules, tant per la feina feta a l'ajuntament de Barcelona amb els JJOO que ens varen fer sentir orgullosos davant tot el món, com per l'Estatut que significa un avenç notable, ens decepciona la seva posició actual.
Dona peu també a que surtin els predicadors de sempre anunciant supeditacions a polítiques estatals, o interpretacions errònies dels sentiments socialistes catalans,etc. De fet és increïble que molts periodistes, opinadors, i polítics amb visió curta, encara vulguin fer creure que es poden fer polítiques autonòmiques, deslligades de les estatals i fer veure que podem estar com en una illa, dintre d'Europa.
Els socialistes primer pensem en els ciutadans, en les persones, després en els territoris i és impensable el progrés dels territoris sinó va lligat a la millora de la qualitat de vida de les persones. I Catalunya sempre ha avançat i ha tingut els màxims nivells d'autonomia i finançament quan hi ha hagut governs d'esquerres a Madrid. Pensar que amb Rajoy de president ,Catalunya estaria millor, és viure fora de la realitat. I pensar que Rodríguez Zapatero pot prendre decisions particulars, en benefici de Catalunya, sense tenir en compte la resta d' Espanya és desconèixer la realitat i les obligacions de president.
Tornant al principi. Hem de ser conscients que tot el procés de l' Estatut ha comportat un desgast i unes tensions , dintre i fora del Govern, dintre i fora del PSOE enormement complicades. I tot i això s'ha aprovat i el president compleix els compromisos,malgrat els greus problemes que li comporta. No és just sortir ara amb recordatoris de les tensions i batalles viscudes, sobretot quan es coneixen les dificultats per resoldre-les.
Les prioritats son les prioritats i no es pot posar en perill ni el programa social ni el de llibertats que ha emprès Rodríguez Zapatero, perquè els catalans en som els primers beneficiats, i els màxims garants. I som molts, la immensa majoria dels socialistes de carnet, que tot i apreciar Maragall, vàrem apostar pel relleu en la persona de Montilla. Segurs que continuaríem l'aposta per la transformació de Catalunya ,sense haver de trencar ni enemistar-nos amb Espanya, ni amb el PSOE perquè tots plegats anem en el mateix vaixell i si uns van bé, els altres també i si uns van malament ,hi anirem tots.
Per acabar amb el títol del principi, la majoria volem recordar els millors temps de Maragall i el que ha significat per Barcelona i per Catalunya. M'agradaria que ara no espatlli aquest record amb uns posicionaments que en res el beneficien a ell ni al país.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.
# posted by joanroma @ 7:45 AM 
