Tuesday, September 05, 2006
DEPENDÈNCIES – INDEPENDÈNCIES
Just pels voltants de l’ 11 de setembre sempre retornen els grans debats sobre l’autogovern, el grau d’autonomia , les dependències o independències que defensen uns i altres. Son debats que omplen pàgines de diaris i revistes, o provoquen discussions a mitjans de comunicació, però no tenen altres repercussions a nivell polític o social.
De fet els defensors de la independència de Catalunya, pura i dura, son més aviat pocs, per no dir molt pocs. M’atreviria a dir que ja ni ERC es pot considerar un partit independentista , formalment parlant, a la vista del seu comportament i actuació a Catalunya i a Madrid.
Es a dir, que el petit món independentista és totalment extraparlamentari. De tant en tant a les pàgines del Celsona apareixen articulistes ,més o menys habituals que fan grans proclames en contra de l’estat i tot el que representa Espanya, però al final molt em temo que acaben votant partits d’aquí, que estan ben conformats amb aquesta suposada dependència estatal.
I és que ni CiU ni ERC lluiten per trencar cap vincle amb l’ Estat. No tant sols això hi ha una clara cursa per veure qui té més pes i més poder de decisió en les polítiques estatals i qui es converteix en “lobby” dels interessos dels empresaris catalans a Madrid. En fi, una cosa és el que es diu en alguns mítings electorals o en actes de partit a nivell intern, i una altra cosa és el que es fa a nivell oficial.
En aquest cas ,el PSC no amaga res a ningú. Tampoc pretén fer una cosa aquí i la contrària a Madrid. El partit és totalment independent del PSOE, i s’organitza i decideix el que creu oportú aquí i allà. Ara bé, estem agermanats i col·laborem estretament uns i altres, simplement perquè creiem en un projecte comú que es pot compaginar i que no té perquè perjudicar a uns o altres.
Es impensable dur a terme polítiques enfrontades a Catalunya respecte de Madrid, quan tots plegats estem immersos en un àmbit superior que es diu Unió Europea. Aquesta realitat és la que fa inviable o il·lògica tota aspiració de segregació o independència. Seria marxar d’un lloc per anar cap un altre, igualment dependent. Si una virtut té la UE és precisament unir esforços de tots els membres que la conformen i així ser més forts per competir amb altres potències mundials.
Es curiós ,doncs, sentir proclames de dependències dels partits catalans, dits nacionalistes, en contraposició als que tenim lligams amb un altre partit estatal, perquè son més forts els lligams i les dependències de tipus econòmic o empresarial que les polítiques.
Ho hem vist al llarg de tots els governs de CiU com aquest partit ha anat governant supeditat a interessos que no eren els dels catalans en el seu conjunt, sinó de col·lectius que tenien un poder immens sobre CiU o que ajudaven a la seva financiació i funcionament.
No ha estranyat a ningú que conegui la composició i funcionament de CiU que sempre hagi defensat l’escola privada per damunt de la pública. D’aquí els concerts educatius generosos amb els diners de tots cap escoles privades, fins i tot molt elitistes, i discriminatòries. O el mateix hem vist en el camp de la sanitat privada, o en el del benestar social, o en matèria de telecomunicacions, ITV, mitjans de comunicació, etc.
Es a dir, un partit es pot proclamar nacionalista, fins i tot amb ínfules independentistes, però s’ha de veure què defensa i a qui defensa , per constatar si parla i actua amb credibilitat o no.
Per això les campanyes son realment instructives. Ara podem veure els grans escarafalls de CiU davant explicacions del Govern PSC-ICV sobre el què s’ha fet en aquests 1.000 dies de govern i no volen recordar els centenars de milions de pessetes que llençava CiU en campanyes estúpides i sense sentit com la dels “som 6 milions”, “aigües netes”, “la feina ben feta no té fronteres”, els “mil anys de Catalunya”,etc.etc. Era una manera de tenir contents a un gran nombre de mitjans de comunicació, pagant amb diners de tots els catalans.
Estem entrant en una nova campanya electoral i la independència, física i política, no la defensa ningú. No ens enganyem i no ens deixem enganyar per proclames de doble o triple lectura. En quan a les dependències que cadascú les valori i les estudiï perquè sincerament és molt millor la participació i col.laboració amb altres forces estatals que no pas que manin en partits forces econòmiques concretes que busquen els seus beneficis i no els de la col·lectivitat, en general. Cadascú es retrata i per sort els catalans ja tenim una llarga trajectòria democràtica per veure què ha fet cada partit en cada tema determinat.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Celsona.
Just pels voltants de l’ 11 de setembre sempre retornen els grans debats sobre l’autogovern, el grau d’autonomia , les dependències o independències que defensen uns i altres. Son debats que omplen pàgines de diaris i revistes, o provoquen discussions a mitjans de comunicació, però no tenen altres repercussions a nivell polític o social.
De fet els defensors de la independència de Catalunya, pura i dura, son més aviat pocs, per no dir molt pocs. M’atreviria a dir que ja ni ERC es pot considerar un partit independentista , formalment parlant, a la vista del seu comportament i actuació a Catalunya i a Madrid.
Es a dir, que el petit món independentista és totalment extraparlamentari. De tant en tant a les pàgines del Celsona apareixen articulistes ,més o menys habituals que fan grans proclames en contra de l’estat i tot el que representa Espanya, però al final molt em temo que acaben votant partits d’aquí, que estan ben conformats amb aquesta suposada dependència estatal.
I és que ni CiU ni ERC lluiten per trencar cap vincle amb l’ Estat. No tant sols això hi ha una clara cursa per veure qui té més pes i més poder de decisió en les polítiques estatals i qui es converteix en “lobby” dels interessos dels empresaris catalans a Madrid. En fi, una cosa és el que es diu en alguns mítings electorals o en actes de partit a nivell intern, i una altra cosa és el que es fa a nivell oficial.
En aquest cas ,el PSC no amaga res a ningú. Tampoc pretén fer una cosa aquí i la contrària a Madrid. El partit és totalment independent del PSOE, i s’organitza i decideix el que creu oportú aquí i allà. Ara bé, estem agermanats i col·laborem estretament uns i altres, simplement perquè creiem en un projecte comú que es pot compaginar i que no té perquè perjudicar a uns o altres.
Es impensable dur a terme polítiques enfrontades a Catalunya respecte de Madrid, quan tots plegats estem immersos en un àmbit superior que es diu Unió Europea. Aquesta realitat és la que fa inviable o il·lògica tota aspiració de segregació o independència. Seria marxar d’un lloc per anar cap un altre, igualment dependent. Si una virtut té la UE és precisament unir esforços de tots els membres que la conformen i així ser més forts per competir amb altres potències mundials.
Es curiós ,doncs, sentir proclames de dependències dels partits catalans, dits nacionalistes, en contraposició als que tenim lligams amb un altre partit estatal, perquè son més forts els lligams i les dependències de tipus econòmic o empresarial que les polítiques.
Ho hem vist al llarg de tots els governs de CiU com aquest partit ha anat governant supeditat a interessos que no eren els dels catalans en el seu conjunt, sinó de col·lectius que tenien un poder immens sobre CiU o que ajudaven a la seva financiació i funcionament.
No ha estranyat a ningú que conegui la composició i funcionament de CiU que sempre hagi defensat l’escola privada per damunt de la pública. D’aquí els concerts educatius generosos amb els diners de tots cap escoles privades, fins i tot molt elitistes, i discriminatòries. O el mateix hem vist en el camp de la sanitat privada, o en el del benestar social, o en matèria de telecomunicacions, ITV, mitjans de comunicació, etc.
Es a dir, un partit es pot proclamar nacionalista, fins i tot amb ínfules independentistes, però s’ha de veure què defensa i a qui defensa , per constatar si parla i actua amb credibilitat o no.
Per això les campanyes son realment instructives. Ara podem veure els grans escarafalls de CiU davant explicacions del Govern PSC-ICV sobre el què s’ha fet en aquests 1.000 dies de govern i no volen recordar els centenars de milions de pessetes que llençava CiU en campanyes estúpides i sense sentit com la dels “som 6 milions”, “aigües netes”, “la feina ben feta no té fronteres”, els “mil anys de Catalunya”,etc.etc. Era una manera de tenir contents a un gran nombre de mitjans de comunicació, pagant amb diners de tots els catalans.
Estem entrant en una nova campanya electoral i la independència, física i política, no la defensa ningú. No ens enganyem i no ens deixem enganyar per proclames de doble o triple lectura. En quan a les dependències que cadascú les valori i les estudiï perquè sincerament és molt millor la participació i col.laboració amb altres forces estatals que no pas que manin en partits forces econòmiques concretes que busquen els seus beneficis i no els de la col·lectivitat, en general. Cadascú es retrata i per sort els catalans ja tenim una llarga trajectòria democràtica per veure què ha fet cada partit en cada tema determinat.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Celsona.
# posted by joanroma @ 8:55 AM 
