Tuesday, June 06, 2006
PER UN SÍ O PER UN NO
En plena campanya pel referèndum podem comentar algunes decisions i actituds que es poden qualificar de paradoxals i mai vistes per aquestes llars.
La primera prové de la Junta Electoral en el sentit de no permetre que el Govern de la Generalitat pugui animar a votar. Es a dir a participar en un referèndum de gran importància pel futur del nostre país. Mai en els trenta anys de democràcia s’havia donat una decisió com aquesta. Tots els governs, sigui el central o els autonòmics, com els propis ajuntaments havien cridat a la participació com a demostració de ciutadania.
Ara pel que es veu només es pot informar del dia de la votació i poca cosa més. Darrere aquesta decisió hi ha hagut una denúncia del PP pel que considerava un excés de zel del govern català, i curiosament una petició d’aclariment de ERC en un sentit similar. Realment sorprenent aquesta preocupació per part dels dos partits del no, per una campanya institucional que tenia un contingut merament de crida a la participació i preparada en temps en que ERC encara estava en el govern.
La segona paradoxa prové de les advertències fetes pels dirigents de ERC de no tolerar l’ús dels càrrecs institucionals de la Generalitat per fer campanya pel sí. Es a dir, els consellers i conselleres , i amb ells altres càrrecs institucionals han de separar la seva persona del seu càrrec sinó volen ser denunciats a la Junta Electoral per entendre que el govern s’ha de mantenir en una actitud totalment neutral.
I ho diuen uns dirigents que varem poder veure “penjats” de tanques publicitàries en motiu del referèndum de la Constitució Europea. Si algú no recorda la campanya de ERC en aquell referèndum cal fer memòria i explicar que tots els consellers i conselleres apareixien en tanques de publicitat instal·lades per tot el país. D’això fa just un any.
Però el que més em sorprèn de la campanya pel no, no es tant la del PP que ho està trinxant tot, fins i tot el més sagrat com és la recerca de la pau , sinó la falta de solucions i alternatives mínimament plausibles.
El PP vol el no perquè vol fer-lo servir contra Catalunya i contra el Govern Central. Però ERC el demana per considerar el nou Estatut com a no prou ambiciós. Però no diu què faria en cas de sortir el no. Alguns dirigents expliquen que tornarien a negociar en base al text aprovat pel Parlament el passat mes de setembre. Però tornar enrere amb les mateixes forces aquí i a Madrid significaria un renovat fracàs. Es a dir seria clarament anar enrere mentres totes les altres autonomies tiren endavant.
I és que estar fora de la dinàmica de progrés porta a aquestes absurditats . No hi ha terme mig en aquest repte. O es va endavant i s’aprova l’ Estatut o ens quedem com estem amb el del 79. I en aquesta situació podríem estar durant anys i anys. Costaria realment molt tornar a comptar amb les complicitats i recolzaments parlamentaris que hem tingut ara. Cal recordar que ben pocs confiaven en una aprovació de l’ Estatut sinó comptava amb el vot favorable del PP. Era la doctrina oficial fins fa poc. Tot pacte d’ Estat ha de comptar amb el vist i plau dels dos grans partits estatals. I hagués estat el més raonable. Però l’entestament i tancament del PP a qualsevol acord, va portar el PSOE a apostar per un pacte d’ Estat sense ell.
Qui pot somiar en una dinàmica diferent i més favorable per Catalunya que la que hem tingut ? ERC s’ha ficat en un embolic impensable en un partit que reclama la millora de l’autogovern. Dir ara que no hem anat tant lluny com es volia, és voler justificar una posició insostenible. L’ Estatut del 32 com el del 79 varen ser fruit de l’acord entre Catalunya i l’ Estat, i tots dos varen servir per millorar la vida dels catalans. El primer en un massa breu recorregut, però no el segon, el vigent actualment. Si resulta que el tercer va més lluny que els altres ningú pot sostenir que no sigui adequat. I varen ser votats pels qui ara se situen en el no.
Per un sí o per un no, ben aviat se sap la raó. Al cap d’una generació tenir la oportunitat de votar un nou Estatut que actualitza, modernitza i amplia el vigent, mereix un sí ben convençut. I els del no, no han donat cap alternativa viable ni fiable.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.
En plena campanya pel referèndum podem comentar algunes decisions i actituds que es poden qualificar de paradoxals i mai vistes per aquestes llars.
La primera prové de la Junta Electoral en el sentit de no permetre que el Govern de la Generalitat pugui animar a votar. Es a dir a participar en un referèndum de gran importància pel futur del nostre país. Mai en els trenta anys de democràcia s’havia donat una decisió com aquesta. Tots els governs, sigui el central o els autonòmics, com els propis ajuntaments havien cridat a la participació com a demostració de ciutadania.
Ara pel que es veu només es pot informar del dia de la votació i poca cosa més. Darrere aquesta decisió hi ha hagut una denúncia del PP pel que considerava un excés de zel del govern català, i curiosament una petició d’aclariment de ERC en un sentit similar. Realment sorprenent aquesta preocupació per part dels dos partits del no, per una campanya institucional que tenia un contingut merament de crida a la participació i preparada en temps en que ERC encara estava en el govern.
La segona paradoxa prové de les advertències fetes pels dirigents de ERC de no tolerar l’ús dels càrrecs institucionals de la Generalitat per fer campanya pel sí. Es a dir, els consellers i conselleres , i amb ells altres càrrecs institucionals han de separar la seva persona del seu càrrec sinó volen ser denunciats a la Junta Electoral per entendre que el govern s’ha de mantenir en una actitud totalment neutral.
I ho diuen uns dirigents que varem poder veure “penjats” de tanques publicitàries en motiu del referèndum de la Constitució Europea. Si algú no recorda la campanya de ERC en aquell referèndum cal fer memòria i explicar que tots els consellers i conselleres apareixien en tanques de publicitat instal·lades per tot el país. D’això fa just un any.
Però el que més em sorprèn de la campanya pel no, no es tant la del PP que ho està trinxant tot, fins i tot el més sagrat com és la recerca de la pau , sinó la falta de solucions i alternatives mínimament plausibles.
El PP vol el no perquè vol fer-lo servir contra Catalunya i contra el Govern Central. Però ERC el demana per considerar el nou Estatut com a no prou ambiciós. Però no diu què faria en cas de sortir el no. Alguns dirigents expliquen que tornarien a negociar en base al text aprovat pel Parlament el passat mes de setembre. Però tornar enrere amb les mateixes forces aquí i a Madrid significaria un renovat fracàs. Es a dir seria clarament anar enrere mentres totes les altres autonomies tiren endavant.
I és que estar fora de la dinàmica de progrés porta a aquestes absurditats . No hi ha terme mig en aquest repte. O es va endavant i s’aprova l’ Estatut o ens quedem com estem amb el del 79. I en aquesta situació podríem estar durant anys i anys. Costaria realment molt tornar a comptar amb les complicitats i recolzaments parlamentaris que hem tingut ara. Cal recordar que ben pocs confiaven en una aprovació de l’ Estatut sinó comptava amb el vot favorable del PP. Era la doctrina oficial fins fa poc. Tot pacte d’ Estat ha de comptar amb el vist i plau dels dos grans partits estatals. I hagués estat el més raonable. Però l’entestament i tancament del PP a qualsevol acord, va portar el PSOE a apostar per un pacte d’ Estat sense ell.
Qui pot somiar en una dinàmica diferent i més favorable per Catalunya que la que hem tingut ? ERC s’ha ficat en un embolic impensable en un partit que reclama la millora de l’autogovern. Dir ara que no hem anat tant lluny com es volia, és voler justificar una posició insostenible. L’ Estatut del 32 com el del 79 varen ser fruit de l’acord entre Catalunya i l’ Estat, i tots dos varen servir per millorar la vida dels catalans. El primer en un massa breu recorregut, però no el segon, el vigent actualment. Si resulta que el tercer va més lluny que els altres ningú pot sostenir que no sigui adequat. I varen ser votats pels qui ara se situen en el no.
Per un sí o per un no, ben aviat se sap la raó. Al cap d’una generació tenir la oportunitat de votar un nou Estatut que actualitza, modernitza i amplia el vigent, mereix un sí ben convençut. I els del no, no han donat cap alternativa viable ni fiable.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.
# posted by joanroma @ 8:39 AM 
