Joan Roma

EVIDENT MILLORA

Les evidències son difícils d’ amagar. En aquests darrers dies de campanya estem contemplant els pronunciaments pel sí o pel no amb arguments molt contraposats. Per la banda del sí, costa ben poc d’explicar la llarga llista de millores introduïdes en el nou Estatut en relació al vigent del 79.
De fet, una generació després i amb un munt de fets rellevants ocorreguts obligava a posar al dia un Estatut que ha donat un excel·lent resultat. I aquí voldria fer un especial èmfasi en que massa sovint tenim tendència a despreciar o menysvalorar el que tenim. I amb tots els defectes que se li puguin trobar, el vigent Estatut ha fet una bona feina.
Però com tot en la vida li toca una renovació. I la renovació aconseguida ha estat profunda i en tots els sentits. De fet s’ha garantit i ampliat tot el que el vell Estatut ja no podia contemplar. Les noves realitats en un munt de temes havia de figurar com qüestions a resoldre, i d’aquí articles dedicats àmpliament a la seguretat, a la justícia, als drets socials, o a la immigració per posar els més rellevants.
Es més, la aplicació del nou Estatut permetrà programar i resoldre aquí la immensa majoria de les necessitats bàsiques dels ciutadans, aprofundint el concepte de federalisme a nivell estatal. Es reserva per l’ Estat els temes de defensa, relacions exteriors, política monetària i poques coses més. Es a dir, hem aconseguit anar tant lluny com el més descentralitzat dels països europeus.
Què més volem? Es l’ Estatut desitjat i somiat? Francament és dels millors que podíem aconseguir. Les negociacions i retocs fets eren previsibles i esperables. Res millor que prevenir qüestions d’ inconstitucionalitat que portarien frustració i ràbia als ciutadans si s’haguessin volgut obviar. La sensatesa sempre és una de les millors virtuts en tot acció política.
I si això és així , quin sentit té el sector del no? Aquest sector era esperable en partits extraparlamentaris i grups contraris pràcticament a tot. No així a partits de govern. Governar és aplicar l’art del possible. I defensar el no, no té cap sortida positiva. Simplement perquè és continuar com ara. I si diem que com ara no volem continuar, ja només queda la revolta. Amb la qual ,aquí sí, serien quatre gats comptats.
Tothom és lliure d’equivocar-se, però persistir en l’error i voler-lo justificar ja no té cap mena de lògica. Què hi fa ERC en el cantó del no, al costat d’aquesta gent del PP que cada dia que passa demostren més clarament intencions rupturistes amb tot i tothom? Com gestionaran el resultat del referèndum? Com podran explicar que han estat en contra d’un avenç enorme en la capacitat d’ autogovern de Catalunya? Com podrien tornar al govern aplicant un Estatut que no han volgut ?
Massa preguntes per respostes rebuscades, difícilment justificables en uns moments en que Catalunya necessita més i millors eines per encarar el futur i continuar sent la màquina de tren de l’ Estat i competir en les regions més potents d’ Europa.
Per aquells que dubten pel sí o pel no, res millor que accedir a les pàgines d’informació del PSC i comprovar un dels documents que s’hi exposen. La llarga llista de diferències entre l’ Estatut del 79 i el que votarem el dia 18 és contundent i enormement favorable de cara el futur immediat. D’aquí que ens sigui fàcil demanar el vot afirmatiu quan es tractat de millor l’autogovern que tenim. I res millor que una alta participació per demostrar-ho a tothom i un contundent sí per deixar clares les posicions.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.