Tuesday, June 06, 2006
EN INTERÈS DE TOTS
Deu n’ hi do les sorpreses que ha donat la precampanya i la campanya del referèndum de l’ Estatut. Les posicions extremes sempre comporten situacions paradoxals i n’hem vist algunes de inimaginables poques setmanes abans.
D’ entrada el Govern ha hagut de modificar la campanya institucional de crida a la participació perquè el PP ha presentat denúncia davant la Junta Electoral i aquesta ha considerat excessiu l’entusiasme posat pel Govern. De fet el PP ha coincidit amb ERC que també reclamava total neutralitat davant el referèndum .En aquest cas la paradoxa és més gran perquè la campanya havia estat preparada en temps en que aquest partit estava en el govern i d’ ell depenia aquesta responsabilitat.
Una altra sorpresa és l’ exigència d’ ERC de que els membres del Govern i altres càrrecs institucionals no fessin ús de les seves atribucions sota amenaça de denúncies a la Junta Electoral. El govern s’ha de mantenir neutral en un tema de la màxima rellevància pel país, segons ells. Obliden que durant la campanya pel referèndum de la Constitució Europea tots els consellers i conselleres d’ ERC varen ser objecte d’ una especial promoció en tanques publicitàries escampades per tot arreu.
En fi, podem continuar amb altres exemples relacionats amb les crítiques a l’actual Estatut ben poques setmanes després d’haver-lo elogiat i reclamat com a seu en un elevat nivell de continguts.
Però el que compte és la situació actual, just a la recta final . Tots sabem que el PP no vol l’ Estatut per qüestions de tàctica política . Tot el que pugui afavorir al seu adversari polític ha de ser combatut, criticat i denigrat. En aquest cas , ells només pensen en clau estatal i consideren que la aprovació de l’ Estatut beneficia a Rodríguez Zapatero i per tant els perjudica a ells. Ergo cal anar- hi en contra. I pel broc gros. Res de febleses ni contemplacions. Es el que fan, i realment hi han posat tot el fetge. Res a dir, és una greu irresponsabilitat i aquest posicionament ha fet impossible un pacte d’ Estat com hagués estat recomanable.
I en el cantó del no hi trobem ERC que en aquest cas sí ha estat una sorpresa i una paradoxa. En primer lloc perquè tot partit que vulgui donar imatge de govern ha de ser conseqüent. No es pot dir ara que aquest Estatut no val res, que està devaluat o que no és ambiciós simplement perquè han de compartir protagonisme amb altres partits.
L’ Estatut del 32 com el del 79 varen ser resultat d’acords i pactes entre la part catalana i la estatal. Es evident que cada part defensa el seu text i les seves posicions, però és que és la seva obligació. I tothom ha de cedir en part si es vol arribar a un acord. Francesc Macià així ho va creure i ho va defensar en l’ Estatut del 32 i així ho varen defensar i acceptar en el 79.
Però és que quan es defensen posicions arriscades o contràries a la majoria cal aportar solucions i alternatives. I ERC no les dona, simplement perquè no les té. Es a dir, proclamar que en cas de guanyar el no es retornarà al text de l’ Estatut aprovat pel Parlament el passat mes de setembre és condemnar- lo a la paràlisi total i absoluta.
Es que ERC té majoria suficient per negociar-lo en el Parlament? I a les Corts Generals? En absolut. Per aprovar un nou text cal dues cinquenes parts en el Parlament i majoria absoluta a les Corts Generals. I no es poden fer jocs de mans sense tenir possibilitats.
Fins i tot els més acèrrims contraris al nou Estatut han de reconèixer l’ enorme avenç que suposa respecte els dos anteriors. Suposa una actualització, modernització i ampliació de competències i finançament respecte l’actualment vigent. Si aquest ha donat ja un bon resultat, és evident que el nou permetrà continuar avançant per les vies de progrés. I això és el que compta.
Estem davant un repte històric que mai els catalans havíem tingut al nostre abast. Poder votar dos Estatuts en un període relativament curt com el que va del segon a aquest tercer no s’havia donat mai. Es lògic que aprofitem la ocasió per demostrar la sintonia amb el desig de millorar i ampliar el nostre autogovern i fer que ningú pugui utilitzar els vots en contra per fer batalles partidistes i estratègiques.
Es massa el que ens juguem el dia 18. Una alta participació en votació i un potent resultat afirmatiu son les millors maneres per demostrar a tothom que Catalunya avança cap a noves cotes d’autogovern. Els partidaris del no, no tenen altra alternativa que quedar com estem en un moment que tots els altres avancen. Això significaria un clar retrocés i son moltes les necessitats i reptes que Catalunya té al davant. D’aquí la petició d’anar a votar i fer-ho amb un sí contundent.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Celsona.
Deu n’ hi do les sorpreses que ha donat la precampanya i la campanya del referèndum de l’ Estatut. Les posicions extremes sempre comporten situacions paradoxals i n’hem vist algunes de inimaginables poques setmanes abans.
D’ entrada el Govern ha hagut de modificar la campanya institucional de crida a la participació perquè el PP ha presentat denúncia davant la Junta Electoral i aquesta ha considerat excessiu l’entusiasme posat pel Govern. De fet el PP ha coincidit amb ERC que també reclamava total neutralitat davant el referèndum .En aquest cas la paradoxa és més gran perquè la campanya havia estat preparada en temps en que aquest partit estava en el govern i d’ ell depenia aquesta responsabilitat.
Una altra sorpresa és l’ exigència d’ ERC de que els membres del Govern i altres càrrecs institucionals no fessin ús de les seves atribucions sota amenaça de denúncies a la Junta Electoral. El govern s’ha de mantenir neutral en un tema de la màxima rellevància pel país, segons ells. Obliden que durant la campanya pel referèndum de la Constitució Europea tots els consellers i conselleres d’ ERC varen ser objecte d’ una especial promoció en tanques publicitàries escampades per tot arreu.
En fi, podem continuar amb altres exemples relacionats amb les crítiques a l’actual Estatut ben poques setmanes després d’haver-lo elogiat i reclamat com a seu en un elevat nivell de continguts.
Però el que compte és la situació actual, just a la recta final . Tots sabem que el PP no vol l’ Estatut per qüestions de tàctica política . Tot el que pugui afavorir al seu adversari polític ha de ser combatut, criticat i denigrat. En aquest cas , ells només pensen en clau estatal i consideren que la aprovació de l’ Estatut beneficia a Rodríguez Zapatero i per tant els perjudica a ells. Ergo cal anar- hi en contra. I pel broc gros. Res de febleses ni contemplacions. Es el que fan, i realment hi han posat tot el fetge. Res a dir, és una greu irresponsabilitat i aquest posicionament ha fet impossible un pacte d’ Estat com hagués estat recomanable.
I en el cantó del no hi trobem ERC que en aquest cas sí ha estat una sorpresa i una paradoxa. En primer lloc perquè tot partit que vulgui donar imatge de govern ha de ser conseqüent. No es pot dir ara que aquest Estatut no val res, que està devaluat o que no és ambiciós simplement perquè han de compartir protagonisme amb altres partits.
L’ Estatut del 32 com el del 79 varen ser resultat d’acords i pactes entre la part catalana i la estatal. Es evident que cada part defensa el seu text i les seves posicions, però és que és la seva obligació. I tothom ha de cedir en part si es vol arribar a un acord. Francesc Macià així ho va creure i ho va defensar en l’ Estatut del 32 i així ho varen defensar i acceptar en el 79.
Però és que quan es defensen posicions arriscades o contràries a la majoria cal aportar solucions i alternatives. I ERC no les dona, simplement perquè no les té. Es a dir, proclamar que en cas de guanyar el no es retornarà al text de l’ Estatut aprovat pel Parlament el passat mes de setembre és condemnar- lo a la paràlisi total i absoluta.
Es que ERC té majoria suficient per negociar-lo en el Parlament? I a les Corts Generals? En absolut. Per aprovar un nou text cal dues cinquenes parts en el Parlament i majoria absoluta a les Corts Generals. I no es poden fer jocs de mans sense tenir possibilitats.
Fins i tot els més acèrrims contraris al nou Estatut han de reconèixer l’ enorme avenç que suposa respecte els dos anteriors. Suposa una actualització, modernització i ampliació de competències i finançament respecte l’actualment vigent. Si aquest ha donat ja un bon resultat, és evident que el nou permetrà continuar avançant per les vies de progrés. I això és el que compta.
Estem davant un repte històric que mai els catalans havíem tingut al nostre abast. Poder votar dos Estatuts en un període relativament curt com el que va del segon a aquest tercer no s’havia donat mai. Es lògic que aprofitem la ocasió per demostrar la sintonia amb el desig de millorar i ampliar el nostre autogovern i fer que ningú pugui utilitzar els vots en contra per fer batalles partidistes i estratègiques.
Es massa el que ens juguem el dia 18. Una alta participació en votació i un potent resultat afirmatiu son les millors maneres per demostrar a tothom que Catalunya avança cap a noves cotes d’autogovern. Els partidaris del no, no tenen altra alternativa que quedar com estem en un moment que tots els altres avancen. Això significaria un clar retrocés i son moltes les necessitats i reptes que Catalunya té al davant. D’aquí la petició d’anar a votar i fer-ho amb un sí contundent.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Celsona.
# posted by joanroma @ 9:55 AM 
