Joan Roma

ELOGI DE L’ACORD

Arran l’anunci de no tornar-se a presentar com a candidat, Pasqual Maragall ha rebut tota mena d’elogis per part de gent que pocs dies abans, per no dir hores, el posaven a caldo, un dia sí i un altre també.
Però ,deixant a part aquesta estesa hipocresia entre alguns polítics , s’ha entrat en una no menys estesa filosofia sobre què és millor per Catalunya en les seves relacions amb Madrid, entenent aquest terme com a representació del govern estatal.
Per alguns, no hi ha progrés sinó hi ha conflicte. Consideren que la lluita diària contra tot i tots els que representen el poder central, és la millor fórmula per fer avançar Catalunya i aconseguir el que volem. Simbolitzen el poder central com una mena de llop disposat a atacar les tendres i càndides ovelles que pasturen tranquil·lament en els territoris autonòmics. I un sol descuit pot ser mortal perquè pot suposar perdre competències, diners i poder.
Per tots aquests, res millor que estar sempre atents i malfiats. D’allà no pot venir res de bo. No ens han entès mai i sempre estant preparats per agafar-nos alguna cosa que ens pertany.
Viure en aquest estat permanent de desconfiança no és precisament la millor manera d’avançar. I demostra una ben poca confiança en si mateixos.
I son precisament aquests, els que volen veure en la retirada de Pasqual Maragall, una mena de conxorxa anticatalana i per tant espanyolista, que li hauria demanat la retirada per fer caure el PSC en les urpes del PSOE i del poder central.
En aquest mon imaginari titllen José Montilla com un dirigent supeditat al govern central i no prou defensor de les tesis catalanistes que fins ara encarnava Pasqual Maragall. Per tant, dedueixen, les decisions es prendran a Madrid i finalment el PSOE haurà aconseguit convertir el PSC en un apèndix seu.
I aquí acaba la història de tot un seguit d’opinions i articles apareguts en aquest i altres diaris, com a inici d’una campanya electoral que serà realment interessant.
Voler simplificar, ridiculitzar o desprestigiar tot un partit o un llarg currículum d’un polític, té el perill de caure en el més pur ridícul. Sobretot perquè sempre la realitat s’acaba imposant.
Tot és més complex i més senzill alhora. Una persona, per molt polític que sigui té tot el dret a retirar-se en un moment donat. Se l’ha de respectar i agrair per la feina feta. Aquest és el cas de Pasqual Maragall. I a tot polític se li ha de seguir la trajectòria ,abans de fer-ne una valoració. Aquest és el cas de José Montilla. Un i altre representen perfectament la composició del PSC, però també els ideals, el programa, la gestió.
Tots dos han predicat un principi essencial i evident: Espanya va bé quan Catalunya va bé, i Catalunya va bé quan Espanya va bé. Estem en un mateix vaixell, agradi a uns o no. Aquesta és la realitat i no la volem canviar. I malament anirem si un costat del vaixell rema cap una banda i l’altra cap una altra. Remar junts, ens portarà lluny. Entorpir-nos mútuament no porta enlloc, o més ben dit, ens perjudica a tots.
Montilla és un home d’acords. Es un pragmàtic, curtit per milers de negociacions i acords, primer a l’ajuntament, després a la Diputació de Barcelona i ara al Ministeri. Està bregat en el dia a dia , però també en la planificació i programació a mig i llarg termini. Si una cosa necessitem ara, és qui tiri endavant tot el contingut del nou Estatut i sigui capaç de negociar-lo amb Madrid.
Es la persona adequada en el moment oportú. Si una cosa toca prioritzar, ara és la negociació i la gestió, i en aquests àmbits Montilla ha mostrat ser un mestre. I com a tal no seran ni companys socialistes ni d’altres partits el qui li facin modificar els seus principis . I que ningú inventi conxorxes ni maniobres per la seva entrada en la contesa electoral perquè demostra desconèixer el partit i el personatge.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article Regió 7.