Joan Roma

PATRIMONI EN PERILL

Tenim la sort de ser un país de llarga història, i ple de monuments que així ho testimonien. Però aquesta mateixa abundància complica enormement el seu manteniment i preservació.
Tot sovint apareixen notícies en els mitjans de comunicació sobre edificis històrics en perill de supervivència, i molts d’aquests edificis son esglésies. L’abandonament del territori i la falta de feligresos provoca una disminució de les aportacions i del sentiment de pertinença i propietat col·lectiva de l’església més propera.
Això multiplicat per tantes i tantes arreu del país motiva la seva desprotecció i falta de manteniment. I l’ Església, com entitat, no es pot fer càrrec de la majoria perquè no disposa dels mitjans econòmics ni humans per garantir-se la supervivència.
Davant aquesta situació no hi ha gaires alternatives. O es prenen decisions ràpides i contundents o correm el risc de perdre un ric patrimoni que mai més recuperarem. I el Solsonès té nombrosos exemples d’aquesta situació. De fet tot el bisbat està ple d’esglésies que precisen d’actuacions més o menys urgents i que no poden esperar solucions a mig o llarg termini.
Per tant s’ha de ser realista i obert a diferents vies de solució. I fugir, tots plegats de posicions immobilistes o intransigents que només serveixen per complicar les coses i deixar-les com estant. I això significa la pèrdua de bens històrics a curt termini.
A la vista de com estan les coses ,convindria arribar a un acord entre institucions amb l’Església per establir una tria del patrimoni actual, de manera que l’ Església decidís quines esglésies necessita pel culte i quines no. A partir d’aquí ,decidir cas per cas quines poden passar a mans dels ajuntaments i quines podrien passar a mans privades.
En aquests casos l’ Església podria obtenir recursos econòmics, en el cas dels privats, o compensacions urbanístiques en el dels ajuntaments.
I tot plegat presidit pel respecte i compromís de que un canvi d’ús no ha de comportar cap menyspreu per l’edifici i el que ha representat o pot continuar representant. Hi ha esglésies que podrien continuar amb gairebé tot el contingut i esdevenir museus locals, d’altres en indrets d’exposicions, xerrades, concerts, etc, i d’ altres com a complements d’activitats dels privats que l’hagin adquirit i que les puguin dedicar a espais adients per turisme rural, tallers d’activitats,etc.
Es evident que això xocarà a molts i produirà neguit en altres, però tenim ja alguns exemples en el nostre entorn i els resultat ha estat positiu perquè el monument s’ha salvat i s’ha fet amb respecte arquitectònic i també religiós. El que no podem tolerar és que per rigidesa o intransigència, els edificis caiguin i ja no siguin de ningú.
Vaig ser un dels defensors de la venda feta pel bisbat d’una petita església. Els puristes que s’hi manifestaren en contra difícilment haguessin donat l’import per la seva restauració i manteniment. El Solsonès té una riquesa immensa ,en diversitat i esplendor, però és hora de pensar en el futur i convé prendre decisions ara, per evitar casos cada vegada més freqüents de esglésies en perill d’enfonsament. I les institucions han de fer un enorme esforç per garantir la supervivència. Però és lògic que si s’hi destinen diners públics, el patrimoni passi a ser de tots. Agradi o no aquest és un debat que s’ha de fer i sobretot s’ha de decidir. El temps no solament no ho arregla sinó que ho espatlla. I les pèrdues poden ser irreparables.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC