Joan Roma

HABITATGE: APOSTA DECIDIDA I SEGURA. Qui més responsabilitat té, més mesures ha de presentar per a resoldre qualsevol problema, i és el que ha passat, en el tema de l’habitatge. I res és immediat, però almenys apunta directament cap una solució, a mig i llarg termini. De fet, posar un tema sobre la taula, i considerar-lo prioritari, ja posa en marxa uns mecanismes que van en la bona direcció. A vegades, no parlar d’un tema o simplement no posar-lo com necessari i urgent, fa que no se’l prengui amb la seriositat que requereix. Ara mateix, conec un bon nombre d’ajuntaments que han canviat prioritats i han posat la de l’habitatge en el lloc que li correspon i això ha motivat iniciar tràmits i gestions que donaran els seus fruits en els propers mesos i anys. Amb tot, aquesta mobilització municipal, no era suficient per arribar a les cotes requerides. Si a Catalunya, es parla de crear 50.000 habitatges nous, a nivell de tot Espanya, s’ha de multiplicar la necessitat per quatre o cinc. D’aquí l’interès en escoltar al president del govern per veure quines mesures havien estudiat per posar en marxa. L’interès no ha quedat defraudat a la vista de les dotze mesures presentades. La primera, impacta per les xifres, com és transferir a la nova Empresa Pública d’Habitatge, més de 3.300 habitatges i gairebé dos milions de metres quadres de sol residencial. I tot seguit s’incorporaran trenta mil que té la SAREB, tretze mil de les quals de forma immediata. Per a mi, una de les mesures més volgudes, és la número 6, la que es refereix a llençar un programa de rehabilitació d’habitatge buit, per destinar-lo a lloguer assequible. Arribats en aquest punt, recordo l’existència de prop de tres milions d’habitatges buits, a nivell d’Espanya, 458.000 dels quals, a Catalunya. Altres punts, fan referència a mesures fiscals, a favor dels propietaris que posin en el mercat, habitatges de lloguer assequible, i un altre punt molt esperat és que els habitatges turístics siguin considerats com el que son : un negoci, pel qual han de tributar degudament. I, lògicament, de tot plegat es dedueix la necessitat d’incrementar les inspeccions per a garantir el compliment de les mesures implementades. Es evident que tot plegat, no resol el problema de forma immediata, però llença un potent missatge cap a tots els sectors implicats. S’ha acabat l’especulació de l’ habitatge, i no es permetrà continuar amb pràctiques com el lloguer a temps limitat, o increments sobtats i sense límit dels lloguers. Aquestes pràctiques en les zones tensionades del país han provocat uns augments del lloguer i de la venda fins extrems impossibles d’aguantar, per part de la població en general. Ara, el que pertoca és posar en marxa tot aquest dispositiu i cremar etapes. Ja no és moment de paraules, sinó de fets. Tant l’Empresa Pública d’Habitatge, com totes les existents, en CCAA i en ajuntaments, han de treballar plegades per aconseguir l’objectiu perseguit: posar en el mercat centenars de milers de nous i vells habitatges rehabilitats, com per resoldre la immensa carència actual. No esperem solució global, en dos o tres anys, però sí a sis o set anys vista. Les mesures aprovades, ara sí, ho fan possible.