Joan Roma

LA FRIVOLITAT COM PRINCIPI BÀSIC. Tot el que hem vist i escoltat a l’entorn del procés i post procés, es pot resumir en una sola paraula: frivolitat. Una immensa frivolitat. I permeteu- me que us digui que en política poques coses hi ha pitjors que qui la practiqui no consideri res seriós ni digne de ser estudiat, meditat i decidit. El noble art de la política consisteix, en dedicar esforços individuals al bé col·lectiu. Sense objectius nobles, de millora de la qualitat de vida, de resoldre problemes seculars, buscar noves vies de col·laboració i participació, millor dedicar-se a altres qüestions. Res més nefast i decebedor que veure com suposats polítics, van a la recerca del lluïment personal, o l’atac al contrari, per evitar deixar-li el camp lliure per les seves finalitats. De tot i més hem vist i viscut a Catalunya, en els pitjors anys de les nostres vides. Sí, n’hem tingut altres de dolents, però eren en temps de la dictadura , en els quals teníem clar que jugàvem en camp enemic. El que mai podíem sospitar és tenir l’enemic a casa. I durant els anys del procés, els demòcrates vam tenir l’enemic a casa. Persones que es deien representants del “poble català”, volien imposar-nos les seves lleis, les seves regles, contravenint tot el que havíem decidit i votat, en eleccions àmplies i lliures. Les seves raons es basaven en deliris, falsedats i enganys, per a construir un altre país, prèvia destrucció del de sempre. En converses, controvèrsies i debats, només vaig obtenir per resposta somnis de grandesa sense cap mena de base legal ni real. I quan se’ls parlava del dany produït i el venidor, la resposta era sempre d’una total frivolitat. Els era igual les conseqüències. I ara que ja les hem patit, encara volen mantenir el combat sense assumir cap responsabilitat ni cap condemna. Com infants mal criats volen sortir-se amb la seva. No pateixen pel demà perquè son de casa bona, amb bons sous, elevat patrimoni, i la majoria d’ells amb feina assegurada en diverses administracions, o en empreses dels seus familiars directes. No passen penúries. Poden demanar sacrificis als altres, puix que ells no en passaran. I poden sortir a qualsevol tribuna, en ajuntaments, Parlament, Congrés o Senat, fent grans proclames, sense pensar en el possible mal que puguin causar. Van a la seva, i els és igual que inflamin encara més la política nacional i estatal, o posin en perill pactes de progrés. El seu principi de com pitjor millor, els impel·leix a exagerar, fer teatre i mostrar-se amb gran prepotència. S’han inflamat per dintre, imaginant-se tot poderosos que poden fer i desfer, perquè tenen milers de seguidors que aplaudeixin tanta inconsciència i tanta frivolitat. No volen veure el mal causat ni l’immens territori devastat. La frivolitat els permet imaginar heroïcitat on només hi ha que covardia. Al capdavant del procés i post procés no hi ha hagut res més que una immensa inconsciència.