Joan Roma

ATRAPATS TOTS PER LA GESTICULACIÓ. Si la passada legislatura ja vam assistir a constants “cops de teatre” per a justificar el posicionament de cada partit, davant determinades lleis, és en aquesta quan la gesticulació forçada, exagerada o clarament fictícia guanya el relat. Totes les parts en fan un ús extrem, fins arribar a l’avorriment general. I ja no passa només en l’àmbit polític sinó s’ha estès en el judicial. Un poder que hauria de quedar al marge de l’espectacle polític, ha esdevingut peça fonamental, amb unes accions i actuacions que sobrepassen tot l’ imaginable. En el cas del PP i VOX, la motivació no és altra que la gran frustració per no governar, quan tots dos ja havien preparat els nomenaments per l’endemà de les eleccions generals. Era impensable no estar en el govern, i encara més que Pedro Sánchez fos capaç d’ajuntar totes les forces alternatives sota un mateix bloc. La investidura va suposar el tret de sortida de totes les accions i actuacions possibles i gairebé les inimaginàries contra el govern i els seus aliats. I la Llei d’amnistia va ser l’excusa ideal per a justificar-ho tot. I al “pim pam pum” s’hi van apuntar bona part de la judicatura, considerant que se’ls apartava del seu rol essencial: impartir justícia, i condemnar els delictes. Portar una Llei per a perdonar els presumptes delinqüents, abans de ser jutjats, va ser una declaració de guerra que van entomar com el pitjor atac a la independència judicial, en tota la història. I en tant que guerra, tot s’hi val, fins i tot les accions il·legals. La fi justifica els mitjans, i s’han dut a terme actuacions que algun dia seran degudament conegudes, exposades i espero, que castigades. En un estat de dret, mai, repeteixo mai, els jutges es poden convertir en actors polítics que vulguin determinar els camins pels quals ha d’anar el poder legislatiu. Com millor estan, és callats, i com millor actuen, és mitjançant els judicis i les seves sentències. Mai, interferint per aconseguir els seus objectius. I ara i aquí, els seus objectius son frustrar l’activitat legislativa, i impedir arribi a bon port, una llei controvertida, però destinada a resoldre un problema polític. Els agradi o no, havien d’estar atents a la tramitació, aprovació i publicació. Tot seguit, formular les preguntes o recursos que creguin convenients. I finalment, aplicar la Llei, en tots els seus termes. La gesticulació que han dut a terme, el teatre, barrejat amb drama i comèdia, no ha fet res més, que rebaixar la credibilitat i el respecte que tenia la Judicatura. Costarà anys, recuperar-la. En quan al PP, VOX per una banda i els partits independentistes per l’altra, han forçat tant les coses, han exagerat tant i s’han comportat tant desastrosament que tots plegats han quedat retratats com partits poc creïbles, poc seriosos i molt poc fiables a l’hora d’atorgar-los-hi la responsabilitat de governar. Millor deixar-los a l’oposició, a l’espera meditin sobre com s’ha d’estar en política, en comptes d’usar i abusar de l’exageració i les males formes.