Saturday, November 10, 2018
INCOHERÈNCIES - art. Regió 7
INCOHERÈNCIES.
Si com han manifestat els partits independentistes, PDECAT i
ERC, no volen saber res de la política de Madrid, ni del govern
central...perquè no actuen, en conseqüència, i no abandonen els escons del
Congrés de Diputats i el Senat ? De fet, ja ho haurien d’haver fet, dos anys
enrere, quan varen decidir “desconnectar-se” d’Espanya. Aquesta és una de les
moltíssimes incoherències, lligades al procés independentista, que fa poc
creïbles les seves manifestacions i amenaces. Al final, tanta amenaça, tanta
contundència, tanta afirmació gratuïta, converteix la política catalana, en una
mena de joc de despropòsits, que ningú s’agafa seriosament, excepte uns pocs,
que aleshores, s’ho prenen al peu de la lletra, amb les conseqüències que tots
veiem, dia rere dia.
De fet, el procés independentista, està plagat
d’incoherències. D’aquí, la falta de comprensió i recolzament a nivell intern,
primer, i a nivell extern, tot seguit. A nivell intern, els processistes, no
guanyen adeptes, perquè la gent ha comprovat el grau de desgavell intern, entre
partits, i els enganys respecte informacions donades, com l’existència
d’infraestructures d’estat, recolzaments externs, finançament garantit, etc,
etc.
Però, és que s’han produït fets, incomprensibles per a qui
defensa un procés propi, coherent i valent. Si es va aplicar l’art 155, el
lògic hagués estat, un moviment de coordinació i solidaritat entre tots els
partits, i els seus càrrecs institucionals. Doncs, no. En absolut. Es varen
mantenir en els seus alts càrrecs, no gens menys que 114 persones, procedents
dels diferents partits independentistes. Cap d’ells va plegar, en solidaritat
ni en disconformitat, per l’aplicació del 155.
Més contundent encara. El mateix dia de l’aplicació, el
president Rajoy convoca eleccions al Parlament de Catalunya, i lluny de
boicotejar la convocatòria, tots els partits, repeteixo tots, es varen posar a
preparar-les frenèticament, sense cap mania, intentant millorar posicions ,el
21 D. Nova mostra d’incoherència.
Un altre exemple, ben fàcil de comprovar, és el constant
moviment a l’entorn de les consultes / referèndums. De bon primer, es va dir
que el 9 N, havia estat una consulta, clara i contundent per saber la opinió
dels catalans, a l’entorn de la independència. Al cap de poc temps, s’exigeix
una nova consulta / referèndum, més afermat , legalment parlant, ni que sigui
mitjançant una acció il·legal del Parlament. Es fa el 1-O, i es diu que d’aquest
emana un mandat clar, de constitució d’una república catalana... però, resulta
que ara mateix, tornem cinc anys enrere, i es demana una nova consulta /
referèndum, per tornar a saber l’opinió dels catalans... en què quedem ?
Per no acabar amb les incoherències, què més complicat que
constituir un Consell per a la
República , amb seu a Bèlgica, que no se sap ben bé què farà,
però que se suposa ha de ser un govern a l’ombra del d’aquí, si bé el d’aquí,
ja diu que no pensa supeditar-se al d’allà....
I per evitar donar la sensació de “parada del procés”, res
millor que encarregar la formació d’un “consell assessor” per anar estudiant
les perfomances a fer, anys a venir, sota la batuta de Lluís Llach. O
constituir una Crida Nacional per a la República , per mirar d’aplegar més gent, o com a
via per fer una opa hostil al PEDECAT, i poder-se conformar com a partit, i ser
amo i senyor dels diners i prerrogatives d’un grup parlamentari....
L’enumeració d’incoherències, donaria per omplir un parell o
tres més de pàgines, però és una mostra de la falta de guió, d’objectius clars,
d’estratègia i sobretot de lideratges sòlids i seriosos, com per treure la
política catalana del pou on l’han ficada, uns partits que no volen reconèixer
els errors comesos, i canviar d’estratègia, per anar a les qüestions
pràctiques. El país, els ciutadans, estan cansats de tantes crides, proclames,
manifestacions i concentracions, sense rebre explicacions dels greus errors
comesos, i la rectificació total i absoluta , per evitar tornar al passat.
Voler fer creure en la falta de justícia, de llibertat, de democràcia, per
justificar el que es va fer, i com es va fer, és construir un relat de
fantasia. La realitat sempre s’acaba imposant.