Joan Roma

LA SEU, NETA I LLUMINOSA. En el meu repàs diari de la premsa comarcal i nacional, la setmana passada vaig trobar en aquest diari, un titular que em va fer parar de cop la lectura, i mirar què i qui l’havia motivat. Es deia “La Seu és bruta i fosca”, en paraules de Jordi Fàbrega ( Junts ), portaveu del grup municipal a l’oposició i diputat al Parlament. Ho deia al costat de Jordi Turull, suposo per fer mèrits de cara a les properes eleccions municipals de 2027. Hi ha qui comença la precampanya abans d’hora i, a més, ho fa amb el peu canviat i amb declaracions que sonen a no haver trobat cap argument vàlid ni constructiu, i agafa la pitjor solució: inventar una situació que no existeix. Tot el contrari. M’explico. Des de fa molts anys, acostumo a visitar, en caps de setmana o alguna festa especial, unes quantes capitals de comarca. La llista és força llarga, però en tinc tres o quatre, que repeteixo tot sovint. Una, és La Seu d’Urgell. Per què? Doncs pel seu enorme atractiu i perquè dona per voltar, menjar bé i comprovar l’enorme transformació que ha tingut en els quaranta-cinc anys de democràcia. Diria que és una de les capitals que millor ha aprofitat totes les potencialitats internes, afegides a grans ajuts externs. També m’agrada recordar les velles polèmiques per grans projectes i obres que ara son uns dels seus grans atractius, però que en els vells temps varen tenir ferotges adversaris. Qui no recorda l’oposició a les obres olímpiques de cara els JJOO 92 ? Eren els mateixos que ara tampoc volien els JJOO d’Hivern 2030? Sempre hi ha qui busca batalles en contra de tot, encara que no tinguin arguments reals consistents. Res millor per a contradir a Jordi Fàbrega que visitar-la, qualsevol dia de la setmana o del mes, i fer el meu recorregut habitual, mitjançant el qual puc demostrar que enganya el personal, de dintre i de fora de la ciutat. Als de dintre, segur que no els enganya, perquè la realitat mai es pot deformar ni inventar. No sé qui se’l pot creure però si va pel món amb aquestes mentides li auguro uns pèssims resultats, cas de tornar-se a presentar. Però, vaja anem al gra. La meva ruta consisteix en caminar no menys de vuit o deu quilòmetres per la ciutat, amb visites obligades al nucli antic, a la magnífica Catedral i Museu, i tot seguit, tres o quatre voltes al Canal Olímpic i el d’Aigües Braves, com a reconeixement a la valentia i enginy d’haver fet possible un equipament, ja no d’impacte nacional català sinó estatal i internacional. Només cal veure els entrenaments i competicions al llarg de tot l’any. Algú, ara i aquí, s’imagina La Seu, sense aquestes instal•lacions? Després, un bon dinar en algun dels meus restaurants preferits, i nova volta per la ciutat, cap algun altre dels seus barris, per acabar amb un bon gelat, talla XXL al Passeig, aprofitant l’ombra dels seus arbres. Aquesta rutina ha estat habitual durant prop de trenta anys, cada quatre o cinc setmanes i sincerament ni he vist cap sector brut ni fosc, ni a l’estiu ni a l’hivern, de manera que recomano a Junts, buscar altres arguments, si volen que la gent els agafi seriosament. I pel que fa el Govern, puc assegurar que els ajuts han estat, son i seran més que rellevants.

LA VIA GUINEANA, EL NOU INVENT. Quan d’aquí 40 o 50 anys, alguns estudiants decideixin fer algunes tesis doctorals sobre els temps del procés, tindran material de sobres per estudiar i omplir pàgines. Com bon afeccionat a la història, he tingut molt clar que els protagonistes, directes o indirectes, havíem de deixar per escrit les nostres vivències perquè ningú les inventi. Res pitjor que llegir què va passar i com va passar, per boca d’un sol cantó , sense tenir informació de la part contrària. En el meu cas, em vaig trobar acusat, perseguit, amenaçat i aïllat, pel sol fet d’haver-me mantingut fidel al jurament fet. La suposada “revolució dels somriures” no va existir. O només ho va fer en els cervells d’alguns dels il·luminats i eixelebrats que donen totes les culpes a Madrid, a l’Estat, als espanyols o als traïdors a la causa perquè no vam voler participar en accions i actuacions clares, contra l’estat de dret, i la voluntat d’una immensa majoria de catalans, als quals s’ignorava. Es per aquest motiu que en els darrers 10 o 12 anys, he deixat uns 500 escrits, en forma d’articles, reflexions i meditacions sobre tot el que he vist, he escoltat, he patit o he vist patir a la gent que m’envoltava. Qui vulgui tenir una visió clara de l’altra banda del procés, podrà consultar la meva documentació i com la meva, en tindrà de molts altres autors, que han fet el mateix. De totes maneres, quedi clar que hi hauria d’haver hagut més reacció a tot el que vam viure. De la banda del procés, hi ha hagut centenars de persones que han escrit, parlat, registrat per terra, mar i aire, tota mena de propostes, crides, manifestos, documents, mocions, resolucions...fins el punt que la desproporció entre una banda i l’altra, és molt clara. Però bé, almenys hi ha suficient producció com perquè es coneguin totes les parts negatives d’un procés que tots sabíem acabaria en fracàs. També els seus promotors i principals protagonistes, i d’aquí precisament el rebuig que tots ells han de tenir, ara i sempre. Perdoneu aquesta llarga introducció, però l’he creguda necessària en un moment en que hi ha noves iniciatives per intentar continuar el procés, per altres vies. En aquests moments s’està preparant un nou moviment, sota el nom de Dempeus per la Independència. En parlaré un altre dia. Avui toca fer-ho sobre la VIA GUINEANA. Sí, sí, la via de l’antiga Guinea Equatorial, que va aconseguir la independència, per acord de l’ONU, després d’un llarg procés que es va dur a terme entre els anys 1959 i el 1968. Vist com li va anar a Guinea, apareix l’advocat Jordi Castellà, i proposa seguir aquella tramitació. Lògicament sempre hi ha algun grupet, grupuscle o nucli que compra la idea i ajuda a tirar-la endavant. Què proposen ? Doncs, molt fàcil. Equiparar Catalunya a una colònia, sotmesa al domini i arbitrarietats d’un Estat colonial, que porta el nom d’Espanya, i a partir d’aquí, recollida de signatures i creació d’un òrgan representatiu dels “nadius” i apa, cap a la ONU, on una Comissió estudiarà el cas, i de ben segur, el tirarà endavant fins resoldre que Catalunya, ha de deixar de ser una colònia per esdevenir un Estat. I ja està. Perquè pensar tan, en altres temes i vies, quan aquesta és la més lògica i viable ?. Bé, doncs, que ningú dubti de la imaginació dels independentistes, perquè a cada fracàs, sortirà una nova via, per entretenir-se uns anys més....pels segles dels segles.

EL VANDALISME I ELS SEUS EFECTES. Per raons d’actualitat, torno a parlar d’un tema que m’ha preocupat des de sempre, però molt especialment en els anys d’alcalde. El vandalisme, en les seves diverses variants, és un dels elements més nefastos per a la vida dels ciutadans, visquin on visquin, els afectin més o menys directament. Al final, en sortim perjudicats tots. Per a alguns és considerat simple gamberrisme, maneres d’expressar descontentament o simple esbarjo personal, però no. Quan els seus efectes condicionen la vida dels altres, es converteix en pertorbador de la vida quotidiana. I tant és que afecti el mobiliari urbà, com parets i murs de qualsevol jardí, edifici públic o privat, vehicles urbans o interurbans, o tanques de seguretat. Al final, tots els qui ens movem en vehicle privat o públic, tenim dret a fer-ho en les degudes condicions. I tots els qui estimem la natura o l’urbanisme, en general, ens produeix un greu impacte negatiu veure’l fet malbé. I no només hem de considerar que perjudiqui el funcionament, sinó també que espatlli l’estètica de l’espai o de l’ estri en concret, sigui una paperera, un contenidor o un gronxador. Pel cas, és igual. I quan algú ha estat decennis a la sala de màquines d’un ajuntament, és desolador comprovar les immenses xifres que suposa la reparació dels danys causats. En el meu cas, en un poble petit, és menys freqüent, però encara indigna més, perquè sembla més impensable que algú s’atreveixi a fer-ho. Només triades a l’atzar, tres informacions sobre el cost, en tres ciutats de diferents dimensions: Vic, informa que l’any passat el cost de netejar els grafits li va suposar 10.000 euros. Parlem de pintades i grafits, no de destrosses en mobiliari urbà ni altres desperfectes. Per aquest mateix motiu, Terrassa, li va suposar 100.000 euros / any. I si anem a Barcelona – capital, el cost puja a la xifra de 10.800 euros al dia. Sí, sí, heu llegit bé, cada dia Barcelona ha de destinar 10.800 euros, només per l’apartat de pintades i grafits. Si suméssim els costos a nivell de tot Catalunya, veuríem un munt de milions, llençats per netejar espais destinats a la ciutadania o per moure’s per la ciutat o ciutats veïnes. A tot plegat, hi hauríem de sumar les destrosses per mal ús o per afany , pur i simple de destrossar per destrossar. Els milions anteriors serien multiplicats per dos o per tres, en el conjunt del país. I el problema és que el fenomen no s’atura. Al contrari, en molts indrets, s’incrementa en una mena de pensament “del que és de tots no és de ningú” i per tant en podem fer el que vulguem. Es evident que aquesta deriva s’ha d’aturar i cal fer-ho amb la participació de tots els estaments, però molt especialment de cadascun de nosaltres. Si no ens convertim tot i totes en vigilants i protectors dels bens comuns, no ens en sortirem. Quan vaig a Suïssa, la meva segona pàtria, gaudeixo de la netedat, sí, però sobretot d’aquest respecte i protecció per tot el que és públic, derivat del concepte “del que és de tots, és nostre, i ho hem de protegir”. Qualsevol mal comportament serà immediatament criticat i denunciat, i si cal s’intervindrà directament per evitar-ho. Doncs bé, toca anar per aquest camí. Personalment ho he fet i ho faig, allà on vaig. Tancar una aixeta, deixada oberta. Recollir alguna llauna. Retreure-li a qui la vulgui llençar. Demanar portar el gos lligat, recollir la caca, o demanar posar bé una tanca tirada al terra....son aspectes que tots podem dur a terme. I si ens posem d’acord uns quants milers, escampats pels quatre punts cardinals, aconseguirem, juntament amb una millor educació i alhora, més dures sancions, a tenir un país, molt millor del que tenim.

UN AÑO DESPUÉS. Pronto se cumplirá un año de la elección de Salvador Illa como presidente de la Generalitat de Cataluña. Un año que ha parecido una eternidad si nos atenemos al ritmo de actividad, acuerdos y pactos para desarrollar el programa de gobierno. Cierto que la precariedad parlamentaria obliga a hacer y deshacer propuestas, en función de los vaivenes de sus aliados principales. De todas formas el resultado se puede considerar espectacular, por lo conseguido y por lo planificado, a pesar de esta minoría parlamentaria. En la lista de logros me gustaría destacar una primera constatación, muy aconsejada y repetida por quien fue presidente de la Generalitat en el exilio (éste sí, auténtico y no inventado) Josep Terradellas. El presidente Illa y con él todo el Consejo Ejecutivo, ha dejado de hacer el ridículo, en cuestión de formas y protocolo. Nada más inútil, torpe y de vergüenza ajena que negarse a recibir al Jefe del Estado, o esconderse un rato para aparecer luego en la mesa conjunta. También se cumple con todos los actos nacionales y estatales, sin excepción. Cataluña ha vuelto a la plena normalidad, y lo ha hecho con respeto a propios y extraños, en nombre y representación de los ocho millones de catalanes, piensen lo que piensen, voten lo que voten. Empiezo por aquí porque para muchos les puede parecer una perogrullada, pero para los que llevamos combatiendo el proceso independentista, muchos años, esto es para enmarcar y aplaudir. Sí, el simple cumplimiento de las normas, ahora y aquí, es casi una acción revolucionaria. Las banderas esteladas ya no ondean en edificios públicos de la Generalitat. Vayamos al grano de la gobernanza y gestión. Aquí, los logros son espectaculares por la ambición que demuestran y las prioridades propuestas. Cierto que hay una cierta inflación de planes en marcha, pero difícilmente se puede actuar sin tener planes concretos, bien elaborados y bien cuantificados. Lo primero que hay que destacar es la estrecha colaboración con todos los ayuntamientos, y remarco “todos” porque había quien temía atención preferente para los grandes, y olvido de los medianos y pequeños. Y es que en este segundo grupo hay 600 de los 947 que tiene Cataluña. Pues bien, se esperaban decisiones importantes y se han cumplido. Está ya en marcha el nuevo PUOSC (Plan Único de Obras y Servicios de Cataluña), con 500 millones de euros, repartidos de manera que los más pequeños consiguen subvenciones proporcionalmente mucho mayores que los grandes municipios, hasta el punto de que los más pequeños de 100 habitantes, han superado ampliamente los 400.000 euros. Ayudas que pueden cubrir el 100% de la inversión. Otro plan, ampliamente esperado era el de recuperar el Plan de Barrios, impulsado por los presidentes Maragall y Montilla, destinado a poner al día barrios viejos y degradados. Aquellos primeros planes obtuvieron grandes aplausos y muy buenos resultados. Pues bien, ahora se pone otro en marcha con 1.000 M de la Generalitat, y 600 de los ayuntamientos. Se prevé llegar a 125 barrios o conjuntos urbanísticos, necesitados de rehabilitar y adaptar equipamientos y espacios verdes para combatir la pobreza, por un lado y el cambio climático por otro. Y está en marcha la promoción de viviendas, para llegar a la cifra de 50.000, de aquí a 2030. Todas de promoción pública para alquiler asequible, con carácter indefinido. El objetivo es conseguir que Cataluña llegue a tener un 15 %, sobre el total. Para ello se pidió la participación de los ayuntamientos, los cuales han cedido 663 solares que servirán para edificar las primeras 21.000 viviendas. Y éstas se añadirán a otras, vía rehabilitación de casas abandonadas que serán compradas por ayuntamientos o por la propia Generalitat. En este ámbito quiero remarcar el efecto “bola de nieve” a nivel municipal. Nadie se había tomado muy en serio el tema de la vivienda, hasta hace un año en que saltaron todas las alarmas. Es así como se han activado actuaciones en todos los municipios, incluso en los más pequeños. Muchos tenían el viejo piso destinado al secretario, o al médico, o a los maestros. Pisos vacíos, como vacíos estaban viejos cuarteles de la Guardia Civil o agentes rurales, etc. En estos momentos, todos están en obras con ayudas de las diputaciones o de la propia Generalitat. Pueden parecer pocos, pero todo suma y están repartidos por las 43 comarcas. A todo lo dicho, lo que más se espera es la reorganización de la propia estructura de la Generalitat. Lleva 45 años, de sumar capas y más capas de personal, competencias y servicios, sin una remodelación a fondo para hacerla mucho más rápida y eficiente. Esto se hará realidad el próximo año después de encargar a varias comisiones de expertos, las novedades a introducir, entre las cuales, la supresión de numerosos trámites inútiles. No hay ámbito ni sector que no sea objeto de modificación y modernización, pero sobretodo de eficacia. La conformación del gobierno con muchos ex alcaldes y cargos municipales ha facilitado la revolución en curso. La mejor escuela en política son los ayuntamientos y quien haya estado unos años en uno, tiene claro cómo proceder en un nivel superior, respetando las competencias de cada cual. En definitiva, estamos en la más pura normalidad política y solo hay que ver los ánimos y acciones de los partidos independentistas para constatar el cambio radical y el progreso en los principales vectores del país, sin olvidar que queda mucho camino por delante. Estamos sin presupuestos y hay que conseguir aprobar los de 2026 si no se quiere ralentizar y comprometer algunas de las grandes inversiones previstas. Pero, si alguien dudaba de la capacidad del PSC para entomar el reto de cambiar radicalmente la realidad catalana, puede venir y comprobarlo personalmente.

EL SILENCI CÒMPLICE. Segur som milions, molts milions els qui assistim perplexes, indignats i revoltats per la sistemàtica aniquilació de tot un poble, com és el poble palestí, per part d’un país com Israel que ha patit aquests mateixos efectes, diverses vegades, al llarg de la seva existència. Mai podíem imaginar els qui hem patit per ell, que hem seguit la seva trajectòria, que hem visitat algun dels principals emblemes del seu patiment, que un dia veuríem com serien capaços de perpetrar assassinats a multituds indefenses, sota l’excusa de cercar terroristes infiltrats entre les víctimes. I no podem acceptar la fàcil excusa de que és obra d’un president embogit, perquè el genocidi que s’està duent a terme a Gaza, és protagonitzat per milers, desenes de milers de soldats, pertanyents al poble jueu. I de colons que poden assassinar a població veïna, simplement per ocupar i apropiar-se de les seves terres. Es així, com es va perpetrant la vella idea del Gran Israel. Sabem de l’existència de persones contràries, de col·lectius que mostren el seu desacord, però en petita minoria, davant un conjunt de país, que calla i no actua en contra d’aquesta massacre. Si hi hagués un ampli rebuig, aquest es mostraria amb negatives de milers o desenes de milers de soldats, negant-se a matar indiscriminadament, a la població en general. Es igual si son homes indefensos, dones o nens acabats de néixer. Es vol que marxin o que es quedin “sota terra”. Neteja pura i dura de més de dos milions de persones que si no son matats per les bombes o les bales, ho son per la set i la fam. Com poden viure? Com podran continuar les seves vides sabent que han destrossat tot un poble ? Com podran demanar comprensió pel patiment que van tenir, si estan cometent una destrucció massiva ? No podem restar callats, i fa bé el president del Govern de ser una veu crítica, contundent, i exigent amb emprendre mesures dures contra el Govern israelià i tot el conglomerat de persones i empreses que fan possible aquesta massacre. I tots podem col·laborar-hi sigui amb ajuts a les ONG’s que treballen i actuen sobre el terreny, sigui amb un clar rebuig a tot el que provingui d’aquell país, com perquè els seus ciutadans vegin que ja no poden anar pel món sense ser considerats còmplices, o pel silenci o pitjor encara, per la seva participació en les accions de destrucció. Quina paradoxa veure com es prega a un Déu que hauria de rebutjar i castigar implacablement aquest genocidi, i li demanin ajuda per continuar la destrucció fins acabar amb les víctimes. No volen ser conscients que tot l’odi que generen, el rebran, tard o d’hora multiplicat per cent, i si en algun moment havien pensat poder compartir vida i territori, ho han fet impossible. Massa sang innocent taca unes terres que volen ser expropiades per la força i la destrucció. Sobre tanta sang, ningú pensi poder construir res de positiu. No veiem aturador possible si no exigim a tots els països que emprenguin mesures dures i contundents, per parar la massacre. Tots hem d’aportar el nostre gra de sorra per fer una muntanya que contingui tanta crueltat.

CONVERGÈNCIA EN LA DIVERGÈNCIA. Davant les peticions de recuperar fons i formes de Convergència, Puigdemont ha reaccionat de mala manera , fins el punt d’introduir alguna mala paraula, vistos els resultats que els hi auguren totes les enquestes conegudes. Considera que el que hi ha és una convergència per “fotre a Junts”. I és que en el món independentista, es van produint moviments de fraccionament de l’espai, amb les corresponents pèrdues de vots i escons. El proper 5 de juny, hi ha prevista la presentació d’un nou moviment o partit que pretén presentar-se a les eleccions i que de ben segur suposarà una merma en la representació de Junts. Es tracta de “Dempeus per la independència” ( D x I ) amb alguns noms coneguts com els de Dolors Feliu, antiga presidenta de l’ANC, o de Josep Ponga que es va enfrontar a Lluïs Llach, o l’activista Roger Español, o gent del món de l’espectacle com Carme Sansa o Sergi Mateu. Però més problemàtics son antics finançadors de Waterloo, com han estat petits empresaris com Jordi Roset, Carles Fité o David Fernández. Sembla ser llei de vida que quan les coses van malament, surtin nous protagonistes que considerin necessari cargolar una mica més les posicions, per atreure els qui se senten decebuts de les propostes independentistes, per considerar-les tèbies, mal plantejades o mal resoltes. Encara hi ha qui no vol veure la realitat del país ni la seva composició i opta per emprendre camins més radicals, imaginant poder-los seguir, fent ús de tota mena de viaranys, legals o no. Allà ells, amb els seus plantejaments, i resultats. El que queda clar és que tots es mouen en un mateix espai, i es diputen els mateixos vots. I en aquest espai és on també es mou l’advocat Jordi Castellà, promotor de la Via guineana. La que defensa l’ús d’anar a buscar a l’ONU, recolzament per aconseguir la independència de la mateixa manera que l’obtingué Guinea Equatorial, entre 1959 – 1968. Això és, fent servir la via de la descolonització de Catalunya respecte d’Espanya. Tothom és lliure de somiar i criticar les vies, fetes servir fins ara, quan segons ell, n’hi havia una de molt millor i més ràpida. No sé si en aquest cas també promourà un nou moviment o partit, però la proposta hi és. Com hi son les batalles internes dintre de l’ANC, per sobreviure a les tensions entre els qui volen convertir-la en partit o en llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament. La darrera pugna ha comportat la victòria del candidat a Secretari General, per un sol vot per sobre dels dos terços requerits. Es així com Xavier Aibar, oficialista, s’ha imposat a Josep Costa, home molt proper a Puigdemont. I no solament això, Lluís Llach, pretén modificar estatuts per treure aquest requisit dels dos terços a canvi, d’una simple majoria . S’acosten noves turbulències. Tot plegat, deixa clar que l’antiga Convergència no té qui cregui en ella, i més aviat es van produint escissions que retallen les opcions de Junts per esdevenir pal de paller de la política catalana. No és estrany que David Saldoni, hagi escollit aquest moment per girar pàgina, i emprendre nous camins professionals. Estic convençut que en les properes setmanes i mesos, en veurem molts d’altres, agafant el mateix camí. Personalment penso que recuperar l’antiga Convergència no és cap mala idea.

COMÍN, NO POT EXERCIR D’EURODIPUTAT. El resultat de les darreres eleccions al Parlament Europeu, van suposar un duríssim càstig per a Junts, que va passar de 3 eurodiputats, a només 1, en la persona d’Antoni Comín. Però, és que de moment, Junts ni tan sols té aquest en actiu, per haver volgut saltar-se la llei en matèria de tràmits, previs a obtenir l’acta definitiva. M’explico. Tots els càrrecs electes, en totes les circumscripcions i en tots els nivells institucionals, han de complir diversos requisits per a poder exercir el càrrec, en plenitud. Es increïble la ignorància, mala fe, o simplement prepotència de Junts, de pensar que ells podien saltar-se la llei, i anar directament al Parlament Europeu, sense passar per Madrid. Mireu, per esdevenir regidor, diputat al Parlament, al Congrés de Diputats, Senador, o Diputat al Parlament Europeu, cal presentar-se en una candidatura d’un partit . Tots els partits han d’haver presentat els seus Estatuts, per ser estudiats i validats degudament. Molt bé, si son elegits, per a prendre possessió del càrrec, és totalment obligatori, jurar o prometre la Constitució, i presentar la declaració de bens. No cal haver estudiat gaire, per saber que això és així, des del principi dels temps democràtics. Per tant, Junts, sap que sense donar compliment a aquests dos preceptes ni Toni Comín ni el “sumsumcorda” no pot esdevenir diputat de ple dret. En el cas dels euro parlamentaris, està establert que es presentin a Madrid, davant la Junta Electoral Central que fa servir el Congrés de Diputats, com a seu, i allà un per un, presta promesa o jurament a la Constitució. Complert aquest requisit, s’estén l’acta de Diputat i s’envia la llista al Parlament Europeu. Es evident que si Toni Comin no va complir aquesta obligació, no se’l podia considerar diputat, en representació d’Espanya. Lògic, evident, aquí i a tots els països democràtics del món. Només faltaria que un representant del país, no quedés obligat a respectar els drets i deures establerts en la Constitució. Doncs bé, aquest senyor, considera que es pot saltar la llei i que la seva elecció li permet anar directament al Parlament Europeu sense complir amb la llei. Allà ell i allà Junts, però de moment, un any després pot anar de turista, pot entrar i sortir com visitant, però no pot exercir el seu càrrec. Així estem, i així estarem fins que l’apel·lació que ha fet davant els serveis jurídics del Parlament Europeu dictaminin si té raó o no. Com es pot veure, tenim personatges ben curiosos i ben estrafolaris dintre dels partits independentistes, amb ínfules de saltar-se la llei quan els convé, i amb exigències de que se’ls hi apliquin les lleis, al seu gust i mesura. Toni Comin, ha fet ja tot el recorregut imaginable, abans d’arribar a vell. Va començar a Ciutadans pel Canvi, es va passar al PSC per poder repetir càrrec de diputat al Parlament, després va saltar cap a ERC, i d’aquí cap a Junts. No sé si es quedarà aquí o no, però de moment, deu ser aquest partit el que el manté, a la vista de que ja no és el màxim responsable del Consell per la República, d’on el van treure, després de polèmiques diverses. En fi, tot una joia, com tantes altres té Junts x Catalunya.

CRÍTIC AMB L’ESGLÈSIA. Els qui vam estudiar en col·legis religiosos, tenim molts més elements de judici per parlar del seu passat, present i futur, perquè hem fet seguiments que altres no han fet amb el mateix interès i la mateixa profunditat. Els primers anys d’infància i joventut, marquen tota una vida. I en el meu cas, començar d’escolà, per a tot seguit anar al Seminari de Vic, abans de complir els deu anys, que era l’edat mínima per entrar-hi, em va permetre conèixer de primera mà una realitat, molt pròpia d’aquells temps. Per a famílies pobres, els seminaris suposaven una via per estudiar amb pocs diners. Això sí, anaves intern, lluny de casa, sotmès a règims disciplinaris propers als dels centres penitenciaris. Tornaves a casa, per Nadal, Pasqua i vacances d’estiu. Hi havia qui ho aguantava, i molts que no. Cert que enduries el caràcter i aprenies a resistir. En el meu cas, no em va agradar la perspectiva d’esdevenir sacerdot i vaig sortir per anar als Salesians de Ripoll, sotmès a un règim disciplinari, encara més dur que el del Seminari. Molts dels salesians hi eren per necessitats de vida, no per vocació i això derivava cap a dures condicions per a canalla que estava entre els deu i els quinze anys. Tot era obligatori, des de confessar-se un dia a la setmana, a anar a missa cada dia i combregar. Els diumenges, els interns, dues misses. Acabat el batxillerat elemental, per fer el superior vaig anar a La Salle Manlleu. Un règim molt diferent amb amplis espais de llibertat. Res a veure amb les dues experiències anteriors. Aquí ja hi havia més religiosos amb vocació i la disciplina estava en consonància amb les nostres edats. Mirats ara en perspectiva aquells anys, es comprèn que molts dels qui varen créixer i es van educar en aquells centres, guardin rancor, i fins i tot odi pel que van haver d’aguantar. No és el meu cas, que relativitzo aquells anys, per estar emmarcats en un ambient general , supeditat a una organització eclesial, en consonància amb la política – militar de la dictadura. Una, era conseqüència de l’altra. Després, com en tantes altres organitzacions, hi he trobat molt de bo, i part de dolent, en funció de la vida i obra dels qui en formaven part. Qui està en un lloc sense vocació, difícilment farà bé la seva feina. I en molts casos, els homes d’Església hi eren per simple necessitat de supervivència. Aleshores, era impossible fer bé la feina encomanada. Amb el que sí sóc molt crític, és amb una clara falta de supervisió i control de multitud d’associacions i congregacions que muntaven els seus col·legis, santuaris i temples, com castells aïllats, en els quals podien fer i desfer a la seva lliure voluntat. Conèixer clars comportaments inadequats, plens de rigor i insensibilitat, va estroncar moltes infàncies i joventuts. No parlo ara d’abusos, sinó de règims de vida i estudi, allunyats o directament contraris als que haurien d’haver estat en vigor. I sí, ara parlem d’abusos. Es el més indignant, el més brutal dels comportaments, contra infants indefensos. No tenen perdó de Déu ni dels homes. Hi ha hagut un silenci , una ocultació de fets, que no ha estat ni prou investigat ni castigat, com perquè es pugui perdonar a la institució com a tal, perquè no han estat casos aïllats ni específics sinó s’han comptat per milers, arreu del món . Aquesta és la gran vergonya, que toca conèixer en la seva totalitat, i ser castigada durament com perquè mai més es pugui repetir. Cal fer-ho, perquè tapa una altra realitat que és l’existència de milers d’autèntics creients que sí han complert amb els principis en els que creien.

PUIGDEMONT CANSA, A PROPIOS Y EXTRAÑOS La política se ve y se sigue de forma muy diferente, según dónde se viva. Si esto es cierto, en todo momento y lugar, mucho más cierto en todo lo que se refiere a la política catalana. La de ahora y la de siempre. Me pongo las manos en la cabeza ante ciertos comentarios y detalles de cierta prensa madrileña que se alimenta de noticias poco estudiadas o poco fundamentadas. Por el camino se pierden aspectos que pueden parecer anecdóticos y no lo son, para los que vivimos y ejercemos nuestras actividades a pie de calle. Lo he escrito muchas veces que nunca hay que tomar la parte por el todo, especialmente en Cataluña. Durante años, muchos años, las entidades (Ómnium y ANC), y los partidos independentistas, han dicho hablar en nombre de Cataluña y los catalanes. Tomaron la parte por el todo, y ésta fue la primera y principal tragedia del “procès”. Con solo un tercio de la representación en votos, quisieron imponer sus propuestas a los otros dos tercios, sin que les dieran opción a impedirlo. Al final, el estado de derecho impuso sus leyes, y todo terminó en desbandada. Eso sí, después de causar graves daños a la convivencia, a la reputación y a la economía. Pero hay quien quiere mantener las apariencias y aparecer como la “voz del sometido pueblo catalán” que lucha por liberarse del yugo español. Este es el principal argumento de Junts, con su presidente al frente. Para quien no haya estado fuera del país, no se puede imaginar hasta qué punto se va perdiendo el hilo de la realidad. Las nuevas tecnologías han paliado en parte el alejamiento, pero el día a día, el contacto constante con gente diversa, con realidades diferentes y muy variadas es lo que permite “estar al día”. Pues bien, Puigdemont, ha dejado de estar al día, desde hace años. Es más, viviendo como vive, fuera de España, con una corte de aduladores a su alrededor, presidiendo un partido con ínfulas de monarca, hace y deshace a su antojo, imaginando enemigos contra todo y reaccionando a destiempo y sin ningún orden ni concierto. Quien siga sus propuestas o sus posicionamientos en el Parlamento de Cataluña, por parte de su portavoz, Albert Batet, o las de la portavoz Miriam Nogueras, en Madrid, podrá ver mucho teatro, muchos embates, pero poca substancia. Y ante tales resultados, hay gente que ha dicho basta. Pasa en todos los extremismos que al final, siempre hay quien quiere dar otra vuelta de tuerca, y ser más radical que nadie, Y si no lo consigue, intenta montar otro chiringuito donde pueda llevar a cabo sus intenciones. Pues bien, en esto estamos. Algunos de los pequeños empresarios que financian a Puigdemont, han decidido crear otro “movimiento” para culminar la independencia interrumpida. Con esta intención nace “Dempeus per la independència” (De pie por la independencia) que deja claro que nunca se arrodillaran ante la “pérfida” España. Aquí podemos encontrar a Jordi Roset, financiador habitual del montaje de Waterloo, junto con algunos otros. O nombres que ocuparon distintos puestos en la Asamblea Nacional de Cataluña, como Dolors Feliu o Uriel Bertran. O activistas como Roger Español, Josep Punga, o David Fernández. Estos son días de gran trasiego, a semejanza de la ANC que también se debate entre batallas internas por algunos cargos. Unos, para impulsar una lista cívica, de cara a presentarse a las elecciones al Parlamento de Cataluña, y otros para evitarlo, para no restar fuerza a Junts. Pero volviendo al nuevo partido, movimiento o lo que sea, tienen programado hacer la presentación en el mes de junio. Si esto se confirma, el futuro de Puigdemont y los suyos lo tendrán muy complicado porque todas las encuestas les dan una fuerte pérdida de votos y escaños, a favor de Alianza Catalana, el partido de la alcaldesa de Ripoll (Gerona). En resumen que Puigdemont, puede ir impartiendo sermones y amenazas, pero lo que realmente le debe preocupar es el progresivo fraccionamiento de su espacio político, que le complicará mucho, obtener unos mínimos resultados como para poder incidir seriamente en la política catalana y española. Su situación actual, tiene fecha de caducidad.

TERCER LLOC, EN RECAPTACIÓ PER TAXA TURÍSTICA, A NIVELL COMARCAL – BORREDÀ. Segons les dades ofertes pel Govern de la Generalitat, en relació a la recaptació per taxa turística, Borredà se situa en el tercer lloc, just després de Berga i Saldes. En concret, Borredà, ha aportat 104.315,04 euros, a la taxa turística des de la seva implantació en el primer semestre de 2012, fins al primer semestre de 2024, que és quan tanca el Govern el seu recompte. I en el període que va del segon semestre de 2018 fins el primer de 2024, la recaptació ha estat de 66.108,08 euros. Aquesta recaptació mostra la fortalesa dels equipaments turístics, en el conjunt del municipi, que atreu a milers d’usuaris, al llarg de tot l’any. Aquest és un sector important que dona llocs de treball i aporta riquesa al conjunt del municipi. Maig de 2025.

QUERELLES MIL . En la seva compareixença a la Comissió del Congrés de Diputats que investiga tot el relacionat amb l’anomenada Operació Catalunya, l’ex president Artur Mas va anunciar la presentació d’una querella contra els suposats promotors d’aquella operació. Es una més de les múltiples querelles que han presentat diferents actors, cap de les quals ha prosperat. Li auguro el mateix destí. Perquè? Doncs, perquè hi ha un munt d’informacions i actuacions sense proves precises de qui les va ordenar i qui les va executar. També per la poca predisposició judicial a assumir alguna de les denúncies per fer-ne una investigació complerta i exhaustiva, que en termes judicials pot durar anys. I també diguem-ho perquè hi ha un munt d’indicis però poques proves concloents que permetin resolucions ben fonamentades. Ho hem vist en altres comissions d’investigació que ni el Congrés ni el Senat, son espais adients per aconseguir esclarir els fets investigats. Només cal escoltar els compareixents i veure les preguntes que se’ls hi fan. Contesten el que els sembla i neguen qualsevol implicació. Aleshores, què fer ? Poca cosa més que frustració perquè els grans anuncis d’investigació queden en pràcticament no res. Simples obres de teatre llegit que permeten lluir escrits, intervencions orals i gesticulacions diverses, sense altre objectiu que passar als arxius de la història. Es així aquí, i a la majoria de parlaments del món, amb ben poques excepcions. Els partits haurien de ser molt més prudents a l’hora de demanar comissions d’investigació perquè el resultat sol ser decebedor, i en alguns casos indignants. Tornem al principi. Hi ha molts elements per donar veracitat a la investigació de casos clars d’extralimitació de funcions per part d’alguns dirigents polítics, amb càrrecs institucionals, com per obrir una causa judicial. Semblen encaixar algunes informacions i actuacions contra persones i partits, implicats en el moviment independentista de Catalunya. I tot indica que se’n varen fer, fora de la supervisió i autorització judicial. Si això fos cert, ha de caure tot el pes de la llei contra els inductors i els executors. Sense cap limitació ni reducció. L’estat de dret serveix per a regular, supervisar i castigar comportaments que hagin quedat fora. Dit això, m’hagués agradat també escoltar assumpció d’errors , demanar disculpes i petició de perdó davant tots els incompliments de la llei, protagonitzats pel propi Artur Mas, i amb ell centenars de persones que havien jurat fidelitat als principis de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I una cosa no ha de pertorbar l’altre. Càstig per a tots els que van vulnerar la llei, amb actuacions contra persones i partits independentistes, sense aval dels tribunals, però càstig i reconeixement d’errors i peticions de perdó, per aquells que van trair el jurament fet, i es van saltar els principis democràtics continguts en l’Estatut d’Autonomia i el Reglament del Parlament de Catalunya. Si volem garantir els principis democràtics, s’han de garantir per totes les parts i en tot lloc i moment. I Artur Mas, i amb ell, els partits independentistes van vulnerar greument els principis i les lleis , votades majoritàriament pels catalans. D’aquests greus fets, no en vaig sentir a parlar i encara menys considerar-los un error. Quan es demana aplicar la llei, s’ha de demanar per a tots. D’això, Artur Mas no en va dir res de res.

BORREDÀ – ELS MÉS PETITS DE L’ESCOLA, ACONSEGUEIXEN UNA TIROLINA. A inicis de l’actual mandat municipal, els més petits de l’Escola de Borredà, van presentar una petició a l’Alcalde, Jesús Solanellas, demanant un nou joc, en el parc infantil que feia poc s’havia inaugurat, a la zona esportiva, molt propera a l’Escola. La seva gran il•lusió era disposar d’una TIROLINA. L’Alcalde, s’hi va comprometre, i en aquest temps transcorregut, s’han buscat subvencions per a comprar-la, però al final, s’ha decidit fer-ho amb fons propis, per no allargar més la promesa feta. Ara, ja és una realitat. Aquesta setmana s’ha instal•lat la tirolina, just a tocar del parc infantil, a la zona esportiva, propera a la pista de pàdel. La tirolina té 20,63 m de llargada, s’ha adquirit a l’empresa, Miralda Espais i Serveis SL, i ha tingut un cost de 7.000.- euros. D’aquesta manera s’amplia l’espai destinat a jocs per als més petits, i per la resta de persones, en un espai on hi ha diversos jocs i aparells per a la pràctica del joc i els esports. Maig 2025.

SI EM CONSULTEN, DIRÉ QUE NO. Fa anys, molts anys que no m’han trucat per cap enquesta, ni consultat per cap gran qüestió, excepte a nivell intern de partit, o d’ajuntament. No crec que ara rebi trucada d’alguna empresa encarregada de dur a terme la consulta anunciada pel president del Govern, Pedro Sánchez, en la primera de les jornades del Cercle d’Economia, en relació a la OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell. He de dir que des de fa anys, opero amb els dos bancs. Més, amb el Banc de Sabadell que no pas amb el BBVA, però no seria per qüestions d’eficàcia, rapidesa i proximitat pel que diria que no a la OPA. Ho faria per la simple raó que retallar encara més la competència bancària suposaria una disminució dels efectius territorials, a les nostres comarques de la Catalunya Central, i en el conjunt de Catalunya. De fet, aprofito per tornar a insistir en la pèrdua de proximitat de tots els bancs, en ben pocs anys. Qui no recorda l’existència de multitud d’oficines bancàries, pertanyents a les Caixes d’estalvis ? En teníem a cada poble, i en pobles mitjans o grans, n’hi havia de tres o quatre, de manera que es podia elegir per raons de proximitat, coneixements o simpatia. Des d’aquelles fusions, les desaparicions d’oficines van ser immediates. Tots els bancs resultants, s’havien posat d’acord per no cedir a les pressions, exigències i facilitats que donàvem els alcaldes per mantenir-les obertes. Res a fer. Havien decidit que els usuaris passaríem a ser súbdits. I a fer que ho van aconseguir! Ara i aquí, tots som números, atesos per veus llunyanes, que ens diuen on hem de clicar per obtenir informació i aconseguir fer les gestions pertinents. Molt poques oficines, molts pocs caixers, i si ara plega un banc, és evident que totes les oficines i caixers d’aquest banc, serien suprimits i quedaríem en mans del banc absorbidor. En aquest cas el BBVA. Si algú repassa els pobles i ciutats on competeixen, veurà de seguida la sensible pèrdua de llocs presencials. En cap moment està previst millorar les condicions dels usuaris, perquè seran tractats com ara mateix. Tan ens fa que sigui més gran, perquè no en sortirem beneficiats, cap dels que hi tenim compte, així doncs, millor quedar-nos com estem. Que els dos bancs continuïn funcionant, i ens deixin en pau. Aprofito també l’ocasió per demanar a Junts que no ens prengui més el pèl. Ja està bé d’enviar un representant seu a la CNMC perquè voti una cosa, i després digui que en vol una altra, com és que la OPA no prosperi. Ja som tots grandets com perquè no se’ns vulgui fer combregar amb rodes de molí. Considero adequada la sortida inesperada del president Sánchez, en el sentit de promoure una consulta a tots els àmbits i sectors afectats. Probablement donarà temps al BBVA de repensar l’operació i a la vista d’un gran nombre d’opositors, decidir retirar-la , abans que patir una possible derrota. Una OPA hostil, s’ha de tenir molt ben lligada perquè prosperi, i francament no ha estat el millor moviment ni la millor manera d’ampliar el seu pes i representació. En pocs dies veurem el resultat.

MÉS NOSA QUE SERVEI. Pels qui no han passat l’experiència de viure fora del país durant uns anys, no poden comprendre, en el món de les telecomunicacions i noves tecnologies, la distància que poc a poc es va produint entre el que pensen, diuen i fan, els que estan a dintre, respecte del que pensen, diuen i fan, els de fora. Personalment, vaig estar set anys, vivint, treballant i estudiant a Berna (Suïssa), i ho puc corroborar de dalt a baix. També per altres experiències de coneguts, amics i companys que els ha passat el mateix. Poc a poc, es van perdent petits detalls que es van fent més i més grans, a mesura que el temps passa, i fins que no es torna i es recupera la vida plena, no et poses al dia. Faig aquesta introducció per explicar el que els passa als de Junts, amb Puigdemont, Comín i Puig, després de més de set anys, a Bèlgica. També els hi va passar als altres que ja van tornar, si bé la seva estança va ser menor. O com li va passar a Marta Rovira, després de passar aquests anys a Ginebra. En aquest cas, crec que ella mateix va veure que li costaria molt recuperar el temps perdut i retornar a una vida quotidiana molt diferent de la que portava. Solució ? Girar pàgina i convertir-se en una ciutadana suïssa, encara que mantenint la nacionalitat espanyola. Doncs bé, a nivell de Junts, no entenen moltes de les explicacions, raonaments i decisions de Puigdemont. No les poden entendre perquè hi ha una rasa entre les dues parts. Una rasa que es va eixamplant constantment fins esdevenir un abisme. Per moltes connexions telemàtiques, moltes lectures de diaris i seguiments televisius, falta el contacte amb el dia a dia, amb la gent del carrer, amb els familiars, amics i companys, que fan vida normal. Aquest decalatge produeix incomprensions i contradiccions que veiem es multipliquen cada dia que passa. Es un greu error tenir el president a fora, i haver-li donat un poder gairebé total, de manera que ningú s’atreveix a contradir-lo i encara menys a qüestionar-lo. A més, se li ha donat el títol “d’exiliat” per reforçar la seva imatge, quan en realitat va fugir abandonant companys de Consell Executiu, i a tot el poble català. Aquesta fugida per molt que alguns la vulguin vendre com una protecció a la institució de la Generalitat, fou un acte de covardia, pur i dur, i així passarà a les pàgines de la història. Es pot enganyar a uns quants, però no a tot un poble. I tornem al tema. Estar a fora incrementa la ràbia per no poder estar a dintre i fer el que li doni la gana, de manera que transmet rancúnia, odi i afany de venjança, en totes les negociacions i discussions amb altres partits, i molt especialment amb el PSOE que governa Espanya. Per dur a terme aquesta política venjativa, es va elegir Míriam Nogueras com a cara visible, a Madrid, en el Congrés de Diputats. Un altre immens error perquè mostra la pitjor cara que pot donar un partit: menyspreu als altres, menysteniment de mesures que son clarament positives i es tiren per terra, simplement per ànim de mostrar prepotència, i al final acords, malgrat haver jurat que no es votarien. Es evident que pels qui havien estat a CiU, aquesta via porta al desastre. Ho diuen les enquestes, però sobretot ho diuen els càrrecs institucionals que estan en ajuntaments, consells comarcals o diputacions. No es va enlloc per aquesta via, i s’han deixat perdre oportunitats de primer ordre. Però, és que els dies passen i els mesos acosten cap a les municipals de 2027. El peix al cove podia ser criticat, però aportava solucions. Ara, només porta contradiccions, males formes i mals resultats. Que tot depengui d’algú que viu a fora i només pensi en ell mateix, no pot ser l’eix central de cap partit. O Junts pren alguna decisió valenta, o el seu futur cada vegada serà més negre.

AL PODER, POR ASALTO. Nada que hacer. Imposible buscar negociaciones, consensos o sentido de Estado con este PP, y este pretendiente a presidente. Tanto él como su equipo han desistido de jugar con las reglas democráticas, y prefieren fiarlo todo a la política del derribo. Acoso constante, uso habitual de la mentira, la falsedad y el engaño, y olvido total de las necesidades de los ciudadanos. Si alguien imaginaba que había límites al uso y abuso de la demagogia, ha podido comprobar que no existen y todavía queda tiempo para ver lo nunca visto. Así estamos después de los debates vistos y escuchados en el Congreso de los Diputados y el Senado. Las encuestas, de unos y otros, y la presencia de VOX en ayuntamientos, CCAA, Congreso y Senado, presionan a un PP incapaz de gestionar una estrategia que juegue a presionar al PSOE y al mismo tiempo le permita demostrar autonomía e independencia, en los grandes temas de país. Han ganado los más extremistas y no hay vuelta atrás. Se ha ido tan lejos que solo queda la estrategia del desgaste diario al PSOE y a todo su entorno, quemando naves y futuros pactos con partidos que quedan fuera de toda negociación y pacto. El PP construye una isla, en la que queda sola, sin que nadie entienda como el principal partido de oposición puede votar incluso contra los efectos dañinos del presidente Trump. Ha llegado a la conclusión que se debe a sus más fanáticos votantes, y el resto no importa. Es la política inmediata la que cuenta, sin pararse a pensar en los daños colaterales que esta posición está causando y que les dificultarán futuras negociaciones y acuerdos, cuando los precisen. Se dice no a todo, y se dice con bronca, falsedades y sobretodo una inmensa ignorancia. Evidentemente hay satisfacción en los más “cafeteros”, pero una inmensa sorpresa en los moderados. Que no salen, pero están. Y los que están en segunda línea copian a los de la primera, de forma que ahora tenemos a centenares de alcaldes del PP, y a todos los presidentes de las CCAA en las que gobiernan, especialmente en la de Madrid, Comunidad y Ayuntamiento, que han de olvidar la gestión diaria para dedicarse a saltar a la yugular de todo lo que huela a socialista o progresista. ¿Cuánto va a durar esta huida hacia delante? Pues, hasta las próximas elecciones. Si las vuelve a perder el PP, sea por votos sea por pactos, todo saltará por los aires y tendrán que cambiar de estrategia y de liderazgos, pero nadie piensa en el futuro y menos en posibles resultados negativos. No seré yo quien les diga lo que deben hacer, pero a la vista de los resultados obtenidos hasta ahora, no van en la buena dirección. Preveían romper al gobierno y forzar nuevas elecciones al cabo de unos meses, y llevamos ya dos años. A cada crisis, se aferran en ampliarla y criticarla hasta la extenuación pero Pedro Sánchez, sigue y les gana en cada combate. Tampoco las vías judiciales van por donde esperaban, de manera que no parecen dominar ninguna de las situaciones que preveían harían caer al gobierno. ¿Quién más se desgasta? Sin duda alguna el que no gobierna. Y si estuvieran a pie de calle, escucharían críticas que dejan clara la estupefacción de la mayoría de ciudadanos que oyen las grandes críticas sobre el apagón, y en cambio ven como se defiende a un presidente como Mazón, incapaz de aceptar su indigna inacción. Entre lo uno y lo otro, puede estar seguro el PP que no avanza ni un palmo y tiene el poder central, cada vez más lejos. Tiempo al tiempo.

ENTRE DUES CAPITALS. He llegit amb interès l’entrevista que va fer Regió 7 , a l’Alcalde de Vic , Albert Castells ( Junts), i he fet el mateix amb la de l’Alcalde de Manresa, Marc Aloy (ERC), per El 9 Nou. El de Vic presideix una ciutat de 50.000 habitants que continua creixent, i l’altre, presideix Manresa, amb 81.000 habitants, acabats d’assolir. D’entrada, he de dir que la xifra d’habitants, ja no té la importància ni rellevància que tenia decennis enrere, quan la carrera per ser més gran, et feia més poderós. Ara, els bons alcaldes i amb ells els bons polítics, en general, aposten més per la qualitat de vida, lligada a les infraestructures, equipaments i serveis, que no pas a créixer per créixer. Em considero mig suís, pels anys viscuts allà, i per les constants visites que hi vaig fent des d’aleshores, i puc assegurar que a Suïssa, cap gran ciutat, fa cap carrera per esdevenir més gran que les altres. Al contrari, es fan grans esforços per contenir el creixement, lluitant a favor de la qualitat de vida. Es així, com la capital del país, Berna, on vaig viure 7 anys, només té 145.000 h( 2024), superada àmpliament per Zuric ( 443.000), Ginebra (206.000), o Basilea (180.000). Torno aquí. Per situació de vida i activitat, de petit, les relacions de Borredà, les teníem cap a Ripoll i cap a Vic. Es així, com vaig estudiar un any en el seminari de Vic, i tot seguit amb els Salesians de Ripoll, i La Salle Manlleu. Més endavant, anàvem cap a Berga i Manresa, però sempre hem tingut uns estrets lligams amb aquesta banda de país. I les noves comunicacions, afegides a les noves tecnologies, fan que les capitals hagin perdut la obligatorietat i inevitabilitat que tenien abans. Els qui estem entre dues capitals, som prou intel·ligents i avesats a anar a una o altra, segons perquè. Conec totes dues per anys, molts anys de visites , treball i oci, i em seria difícil posar una per davant de l’altra, però si em trobo un foraster que m’ho demana, li posaré abans Vic que no pas Manresa, per la majestuositat d’alguns elements que es troben aquí, i no allà. Sense cap mena de dubte, els dies de mercat a Vic, apleguen milers de persones que venim de tot arreu, sabedors que hi trobarem tot allò que busquem, i a continuació podrem triar entre un munt d’ofertes gastronòmiques, de molta varietat i diversitat, a banda d’ofertes d’oci, cultura i/o esports. A Vic, està tot a mà, de manera que pots deixar el cotxe i oblidar-te’n durant tot el dia, perquè pots anar a tot arreu, caminant. I és evident que l’atractiu de tot el nucli antic, és molt diferent del de Manresa, on li caldran anys, molts anys per rehabilitar-lo i esponjar-lo. A més, és molt més dispers que el de Vic. Vic, ha tingut molts anys, de tractament preferencial, per raons de disposar d’Alcaldes, amb connexió directa amb el Govern que l’ha afavorit enormement. Manresa, malgrat ser més gran, no ha tingut aquest avantatge, i en alguns àmbits, es nota clarament. Li fa falta un nou Pla de Barris, molt potent, com per posar al dia un munt de carrers i carrerons. A nivell d’activitat, i molt específicament de cultura, Manresa té un potent Kursaal situat en lloc preeminent, i aquí, una Atlàntida que s’hi acosta cada any que passa, especialment per l’embranzida dels darrers anys. I en quan a Museus, és evident que l’Episcopal, està a primera divisió des del dia de la inauguració, i ara Manresa, s’ha situat en semblant lloc, amb el novíssim Museu del Barroc. Pel que fa esglésies, aquí una catedral, puix hi ha Bisbe, allà una Basílica gòtica esplèndida. Difícil elecció que passa per recomanar la visita a totes dues. I sí, podríem continuar amb esports, instal·lacions, equips, etc, però torno al principi. L’atracció d’una i altra, son molt diferents. A Manresa, s’hi va molt per feina, a resoldre coses o perquè toca anar-hi a nivell sanitari, o de capitalitat per alguns temes. I a Vic, s’hi ve per gust i ganes d’estar en un ambient esplèndid, facilitat per una ciutat endreçada i plena d’atractius que permeten gaudir-ne plenament. A més d’una rellevant activitat industrial, agrícola-ramadera i universitària. Des de fa molts anys, molts, vaig a Manresa a treballar, uns dies a la setmana, i molt sovint, vinc a Vic a gaudir de mercat, passejos, compres diverses, cinema, teatre o concerts i gastronomia de qualitat i diversitat. Francament que ara estiguin fent una Delegació de serveis a Manresa ( amb un excessiu cost i no gaire bona ubicació) no és obstacle perquè es mantinguin unes quantes delegacions territorials, a Vic. I tot plegat no té la importància que hauria tingut decennis enrere, entre altres coses, perquè cada vegada hi anirem menys presencialment. I per resoldre temes telemàticament , tant em fa que qui me les resolgui estigui ubicat a Manresa o a Vic. Així, doncs, qui vulgui competir que ho faci. Contra gustos no hi ha discussió, però puc assegurar, hi ha una sana enveja pels atractius, de tota mena que ofereix Vic, independentment dels habitants empadronats.

LA GESTIÓ COM SOLUCIÓ. Potser a cop de grans calamitats, ens donarem compte de la importància de la gestió, la bona gestió, en la solució o almenys mitigació de tota mena d’esdeveniments, previsibles o no. No cal anar gaire enrere. La pandèmia va ser la primera gran prova a l’hora de comprovar la preparació i disponibilitat de recursos humans, tècnics i materials. Va quedar clar que estàvem lluny d’una situació raonable. Amb la “dana” de València, la gestió va estar absent, en la major part de les accions i actuacions, ja no solament del nefast dia, sinó sobretot del dia anterior, i per descomptat de mesures que haurien d’haver-se posat en marxa, anys abans. Però, concretament el mateix dia, no s’entén el desgavell, la por a prendre decisions, la manca d’una mínima capacitat de comandament com per activar l’estat d’alarma i evitar dos centenars de morts. Els danys materials també s’haurien pogut minimitzar, però el que ja no té remei son les morts, la majoria de les quals eren evitables. I tant de la pandèmia com de la “dana” se’n desprenen lliçons que ningú hauria d’oblidar per molts anys que passin. Qui està al capdavant d’un organisme, d’una entitat, d’un govern, ha de tenir clar que hi és per ser-hi present, i prendre decisions per dures que siguin. Si no es té capacitat per fer servir l’autoritat que comporta el càrrec, millor es dediqui a d’altres àmbits. Els alcaldes, per posar un exemple, hem de prendre petites o mitjanes decisions, cada dia, i de tant en tant n’arriba alguna de grossa que cal tirar endavant, encara que hi hagi dubtes sobre el moment i el volum, però millor passar-se que no arribar a temps. Quantes vegades hem hagut de decidir sobre prohibir accessos a boscos, per perill d’incendi, o passar rieres, per por de desbordaments o desallotjar campaments juvenils per xàfecs intensos amb aparell elèctric, o impedir travesses i escalades per no portar el material adequat ni tenir guies suficientment preparats, ets, etc. Va amb el càrrec ser criticat, si el temor al final és infundat, però “millor prevenir que curar”. Pensant en la “dana”, unes poques hores d’avís a l’avançada, haurien estat suficients per canviar els resultats finals. Per què no es va fer ? Falta de preparació, incapacitat de gestionar, por a passar al davant. Tot el contrari del que es va fer en temps de la pandèmia, malgrat les incerteses, dubtes i contradiccions a nivell mundial. Es va preferir exagerar que minimitzar, i ens en vam sortir, raonablement bé, vistos els resultats. I és així com arribem a l’apagada general del passat dilluns dia 28. Un incident mai vist, ni mai imaginat, excepte en àmbits lligats o propers a la ciència – ficció. Doncs bé, ja tenim un altre incident per estudiar, avaluar i treure’n conclusions de cara a futurs escenaris possibles. Però, va quedar clar que la gestió, la bona gestió, acompanyada d’un comportament modèlic per part de la ciutadania va permetre resoldre’l en condicions adequades. Ningú podrà dir que els mecanismes, organismes i nivells de les administracions: locals, nacionals i estatals no van funcionar, en consonància a les seves competències i responsabilitats. I també, una vegada més, per als qui no ho volen compartir, el paper de l’exèrcit esdevé essencial. Ja no només la UME ( Unitat Militar d’Emergències) sinó tots els seus components, humans, tècnics i materials. De que tot funcioni adequadament, és la base de la gestió, la bona gestió com solució.

BONA RESPOSTA, TOT I QUE MILLORABLE. Gairebé totes les accions humanes son millorables, però les que afecten la vida personal i pública de la ciutadania han de ser motiu d’estudi, avaluació i millora, constants. M’imagino, més ben dit, estic segur que els motius, efectes i conseqüències de la caiguda d’energia a tot Espanya i Portugal del passat dilluns dia 28, seran objecte d’una rigorosa auditoria per tal d’evitar la seva repetició i alhora, per veure quines infraestructures, equipaments i serveis s’han de tenir supervisats i controlats com perquè s’activin, en casos semblants. Dels meus anys a Suïssa, provenen tot un seguit de mesures que sempre vaig tenir presents, a nivell de responsable d’un Ajuntament. Disposar d’un o dos grups electrògens, tenir sempre dos o tres mil litres de combustible per als vehicles municipals i els de l’ADF, tenir sempre carregat un petit camió – cisterna amb aigua potable, disposar d’unes quantes llanternes elèctriques amb bateries de quatre hores d’autonomia, tenir emissores pròpies, per no dependre dels mòbils, etc. I a nivell personal, fer com feien tots els suïssos, després de la segona guerra mundial. Disposar d’una reserva d’aliments, per un mes o mes i mig. Res de dos o tres dies, no, no , més contundent. I sí, porto anys, en que tinc una varietat d’aliments en conserva, amb vidre o en llauna, a més de begudes diverses. En fi, no costa gens organitzar-se i anar-les renovant cada tres o quatre mesos. Això dona una gran tranquil•litat, en temps agitats com foren els de la pandèmia o ara mateix, amb l’apagada general. Però bé, si parlem d’aquest darrer fenomen, gairebé només imaginat com ciència – ficció, ens l’hem trobat i convé fer-ne estudi i avaluació per evitar la repetició, però res indica que no ens pugui caure alguna altra plaga que posi a prova les costures del país. D’entrada, dir que si en una cosa som molt millors, és en la gestió dels problemes i els infortunis. Em refereixo als partits progressistes, i molt especialment als socialistes. Ho vam veure durant la pandèmia, però també en motiu de la” dana”, a València. Ara i aquí, que l’apagada no es convertís en un drama, fou mèrit de tots els ciutadans, en general. Son comptats els casos de reaccions inadequades o rupturistes. Paciència, comprensió i seguiment de normes de sentit comú, van facilitar la feina de tots els serveis privats i públics. I la rapidesa en donar explicacions, ni que fos de la situació real, sense tenir clares les causes, va portar tranquil•litat. I dedicar-se a resoldre les conseqüències era el que tocava, i el que finalment es va fer. Dit això, hi ha molt camí per recórrer a nivell d’entitats públiques i privades. Toca estudiar les disponibilitats de generadors, equips d’intervenció, de dia i de nit, comprovar existències en els botiquins , materials de senyalització, equips de transmissió, etc. Veure també en les grans estacions de trens i busos, quins grups d’emergència tenen com per reforçar-los o simplement renovar-los, a més de dotar tots els edificis públics i alguns de privats de sistemes de megafonia exterior, per poder comunicar a la ciutadania les incidències i novetats que es vagin produint. De fet, en totes les emergències apareixen novetats que convé detectar com per poder millorar la resposta, en una propera ocasió. I segur que la tindrem, a més o menys tardar.

ARA A GIRONA. NOVA SENTÈNCIA SOBRE SIMBOLS. No hi ha res més estúpid i mostra d’incapacitat manifesta que incomplir la llei, per un simple exercici de demostració infantil de fer front a “l’Estat opressor”, a les “lleis injustes” o brindis al sol, per aliment dels fanàtics de torn. Des dels temps de Puigdemont ( 2014), es va decidir treure el retrat del Rei, de la Sala de Plens i el mateix es va fer amb la bandera espanyola. Aquesta ha estat una constant en els governs municipals independentistes que creuen que fent fora els símbols de l’Estat, ja viuen en un altre país, sota altres lleis. Ai Senyor !!!! I com no podia ser d’altra manera, una denúncia judicial, per part dels representants de Vox ha donat com resposta que el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 2 de Girona, resolgués que l’Equip de Govern ( Guanyem (CUP), Junts i ERC), hagi de retornar el retrat del Rei i la bandera espanyola. En fi, no calia especular sobre el resultat de la denúncia perquè és de calaix que tots els jutjats obliguen a complir la llei. Només faltaria !!! Es ben curiós veure com partits que es presenten a les eleccions, tinguin representació municipal, al Parlament i a les Corts Generals, es dediquin a incomplir les lleis que fan possible les seves candidatures, malgrat diguin estar en contra d’aquest Estat. Cap d’aquests partits se surt de la Constitució i renuncia als càrrecs i als diners que cobren. Si tant en contra estan de tot, el lògic seria no participar ni beneficiar-se dels drets que obtenen. I si accepten els drets, han d’acceptar els deures. Suposo que no cal donar gaires més arguments. Estem en una democràcia plena, tant ara com en ple procés independentista. Espanya no ha baixat mai dels 8 punts, sobre 10, de manera que es troba entre els números 19 i 22, en la llista de qualitat democràtica elaborada per diversos organismes de control democràtic, el més important dels quals és el que elabora el diari The Economist. En aquesta llista hi figuren els 165 països que estan sota observació constant d’aquests supervisors – controladors. Doncs bé, en una democràcia plena com la nostra, no es poden permetre vulneracions de lleis o parts d’una llei, i la de símbols s’ha de complir i fer complir i a qui no li agradi té una sortida ben fàcil i ràpida: plegar. Deixar els càrrecs i dedicar-se a altres feines. Segurament hi sortiríem tots guanyant. I situacions com la que ara comento de l’Ajuntament de Girona, s’han donat en centenars d’altres ajuntaments, de manera que ni és nova ni és diferent de les altres. Precisament perquè s’ha repetit i pot ser que es torni a repetir, seria partidari de fer algun canvi en la llei, sobretot a nivell de conseqüències de no complir-la. Res més eficaç que sancionar l’Alcalde, en cas d’incompliment. De fet, donar compliment a la normativa, depèn de l’Alcalde. Si s’hi nega, ni que sigui amb excuses de que una part del Consistori no ho vol, no valen, perquè pertoca a ell /ella, complir i fer complir la llei. Estic segur que s’acabarien aquestes pràctiques si l’incompliment anés lligat a sancions del tipus de 100 o 150 euros diaris, per cada dia que els símbols no estiguin on pertoca. I lògicament, a pagar per part de l’Alcalde. Una altra sortida seria la inhabilitació per vuit o deu anys. Aplicant aquests correctius, segur no veuríem cap desobediència més, en cap municipi del país.

DIA MUNDIAL DE CREU ROJA I LA MITJA LLUNA ROJA. El 8 de maig, està declarat el Dia Mundial de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, sense cap mena de dubte, l’organització no governamental, més gran del món, amb presència en tots els països i tots els escenaris, per durs i complicats que siguin. Si el fundador , el suís Henri Dunant, juntament amb altres prohoms, podés veure el creixement i desplegament que ha tingut l’entitat que varen fundar, estaria legítimament orgullós. I és que no hi ha problema, carència, àmbit o sector que precisi d’ajuda, que Creu Roja no la pugui acollir en el seu programa d’actuació. Es evident que hi ha molt per fer, i molt per desenvolupar, però l’experiència d’uns, serveix perquè altres l’assumeixin i millorin resultats. Es lògic commemorar aquest dia, animant les noves generacions a participar en qualsevol dels àmbits que els vingui més de gust. Hi ha on triar, perquè per desgràcia de problemes i carències no en falten, en qualsevol lloc del món i com és lògic també, a casa nostra. I ens podem considerar privilegiats, en molts casos, perquè hem deixat lluny guerres i pobreses immenses, però no per això no tenim just al costat de casa, i ja no vull dir fronteres enllà sinó aquí mateix, centenars de milers de persones, d’aquí o de fora, que passen dificultats de tota mena que cal poder, sinó fer desaparèixer, almenys pal•liar. I puc assegurar que hi ha molt per fer, però que amb milers, o milions de petites ajudes, es resolen multitud de problemes. Ho tenim ben a la vista els qui d’una manera o altra hi participem. Personalment, vaig tenir molt clar que quan tingués una mica més de disponibilitat horària, m’apuntaria en algun dels àmbits d’activitat. D’això, ara farà vint-i-cinc anys, i la mantindré mentrestant el cos i el cervell aguanti. Per sort, la primera activitat que em van proposar, continua sent la que duc a terme, tres matins a la setmana. Vaig començar amb una classe a la setmana de català per a immigrants, en general, a Berga. Venien persones d’arreu del món, arribats feia més o menys temps, i els agrupàvem per nivells de coneixement. De fet, pràcticament tots, començaven del no res. Les primeres classes, un sol dia, amb vint o trenta alumnes, a la classe. Després, la vam desdoblar per evitar xifres tant elevades que no permetien un ensenyament més proper. Es així com, no menys de set-cents o vuit-cents, van passar per aquestes classes, al llarg d’una quinzena d’anys. El resultat fou esplèndid perquè l’ interès, l’afany per aprendre, és molt elevat i ningú faltava sinó era per una causa ben fonamentada. Quan fa deu anys, es va crear el Centre de Protecció Internacional per a Refugiats, Creu Roja, em va proposar passar a donar classes de castellà. El conveni entre la UE , el govern central i diverses entitats, finança part de l’acolliment de refugiats a Espanya, i és lògic proporcionar una de la llengües oficials. He de dir que també tots es poden apuntar a classes de català que dona una mestra jubilada, voluntària com jo mateix, de manera que hi ha la doble opció. En aquests deu anys, han passat per les meves classes, no menys de sis-centes persones, de multitud de països. Tres matins a la setmana, els agrupo en tres nivells diferents, segons el temps que porten en el Centre. Puc donar fe de la plena assistència, interès i aprofitament com per poder sortir amb uns coneixements bàsics per viure i treballar. La gran satisfacció és veure’ls al cap d’uns mesos o uns anys, convertits en ciutadans de ple dret, amb treball i habitatge i capaços de poder enviar una part dels ingressos, a casa seva, estigui on estigui. Aquesta, és una de les feines de voluntari de Creu Roja, que se suma a centenars, milers d’altres que s’ocupen d’altres àmbits i sectors, al llarg i ample del país, al llarg i ample del món. La suma de tots plegats permet ocupar-nos dels més desvalguts i portar llum, on sovint només hi ha que problemes i foscor.

OPORTUNIDADES PERDIDAS. Son las crisis y su gestión las que marcan el devenir de los gobiernos. Es relativamente fácil gobernar en tiempos de bonanza, pero todo se tuerce cuando aparecen imprevistos y hay que gestionarlos con la máxima eficacia posible, de forma que no supongan ningún desastre a nivel nacional. Pedro Sánchez lleva capeando grandes acontecimientos, prácticamente desde su elección y el resultado ha sido razonablemente bueno. Ha habido rapidez y eficacia en la acción y actuación, además de transparencia. Poco más se puede pedir, si a todo lo hecho, se añade el deber de auditar la reacción para mejorarla. Siempre hay posibilidades de mejora y quien lo niegue no merece ostentar un cargo público. Pues bien, si el cargo de presidente conlleva, la reacción inmediata y la adecuada respuesta, el de jefe de la oposición debería estar en consonancia. Y ni lo está ni lo ha estado en ningún momento en estos años que ejerce el cargo. Perdón, que lo tiene, pero no lo ejerce, puesto que ha decidido estar contra todo y todos. Nada se ha hecho bien, ni nadie ha actuado conforme se esperaba del cargo que ostentaba. Parece difícil, incluso imposible que tanta ineficacia haya dado resultados positivos o como mínimo haya permitido un retorno a la normalidad, en bien poco tiempo. Lo vimos en los tiempos de pandemia, pero se ha repetido en el caso del volcán, en el de la “dana” de Valencia, ahora mismo, por el tema del apagón y añado yo, todo lo relacionado con el proceso independentista, según el cual Cataluña, está como estaba. Poco conoce el país si hace estas consideraciones, ya no solo sobre Cataluña, sino sobre todas y cada una de las crisis o acontecimientos pasados. Ante tantas ocasiones perdidas, Núñez Feijóo lo tendrá muy difícil para repetir como candidato en las próximas elecciones generales, sean cuando sean. Yo diría que cuanto más lejanas, peor para él porque hay temas que le queman, cada día que pasa. La más dura es la gestión de la “dana” porque todas las semanas asistimos a nuevas pruebas de la total incapacidad del presidente Mazón y sus consejeros, para afrontar una crisis que podía haber salvado la mayor parte de víctimas, con un simple ejercicio de gestión adecuada y presencialidad obligada. En cuanto a sus reacciones respecto de las otras crisis, no deja de sorprender la relacionada con el apagón general, cuando varias de las CCAA, gobernadas por el PP, demandan activar el nivel 3, de manera forzada y muy poco meditada. Fue un nuevo intento de traspasar competencias y responsabilidades al gobierno central, para poder, a continuación, criticar todas y cada una de las decisiones que tomara. Realmente infantil y muy poco serio ostentar cargos para, a la primera de cambio, pedir el relevo para que las decisiones las tomen otros. Siento vergüenza ajena, después de cuarenta años en la sala de máquinas de un Ayuntamiento, desde donde me tocó hacer frente a docenas de crisis, más o menos importantes, pero nunca se me ocurrió dejar la responsabilidad que me pertocaba, para darla a otro. Pues bien, hemos asistido a una nueva muestra de debilidad política y de gestión de varias importantes comunidades, gobernadas por el PP, y al frente de todas ellas el máximo responsable, que, en vez de ponerse a disposición del gobierno, prefiere salir a despotricar por tierra, mar y aire. Se ha volcado tanto en la oposición, pura y dura, que ya no sabe actuar como persona con visión de Estado. Un simple opositor, contra todo y todos, incapaz de aportar su grano de arena en la resolución de problemas. En fin, mejor continúe en este cargo por muchos más años y así evitaremos llegue a la presidencia, alguien que no está preparado para ello.

FALTA MADURESA POLÍTICA. Es increïble el grau d’immaduresa de bona part dels líders polítics, quan s’atreveixen a pontificar sobre l’increment d’inversió en matèria de defensa. Ja no és que Mariano Rajoy es comprometés fa anys a arribar al 2% del PIB, tal com estava estipulat per a tots els països, aplegats a la OTAN. Es que les coses han canviat radicalment, en els darrers mesos, en motiu de la presa de possessió del president Trump.¿Algú creu que es pot formar part d’una organització militar, i continuar a la cua pel que fa inversions? Ja fa temps que hi havia el compromís de passar de l’1,4%, al 2% en el 2030. Que ara es faci aquest mateix any, ¿estranya a algú mínimament informat de la situació mundial? Tot ha canviat i quan hi ha canvis substancials les previsions inicials, passen a una altra vida, i en surten de noves. I les noves son que toca fer els deures que no s’han fet en anys anteriors. I aquests deures haurien de ser recolzats per tots els partits, amb una mínima visió d’Estat. Aquí, és demanar massa. Encara tenim els representants de l’esquerra bonista, angelical, que creuen que no fa falta enfortir l’exèrcit, ni tot el sistema de Defensa, malgrat tinguem una guerra a les portes de la UE, i el nostre fins ara paraigües defensor, ens deixi a la nostra sort. ¿Què s’ha de fer en situacions com aquesta? Continuar com si res no passés i oblidar l’existència de blocs, i de personatges amb ambicions annexionistes. El món no és com voldríem que fos, sinó com és. I en funció de com és, hem d’actuar. Espanya és la dotzena potència mundial, a nivell econòmic – industrial, però la dinovena a nivell militar. Si no volem quedar fora dels òrgans on es prenen les grans decisions estratègiques de futur, el país ha de tenir la potència militar que li correspon. Seguint el principi de “poble armat, poble respectat”, toca arribar al 2% de forma immediata com acaba d’aprovar el Govern Sánchez, i toca preparar-se per a nous increments en els propers anys, de manera que es tinguin objectius del 3, 4 i fins i tot del 5%, en ben pocs anys. I no solament s’han d’incrementar els efectius, sinó tota la indústria destinada a garantir la seguretat, i a més fer-ho en coordinació amb la resta de països europeus, si més no amb els més forts militarment parlant. Ara els més potents son Gran Bretanya i França, a continuació venen Itàlia i Espanya, i en pocs anys tindrem una Alemanya en situació semblant, vistos els acords de rearmament que han aprovat. Alguns son pessimistes respecte de veure algun dia un exèrcit europeu. Jo no ho sóc. I no perquè tingui informació privilegiada, sinó simplement perquè en la història de tots els pobles es produeixen salts, cada vegada que les circumstàncies, hi obliguen. També eren molts els que no veien possible una única moneda, o un Banc central europeu, o mesures contra multitud de normes nacionals, que han hagut d’adaptar-se a les europees. Els avenços son lents, sinó hi ha perills imminents, però s’acceleren quan així ho requereixen les circumstàncies. I ara, ningú havia previst unes actituds i decisions tant negatives cap a la UE per part del país que fins ara havia estat el principal aliat: els EUA. Doncs bé, a grans mals, grans remeis i poca broma en matèria de Defensa. Veure com petits partits, i fins i tot el PP, s’agafen aquest tema com si fos una joguina, és d’una immensa insensatesa i prova de la gran immaduresa dels seus dirigents. Algun dia se’n donaran compte, però mentrestant és lògic que Pedro Sánchez, exerceixi el càrrec de dirigent del país, amb mà ferma i idees clares.

BATALLETES DE BANDERES. Quan alguns càrrecs institucionals tenen poca feina, i poden imputar les despeses a uns altres, solen tenir idees “lluminoses”, semblants a les que van voler posar en marxa, durant els penosos anys del procés independentista. Es el que li passa a un d’aquells protagonistes que va tenir la seva quota de responsabilitat, en les mentides i enganys, i la posterior fugida de tot el govern executiu, presidit per Puigdemont. Parlo de Josep Rull, que per aquelles curioses decisions d’ERC, va aconseguir la presidència del Parlament de Catalunya. El càrrec més important de Junts, després de les desfetes obtingudes, en totes les conteses electorals. Doncs bé, a falta d’iniciatives importants, calia buscar alguna cosa per poder sortir en els mitjans de comunicació. I què millor que organitzar una batalleta amb altres nacionalistes, en aquest cas de Madrid? Si ells tenen una immensa bandera espanyola, aquí podem tenir-ne una altra, sinó tan gran, almenys que s’hi acosti. On col•locar-la ? Doncs, en un extrem del Palau del Parlament. El cost, és el de menys, el caprici el pagarà el Parlament, que al cap i a la fi, el paguem entre tots els catalans, nacionalistes o no. I heus aquí com Rull presenta el gran projecte, i els membres de la Mesa, no s’hi oposen. Uns per afinitat, altres per avorriment. El cost previst és de 92.997,73 euros, si no apareixen restes arqueològiques que facin aturar els treballs o impliquin canvi de lloc, o altres imprevistos. I si en temps del procés, es va col•locar un gran pal de bandera en el museu del Born, d’una alçada exacta de 17,14 metres per tal de recordar-nos a tots els mortals, la data màgica dels independentistes: 1714, la bandera no tenia prou magnificència com la que tindrà la del Parlament. A més, la del Born, ha quedat mig oblidada de manera que no brilla precisament per la seva renovació periòdica. Ara toca fer les coses més en gran, més impactant, més visibles des de gairebé tots els turons de la capital. El pal de la bandera tindrà una alçada de 25 metres, i no un pal qualsevol, sinó d’acer perquè resisteixi com a símbol de la resistència catalana, durant segles, molts segles. El diàmetre serà de 600 mm, a la base i de 200 mm, a la punta. La bandera, serà una senyera oficial, aquí el president no s’ha atrevit a posar-hi una estelada, tindrà unes mides a tenor de la grandesa del proposant: 9 metres x 6. En total, 54 m2, i el pal portarà un mecanisme molt sofisticat per tal que mai, per molt vent que faci, quedi enrotllada i permetrà que giri a tenor de com ho faci el vent. Com es pot veure aquesta proposta ha tingut mesos d’estudi i planificació per fer possible que el dia abans de la Diada, es pugui celebrar el gran acte d’hissat de la bandera, per tal que el dia 11 de setembre de cada any, llueixi una nova bandera, del millor teixit, elaborat per alguna empresa d’artesania de Catalunya ( això no ho diu, el contracte, ho afegeixo a títol personal). I potser per estalviar diner, es demanarà ,cada any, a algun ajuntament, entitat o benefactor que la regali, com a prova del seu sentit patriòtic. Bé, res de nou, en el món nacionalista. Els qui van protagonitzar el procés, han d’entretenir-se en alguna cosa, pagant-la entre tots.