Joan Roma

CONVERGÈNCIA EN LA DIVERGÈNCIA. Davant les peticions de recuperar fons i formes de Convergència, Puigdemont ha reaccionat de mala manera , fins el punt d’introduir alguna mala paraula, vistos els resultats que els hi auguren totes les enquestes conegudes. Considera que el que hi ha és una convergència per “fotre a Junts”. I és que en el món independentista, es van produint moviments de fraccionament de l’espai, amb les corresponents pèrdues de vots i escons. El proper 5 de juny, hi ha prevista la presentació d’un nou moviment o partit que pretén presentar-se a les eleccions i que de ben segur suposarà una merma en la representació de Junts. Es tracta de “Dempeus per la independència” ( D x I ) amb alguns noms coneguts com els de Dolors Feliu, antiga presidenta de l’ANC, o de Josep Ponga que es va enfrontar a Lluïs Llach, o l’activista Roger Español, o gent del món de l’espectacle com Carme Sansa o Sergi Mateu. Però més problemàtics son antics finançadors de Waterloo, com han estat petits empresaris com Jordi Roset, Carles Fité o David Fernández. Sembla ser llei de vida que quan les coses van malament, surtin nous protagonistes que considerin necessari cargolar una mica més les posicions, per atreure els qui se senten decebuts de les propostes independentistes, per considerar-les tèbies, mal plantejades o mal resoltes. Encara hi ha qui no vol veure la realitat del país ni la seva composició i opta per emprendre camins més radicals, imaginant poder-los seguir, fent ús de tota mena de viaranys, legals o no. Allà ells, amb els seus plantejaments, i resultats. El que queda clar és que tots es mouen en un mateix espai, i es diputen els mateixos vots. I en aquest espai és on també es mou l’advocat Jordi Castellà, promotor de la Via guineana. La que defensa l’ús d’anar a buscar a l’ONU, recolzament per aconseguir la independència de la mateixa manera que l’obtingué Guinea Equatorial, entre 1959 – 1968. Això és, fent servir la via de la descolonització de Catalunya respecte d’Espanya. Tothom és lliure de somiar i criticar les vies, fetes servir fins ara, quan segons ell, n’hi havia una de molt millor i més ràpida. No sé si en aquest cas també promourà un nou moviment o partit, però la proposta hi és. Com hi son les batalles internes dintre de l’ANC, per sobreviure a les tensions entre els qui volen convertir-la en partit o en llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament. La darrera pugna ha comportat la victòria del candidat a Secretari General, per un sol vot per sobre dels dos terços requerits. Es així com Xavier Aibar, oficialista, s’ha imposat a Josep Costa, home molt proper a Puigdemont. I no solament això, Lluís Llach, pretén modificar estatuts per treure aquest requisit dels dos terços a canvi, d’una simple majoria . S’acosten noves turbulències. Tot plegat, deixa clar que l’antiga Convergència no té qui cregui en ella, i més aviat es van produint escissions que retallen les opcions de Junts per esdevenir pal de paller de la política catalana. No és estrany que David Saldoni, hagi escollit aquest moment per girar pàgina, i emprendre nous camins professionals. Estic convençut que en les properes setmanes i mesos, en veurem molts d’altres, agafant el mateix camí. Personalment penso que recuperar l’antiga Convergència no és cap mala idea.