Joan Roma

EL SEMPITERNO DÉFICIT DE CARGOS ESENCIALES. Ni en cuarenta y cinco años hemos sido capaces de resolver uno de los déficits más dañinos para el funcionamiento de las entidades locales, en su conjunto. Se llamen ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones o consorcios y mancomunidades. En todos ellos, hay una figura esencial que es básica para que pueda funcionar: el del secretario. Y con él, el interventor y el tesorero. Todo en función de la magnitud de la entidad local. Pues bien, España tiene 8.132 ayuntamientos, de los cuales, 947 están en Cataluña. Tanto en el ámbito global estatal, como en el particular de Cataluña, el déficit de estos cargos municipales es brutal. Se cuentan por miles los que faltan para cubrir el territorio nacional. Y el problema no viene de ahora sino es histórico. En mis 40 años de cargos municipales siempre he asistido a constantes problemas para cubrir las plazas vacantes, en el propio municipio, o en los de la comarca, región o país. Siempre hay muchas más plazas a cubrir que candidatos a cubrirlas. ¿Por qué se produce este efecto? No será por los ingresos que reciben, porque son cuantiosos, e incluso mucho más relevantes que los propios de sus jefes políticos, sean alcaldes, concejales, diputados o presidentes. Entonces, ¿a qué viene este déficit? Pues, a una falta clara de promoción y conocimiento de estas profesiones que deberían ser objeto de campañas en todas las universidades para que estudiantes de derecho, de económicas o similares, se interesasen en concursar a las oposiciones y optaran por esta vía profesional. A falta de nuevas promociones, se debería resolver el déficit de forma provisional, utilizando vías similares a las de la Justicia con turnos, abiertos a profesionales debidamente preparados. Para ello, se podrían habilitar técnicos en administraciones públicas, abogados y economistas con práctica en administraciones, e incluso profesionales administrativos con suficientes años en alguna administración como para poder ejercer de secretario – interventor, en alguno de los más de 4.000 ayuntamientos de municipios de menos de 500 habitantes. Todo, con tal de huir de la actual situación de plazas por cubrir que paralizan a miles de ayuntamientos en toda España y de varios cientos en Cataluña. Aquí, en Cataluña, actualmente hay un déficit de unas 600 plazas que van a llegar a las 1.360 en los próximos años, debido a la jubilación de un amplio sector de profesionales. Las diputaciones no actúan en el ámbito de sus competencias y prefieren conceder ayudas a los ayuntamientos, en vez de cubrir las plazas vacantes, para ello alegan que no encuentran profesionales, y dejan en manos de los ayuntamientos encontrarlos. Misión imposible porque simplemente no hay, o al menos no hay suficientes. Es así como se acumulan plazas y son muchos los secretarios que llevan dos o tres plazas, agrupando secretarías. En fin, son apaños que parecían provisionales años atrás y se han convertido en habituales y permanentes. Alguna solución inmediata hay que habilitar y considero la más rápida, la de autorizar cargos subalternos para que ocupen los principales, por lo menos hasta no haya suficientes candidatos para cubrir todas las plazas vacantes. Visto lo visto, esto no va a pasar en los próximos ocho o diez años. Aceptemos, pues, la realidad y resolvámosla. Si los cargos son obligatorios, hay que proveerlos. Y si no se es capaz de hacerlo por las vías habituales, hay que buscar otras de excepcionales. Pues bien, ¿a qué se espera para hacerlo?

LA MASSIFICACIÓ QUE VE. En pocs anys, hem passat de la Catalunya dels sis milions a la dels vuit, i continuem pujant, a raó de més de cent mil cada any que passa. Aquesta massificació ja és ben visible des de fa anys, a moltes ciutats del país, però molt especialment a les àrees metropolitanes. Això comporta els problemes de mobilitat, en mitjans públics i per descomptat en tots els privats que es troben amb col·lapses, cada vegada més grans i més sovintejats. Bé, aquesta realitat, els del món rural, ens la miràvem de lluny i pels mitjans de comunicació, però ens va arribant a casa nostra, amb major rapidesa de la que ens pensàvem. Precisament la massificació d’una majoria “d’urbanites”, obliga a sortir ni que sigui per un dia o fins i tot unes hores, cap a llocs, a l’aire lliure. Aquesta expulsió de persones, porta milers de vehicles cap a llocs on les vies de comunicació son les mateixes que cent anys enrere, en qüestió d’amplada i sinuositat, cosa que motiva un increment notable de la perillositat, afegida a la presència massiva de fauna salvatge que malgrat els esforços no s’aconsegueix reduir a xifres més raonables. El resultat, el veiem cada setmana que passa, i molt especialment els caps de setmana, i ara, fins i tot entre setmana, amb l’arribada del bon temps. Abans, el bon temps anunciava l’inici de la temporada de motorisme. Ara, s’hi ha afegit el del ciclisme, pel fet de l’existència de bicis amb bateries que els permeten fer molts més quilòmetres dels que feien anys enrere. Es així com ens arriben colles de municipis llunyans que s’atreveixen a rutes, abans impensables. Tenim, doncs, un greu problema sobre la taula. Més ben dit, sobre les carreteres, perquè l’increment de tota mena de vehicles, ha vingut per quedar-se i en canvi les renovacions, ampliacions i modernitzacions de les carreteres, van a pas de carro. Les massificacions ja no son pròpies de les grans vies interurbanes, sinó que les tenim també en les vies secundàries i fins i tot terciàries. Aquesta sortida cap a l’interior, a la recerca d’espais lliures, va acompanyada de visites i ocupació d’espais naturals protegits, els quals es veuen envaïts i fets servir, encara que hi hagi lleis que els protegeixin i en regulin la presència. Comença, doncs, un altre repte, lligat a la conflictivitat per evitar danys a fauna i flora, de molt difícil gestió. A cada comarca de muntanya, tenim diversos espais, protegits. El Parlament va legislar durant un bon nombre d’anys, imposant proteccions especials, sense destinar-hi els recursos necessaris per fer-ho possible. Es va traslladar la gestió i protecció a ajuntaments que no disposen ni de mitjans materials, econòmics ni en personal, per fer-ho possible, de manera que cada primavera, i sobretot cada estiu, assistim a unes batalles constants per reduir presència en determinats espais, amb resultats molt dispars. El constant creixement de població, ens fa témer als del món rural, una major pressió contra la qual no tenim ni eines ni mitjans per frenar-la i encara menys fer-la compatible amb la realitat que tenim. Algú haurà de repensar el model de creixement com per facilitar una major qualitat de vida, en els territoris més urbans, com per no necessitar tant la invasió del món rural.

O IGNORÀNCIA, O MALA FE. Una vegada més, i ja van...moltes, ERC i Junts, critiquen durament les xifres d’execució pressupostària de l’Estat a Catalunya, corresponents al primer semestre de 2024. A l’entorn del 20% a Catalunya, i del 57% a la Comunitat de Madrid. Un motiu més per inventar-se suposats tractes de favor a aquella comunitat, i de discriminació a la nostra. I ja està, tots satisfets d’haver donat una mostra més de ferocitat financera....encara que sigui una clara demostració d’ignorància o mala fe. O tot alhora. M’explico. I ho faig per cinquena, sisena o setena vegada, en aquestes mateixes pàgines de R7, en les quals algun periodista de la casa, i algun articulista habitual, coincideixen en fer les mateixes valoracions de crítica al partit socialista i als governs d’allà i d’aquí, per entendre que uns discriminen i els altres, accepten la discriminació. Però, és que qui conegui una mica, només una mica, el funcionament de les institucions, pot donar àmplia informació sobre que l’ execució pressupostària pot ser molt ràpida en uns casos i molt lenta en altres, sense que això pressuposi cap intencionalitat política , favorable o adversa. I arribat aquí, voldria deixar constància d’un tema essencial, per als no avesats a parlar de temes financers en administracions públiques. En els articles, abans esmentats, però molt especialment en les crítiques dels partits polítics, es deixa entendre que si es va en retard en l’execució pressupostària, al final acabarà al calaix general, sense complir els seus objectius. I això, és fals. Radicalment fals. I sorprèn que dirigents polítics que han ostentat elevats càrrecs governamentals, ho deixin entendre o directament falsegin la realitat. Que un pressupost contingui partides difícils d’executar, no vol dir que si no es fan de pressa i corrents, es perdin. En la majoria de declaracions, es deixa entendre que acabat l’any, sense haver gastat el que s’havia pressupostat, es perden les partides no gastades. En absolut, les inversions es poden haver retardat per múltiples causes com pot ser la necessitat d’haver de tramitar projectes urbanístics, mediambientals, o dur a terme expropiacions, etc. Aquests, son tràmits i gestions de llarg recorregut que poden durar mesos, i posposar les inversions previstes, però les partides es mantenen, encara que es gastin amb un o dos anys de retard. D’aquí que titlli les declaracions i acusacions d’ignorància o mala fe, perquè tots els qui les fan saben o almenys haurien de saber que els retards no comporten pèrdua de diner. Això és l’important i essencial, de manera que totes les acusacions son pura demagògia, destinada a produir mal rotllo i mantenir el relat de maltractament a Catalunya, per part del Govern central, quan està més que demostrat que el Govern Sánchez, compleix amb Catalunya, i el ritme d’inversions és el més alt, en decennis. Que ningú s’equivoqui ni es deixi enganyar. Els pactes del Govern central, es compleixen i suposen una injecció enorme en tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis com feia una eternitat no es produïen . Que les gestions i tràmits son lents, no ho nega ningú, perquè les mesures contra la corrupció, han imposat punts que allarguen i compliquen l’execució de projectes, però això res té a veure amb les acusacions sense fonament de Junts i ERC.

TORNEN ELS CAMPAMENTS. Les vacances de Pasqua, suposen l’inici de la temporada de sortides a la muntanya, per part de milers de nens/nenes, nois i noies, aplegats en Esplais, Agrupaments Escoltes, agrupacions parroquials o escolars. Aquest, és el paisatge que veiem alguns pobles, principals receptors d’aquesta activitat. En els meus anys d’alcalde, era habitual preparar-se per aquesta rebuda, amb preparatius especials per si les condicions meteorològiques ho reclamaven, o algun grup poc organitzat, havia vingut sense els deures fets, en temes de material adient o preparació suficient. Es tradició, per aquestes festes, també tenir un temps revoltat, que tant pot fer un dia de calor i l’endemà tenir pluges intenses, acompanyades d’aparell elèctric. Si algun campament no té prou experiència ni el material adient, s’ha d’estar preparat per anar-los a socórrer i posar-los a cobert, sigui a les escoles del poble, o en el local de teatre, centre cívic de la gent gran, etc. D’aquelles antigues experiències de 30 o 40 anys enrere, s’ha anat passant a millores en la organització i disponibilitat de material. No ha estat cosa fàcil perquè en alguns casos ens havíem de posar molt seriosos a l’hora de criticar i exigir millor preparació i material, i més inspeccions per part dels Serveis de Joventut de la Generalitat. Aquesta llarga etapa, va donant pas a noves realitats que son interessants de veure i constatar. Tendes de campanya, noves, ben instal·lades, amb carpes especials per a cuina- menjador i una altra per activitats. Això ,permet poder continuar moltes de les activitats, encara que el mal temps no acompanyi. També s’han deixat enrere algunes propostes que molts monitors veien amb simpatia però comportaven maldecaps constants, com sortir a fer rutes per la muntanya, sense les previsions degudes, cas de mal temps o incidents diversos. Tocava sortir a buscar el grup i retornar-los al campament. L’experiència i pedagogia feta, per totes les parts implicades, ha generat noves activitats més adequades a cada edat, i també al propi terreny on s’ubica el campament. A la comarca del Berguedà, tenim un gran nombre de terrenys, habilitats per acollir campaments, tots ells estudiats i avaluats com perquè no tinguin problemes en cas de pluges intenses. Això vol dir a distància de rieres i rierols, o torrenteres. També, s’han marcat un bon nombre de camins i senders rurals com perquè puguin anar a caminar, simplement seguint les indicacions i no haver d’improvisar en uns llocs en que els boscos son immensos i coberts de vegetació, al terra. En definitiva, és una gran experiència de vida, per a canalla que ve de ciutat, passar uns dies, en llocs on només veuran al seu entorn un munt de vaques, alguns cavalls, i molta fauna salvatge que pastura per tot arreu. També comprovaran el silenci de les nits i els canvis sobtats de temps, en que tant aviat aniran en mànigues de camisa com s’hauran de posar un anorac. Amb colles ben organitzades suposaran records que tindran per a la resta de la seva vida. Es per això que tots els ajuntaments que n’acollim, els hi facilitem l’estada, en tot el que està a les nostres mans. Ara, per Setmana Santa, venen els primers, però a meitats de juny i fins a finals d’agost, es van rellevant uns als altres, fins a passar-ne uns quants centenars. Aquesta és una de les funcions del que en diem món rural, uns, i rere país, uns altres.

EN DESACORD, PERÒ ERA PREVISIBLE. Perdoneu per aquest títol perquè pot semblar un oxímoron, però una vegada explicat, espero se m’entengui. Els qui seguim, des de fa anys, els camins, viaranys i jeroglífics judicials, lligats al procés independentista, ens adonem de les múltiples batalles de relat i arguments jurídics, per a justificar les decisions i resolucions, d’uns i altres. Queda clar que una part del que anomenem “estament judicial” va assumir molt malament la llei d’amnistia. Va considerar injust i molt poc adient, fer una llei “ad nominem” per a perdonar als qui havien fugit, precisament per evitar l’acció de la Justícia. Vull aclarir que personalment vaig votar a favor d’aquesta llei d’amnistia, tot i que la trobo injusta i hagués preferit que fossin jutjats, i posteriorment indultats. Comprenc els motius per redactar i aprovar la llei, però el meu vot va ser destinat a girar pàgina, com molts alcaldes hem hagut de fet, mantes vegades, per temes municipals, després que persones a títol individual o col•lectiu es fiquessin en problemes que ni ells mateixos sabien com sortir-ne. Al final, vam decidir que era millor pel poble, resoldre els seus problemes, per moltes ganes que es tinguessin de que patissin les conseqüències d’un grapat d’errors, acompanyats de males arts. I, és així com també es va arribar a elaborar i aprovar una llei d’amnistia, destinada a perdonar unes bestieses que cap persona adulta, amb el seny en el seu lloc, hauria hagut de cometre. Però, hem tingut un bon nombre de càrrecs polítics que millor haguessin estat treballant en qualsevol fàbrica o taller, sense possibilitats de posar en perill la convivència de tot un país. Qui hagi seguit les vicissituds d’aquesta llei, haurà vist que no ha seguit ben bé les previsions dels legisladors, sobretot en el que fa referència als fugitius, ubicats a Waterloo. De les previsions fetes, portem mesos de retards i alteracions del camí previst. Recordem en aquest punt que Junts, va aturar els treballs de la comissió, per introduir alguns punts i matisos que deien farien impossible el no compliment automàtic de la llei. Com en tantes altres vegades, es van equivocar de dalt a baix, i els mesos perduts, ja ningú els recupera. Però ells, en comptes d’assumir les responsabilitats, les carreguen sobre els jutges que han de donar compliment a la llei, i ja està, aquí pau i allà glòria. Mentrestant, van acusant de tota mena d’estratagemes als jutges, especialment als del Suprem, si bé no he comprovat cap denúncia oficial contra ells. Per tant, molta xerrameca, però poca resposta en seu judicial. I ara el Suprem, considera no aplicable la llei d’amnistia, als delictes de malversació per la celebració de la consulta del 1-O, de manera que els tres fugitius: Puigdemont, Comin i Puig, mantindran l’acusació contra ells, sense poder tornar, sota el perill de ser detinguts i portats a judici, ni que sigui només per aquest suposat delicte. I aquí arribem a la qüestió: hi hagué o no malversació ? Bé, ho he dit i escrit dotzenes de vegades, que tots els qui van fer ús de diner públic per organitzar accions i actuacions il•legals, van malversar diners. Fossin alcaldes, presidents de consells comarcals o de diputacions i per descomptat el Govern de la Generalitat i el propi Parlament de Catalunya. En fi, les coses pel seu nom, i si es va aprovar una llei d’amnistia s’ha de complir, agradi o no. D’aquí ve el títol, en desacord en que el Suprem no apliqui la llei d’amnistia, però que hi hagué malversació, no en tinc cap dubte.

LA IZQUIERDA “CELESTIAL”. Ver y escuchar los discursos, proclamas y propuestas de Podemos, me recuerda enormemente la trayectoria pasada y presente de las candidaturas de las CUP (Candidaturas de Unidad Popular), creadas para combatir los argumentos de la derecha y de todos los aburguesados que gobernábamos, no para el pueblo, sino para inconfesables intereses “burgueses”. Su aparición y primeros pasos tuvieron mucho de “arrancada de caballo y parada de asno”. Es decir, mucho ruido y pocas nueces, hasta llegar a nuestros días en que han ido perdiendo fuerza y representación municipal, territorial y parlamentaria. A la vista de tan desolador panorama, parece que los nuevos dirigentes, han decidido bajar al mundo real, y discutir de temas más terrenales que ideológicos. Bienvenidos a la pura y dura realidad. Veremos qué futuro les depara. Me he permitido esta introducción para valorar la situación de Podemos, muy parecida a la de las CUP, solo que van con unos años de retraso en percibir el desapego de la gente, hacia propuestas y sermones que quedan muy bien en actos públicos, para militantes convencidos, muchos de los cuales, con afinidades personales o de cargos públicos con los líderes del partido. Hay quien llega a la política para transformar la realidad, y otros / otras, prefieren pontificar sobre ella, sin querer “ensuciarse” las manos ni el cerebro por considerarse “puros” y creer que con sus críticas y propuestas, a los que gobiernan, será suficiente para demostrar su utilidad. No, no solo utilidad, sino su imprescindibilidad. He tenido en la oposición y he asistido en el Parlamento de Cataluña, a debates y encontronazos con representantes de estos partidos, en que nos veían a todos, como representantes del stato quo, vendidos a las clases altas, a la oligarquía. En definitiva, a los poderosos, y solo ellos eran capaces de plantar cara y exigir medidas adecuadas para el pueblo llano. Si se les pedía expresar sus críticas y oposición, en alternativas, lo tenían muy fácil. Ellos, no estaban allí para hacer los deberes de otros. Ellos estaban para proteger a los más desvalidos y no tenían por qué decir cómo debía hacerse. Una manera rotunda de dejar claro que el trabajo y el esfuerzo no eran su fuerte. Qué trabajen los otros, que nosotros los criticaremos. Bajo este principio. este tipo de movimientos y partidos, viven una trayectoria que está condenada a la extinción. Pueden engañar durante unos años a algunos, pero no tienen cabida en una sociedad que demanda mojarse para resolver los grandes problemas que tiene enfrente. Después de años de actuar de esta manera, por primera vez hemos visto a las CUP, sentarse a negociar y acordar temas concretos, ligados a la problemática de la vivienda. Ha sido una grata sorpresa que ha supuesto un cambio radical en sus formas, y todo indica que continuarán por este camino, a la vista que de no hacerlo su futuro es la irrelevancia, primero, y la desaparición, a continuación. Pues bien, auguro a Podemos semejante dilema. Aparecer como los más radicales del patio, criticar a Sumar, y proclamarse los máximos defensores de las clases oprimidas, satisface los oídos de los seguidores más fieles, cada vez más cercanos a los planteamientos de una secta, pero sin grandes perspectivas de futuro, por cuanto la crítica por la crítica, o la descalificación inventada, no lleva a ningún éxito futuro. Al final, nadie engaña a nadie y la lucha por la supervivencia es la máxima que preside todas sus actuaciones. Disponer de unos cargos políticos que permiten nombrar algunos asesores, y construir así una fuerza política, dispuesta a todo, con tal de mantener estos puestos. Detrás no hay nada más. Simples palabras vacías que no ayudan a resolver ninguno de los problemas porque están en la crítica por la crítica. Pues bien, pronto verán que con estos planteamientos el futuro que les espera no es nada halagüeño. Solo tienen que mirar la trayectoria de las CUP para darse cuenta de lo que les espera. Les llevan unos años de ventaja, de manera que pueden contemplar el camino hecho y las conclusiones a las que han llegado.

UN IMPERI A LA DERIVA. Costa d’imaginar què més podem veure, en matèria de decisions polítiques, econòmiques i estratègiques, però quan un personatge, sense escrúpols, arriba al capdamunt d’un dels països més poderosos del món, tot és possible, encara que pugui ser inimaginable. En els pocs mesos que porta Donald Trump de president, ja hem esgotat tots els adjectius i ben aviat n’haurem d’improvisar o inventar alguns de nous. Ningú, ni els grans experts, gosen pronosticar el resultat de les primeres grans decisions preses perquè no tenen precedents històrics. Almenys de proporcions similars, de manera que només el temps donarà o traurà la raó als qui diuen que totes les mesures tindran rebots, de similars proporcions, veurem. El que sí toca seguir son els moviments interns dels ciutadans americans. Es evident que va convèncer milions de persones de que podia canviar les seves vides i la seva sort i que al cap d’un temps ho veurien reflectit en les seves vides. Bé, hauran d’esperar, però la confiança mai és eterna per molt convençuts o sectaris que siguin. Si en uns mesos no veuen canvis en positiu, o si pel contrari comencen a constatar problemes i conflictes, es demanaran si no van ser enganyats. I d’aquí, a convertir-se en adversaris, hi ha un pas. Seria apassionant sinó fos per la gravetat del tema, fer el seguiment de totes les bestieses dites, promeses i fins i tot signades, en els famosos decrets presidencials, a raó de vuit o deu, cada dia. No sé fins a quin punt poden ser traslladades a la realitat quotidiana perquè per molt president que sigui, tota decisió ha de seguir uns mínims de tràmits que no permeten la seva immediatesa. Aleshores, passats uns dies, unes setmanes o uns mesos, què queda d’aquella decisió inicial ? I mentrestant la societat civil, per molt adormida o molt segrestada que estigui, ha d’anar reaccionant si no vol que el país passi a ser regit per un sistema autoritari. No està gaire lluny d’esdevenir-ho, però encara hi ha el sistema judicial que suposa un fre a les decisions presidencials. Hem vist ja algunes topades entre una i altra institució, però en veurem moltes més si Trump pretén governar en base a decrets presidencials. I el que toca exigir és una reacció ràpida i contundent per part del Partit Demòcrata. No pot ser que estigui desaparegut com si hagués patit una destrossa generalitzada que no li permeti plantar cara. Si en algun moment ho ha de fer, ja té més que motius per fer-ho. De fet l’any vinent ( 2026 ) hi ha noves eleccions per renovar la meitat de les cambres legislatives. Un bon moment per a recordar totes les destrosses fetes i la urgència de reparar-les. Algun dia, en algun moment, s’hauran de passar comptes i no pot ser que tot quedi en simples retrets. I queda clar que costarà anys, molts anys, la reparació de danys i recuperar el prestigi perdut. Son massa accions en totes direccions com per poder acabar bé. Toca reaccionar, i fer-ho amb les degudes proporcions i rapidesa. Cadascú des de casa seva, però qui més responsabilitats tenen son els propis conciutadans de Trump. Esperem no tardin en comprendre la urgència de la reacció i ho facin amb convicció i contundència. Un imperi no pot anar a la deriva si no vol passar a ser un actor secundari dels destins mundials.

POLÍTIQUES D’HABITATGE, ARREU DEL PAÍS. No cal dir que som un país poc donat a les planificacions, a mitjà i llarg termini. Per això, envejo el que vaig aprendre en els meus anys a Suïssa, on és normal ,des de fa molts decennis, programar inversions a deu, quinze o vint anys, per endavant. Cert que els tres nivells d’administració tenen molt clares les competències i el finançament com per poder planificar sense la dependència que tenim aquí. Aquí, els ajuntaments viuen en la precarietat ,des de sempre. He estat ,quaranta dels quaranta-cinc anys de democràcia municipal, a la sala de màquines d’un ajuntament, però també en un consell comarcal, en una diputació i finalment en el Parlament. Massa nivells, i massa dependència de subvencions que no tenen cap interdependència, les unes amb les altres. Unes, son convocades al gener, altres a l’abril i unes altres poden venir a finals d’any. I unes poden ser per un any, i altres per tres o quatre. Resum: una bona planificació és impossible. D’aquí les constants improvisacions, en tots els nivells, cosa que complica la resolució dels grans temes. I, ara i aquí, tenim en les polítiques d’habitatge, el gran tema a resoldre. Si s’haguessin fet els deures, anys enrere, tindríem un parc d’habitatge públic molt gran com per poder moderar els preus de lloguer particulars. El que no es va fer aleshores, toca fer-ho ara, i quan més aviat ens hi posem, més ràpid actuarem per frenar unes pujades embogides, i aconseguir habitatge per a les noves generacions. He de dir que tot i l’immens repte que suposa, veig grans possibilitats de fer-hi front. Ho dic en base a la conscienciació de tots els polítics que han comprès el problema i s’hi han posat a buscar solucions. Unes solucions que passen per sumar totes les potencialitats i esforços de les administracions presents en el territori, començant pels ajuntaments, però també consells comarcals, diputacions, Generalitat, Govern central i finalment també la UE. Ara mateix, podria donar una llista d’una vintena d’ajuntaments, petits i mitjans, que no havien pensat entrar en aquest àmbit, però que ja hi son i duen a terme una magnífica feina de recuperar pisos i cases que estaven abandonades, a l’espera de finançament o de donar-los una utilitat directa. Ajuntaments que tenien o tenen, antics pisos del secretari, metge, mestres, o velles escoles, casernes, ...estan fent-hi obres per posar-los al dia, per destinar-los a pisos de lloguer assequible. Algú, pot dir que son uns centenars. Una gota en un vas, sí però la pressió es va estenent i pot arribar a quatre-cents o cinc-cents pobles de Catalunya. En àmbits ja més grans, la lliga de l’habitatge, té components de xifres molt més elevades, a tots els nivells. Aquí, és on fa falta sumar esforços municipals- territorials – estatals – europeus. D’aquesta suma, en poden sortir, milers de nous habitatges que se sumaran als anteriors, com per donar compliment al primer pla de 50.000, abans d’acabar el 2030. I també ha de valer l’especialització. Deixar als ajuntaments, les actuacions directes sobre els pisos i cases deshabitades, perquè ho faran més ràpid i millor, i que les grans corporacions es dediquin a les grans promocions. La suma de tots plegats, pot fer possible, la proposta de resoldre l’actual problema de manca d’habitatge, a preus raonables.

JUNTS ENTRA EN PÀNIC. El pitjor que li pot passar a un partit és fiar-ho tot a una sola carta, i veure després que s’ha equivocat i que tot li surt al revés de com havia previst. Es el que li passa a Junts, una vegada comprova, enquesta rere enquesta que en comptes de pujar, baixa i que a més, la seva estratègia, fa aigües per tot arreu. No volen assemblar-se a l’antiga Convergència ni a l’actual ERC, de manera que copien més aviat els fons i formes de l’antiga CUP que no pas, res de nou. I a més a més, veuen com l’actual CUP renega d’estar contra tot i tothom, i comença una nova etapa amb ganes de participar dels grans temes que realment preocupen a la gent. Però, si ja és dolent haver equivocat l’estratègia, pitjor encara és no voler-la variar, perquè l’enfonsament electoral, és segur. I si algú té algun dubte que miri totes les enquestes, privades i públiques del darrer any. En totes elles, Junts perd vots, principalment a favor d’Aliança Catalana, però no només cap a ella, també n’hi ha d’altres que es queden a casa. I si preocupant son els indicadors de tendència, encara ho és més, el què passa en el món municipal. Junts, va presentar 728 candidatures a les municipals de 2023, i presideix 368 ajuntaments. Aquesta, és la gran força territorial que també trontolla a la vista del desacord de molts alcaldes amb l’actual trajectòria nacional i estatal. Més en privat que no pas en públic, son molts els alcaldes que no veuen clar el camí de Junts per a recuperar el Govern de la Generalitat. Les enquestes els donen la raó i d’aquí les peticions de variar el rumb, ara que hi son a temps. Estem just a l’equador del mandat municipal. Han passat dos anys i en queden dos més per tancar-lo. Des d’ara, tot depèn del compte enrere, per poder recollir els fruits de la feina feta. I de feina se n’ha fet, però sense grans projectes ni grans il•lusions. Es cobreixen etapes però com a partit municipal, no se’l veu gaire per enlloc. Es per tot plegat que Jordi Turull ha emprès una mena de circuit per tot el país, amb reunions a nivell municipal i comarcal per aixecar els ànims, i explicar les raons de la seva estratègia, la del partit, més que la d’ell en particular. Però és clar quan hi ha bandades a un costat i a l’altre, els èxits no s’aprofiten i és que només surt el partit pels conflictes, tensions i negociacions amb seu al Congrés de Diputats, amb algunes ramificacions cap a Waterloo. Res, realment rellevant de cara a millorar resultats en unes municipals. I aquí rau el problema. Retrocedir en llistes i en resultats, suposaria una demostració clara de decadència, molt perillosa per encarar les properes eleccions al Parlament. En això estan. Frenar el desànim i evitar desercions. Encara és d’hora per donar xifres, però quan un partit perd pistonada, la perden els qui en formen part, i ràpidament produeix una reducció de presència. Es el que pronostiquen tots els experts, a la vista de les enquestes. Menys llistes, menys càrrecs institucionals i pèrdua de pes en els tres nivells polítics: municipal, nacional i estatal.

ELS VERGONYOSOS CARTELLS D’ERC. Just ara fa dos anys, dos mesos abans de les eleccions municipals de 2023, varen aparèixer en diversos punts de Barcelona, cartells amb les imatges d’Ernest i Pasqual Maragall, sota el lema de “Fora l’Alzheimer de Barcelona”. Una acció com aquesta va produir una onada d’indignació i rebuig sense mai imaginar que algú tant miserable podés estar dintre de les pròpies files d’ERC. I no només per aquesta acció sinó per altres que també tenien estranyes maneres de buscar rebuig per una banda, per portar vots per una altra. Francament, s’ha de ser molt curt de gambals i molt estrambòtic, per planificar i dur a terme, semblants actuacions. I sí, mesos més tard, vam saber de l’existència d’una mena d’organització B, dita de “ falsa bandera”, amb estructura pròpia i finançament adient, com per contractar un grup de mariachis i enviar-lo a la seu de Junts, o penjar un ninot, en representació d’Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts. No allargo més detalls perquè de tot plegat se’n dedueix que les lliçons que sovint donava ERC als altres partits, ja no les podrà donar mai més. He fet aquesta introducció per exposar que aquells maleïts cartells no han trobat autor o autors coneguts i identificats, tot i que dintre del partit, es diu que tothom sap qui, què i com es van fer i repartir. Parlo del tema, perquè he quedat de nou estupefacte, davant el nomenament d’una nova responsable d’investigar els fets, en la persona de Mireia Ingla, exalcaldessa de Sant Cugat del Vallès. Si els cartells van ser vergonyosos i indignants, no ho és menys, la suposada investigació per trobar els culpables i castigar-los. En aquests dos anys, els partidaris de Pere Aragonès i els d’Oriol Junqueras, s’han anat barallant i tirant els trastos pel cap, en aquest i altres temes, però sense tancar el tema, amb noms i cognoms. Resulta que el primer instructor, Xavier Mombiela va investigar la qüestió pressuposant alguns noms, però sense conclusions concretes ni sancions. Davant aquesta situació, i amb divisions internes en l’Executiva, es va buscar un nou instructor, en la persona de Lluís Mombiela, que tot i tenir el mateix cognom de l’anterior, no tenen cap relació de parentiu. En el Congrés celebrat el passat mes de març, va donar compte d’un informe sobre els fets, però sense detalls bàsics. Es va considerar que no era el lloc ni el moment, per passar comptes. I és així com arribem a dia d’avui, en que la nova direcció d’ERC, nomena Mireia Ingla, per investigar i retre comptes, davant la Comissió de Garanties, del mateix tema. Una vegada tancat, proposarà les sancions que cregui oportunes i passarà la qüestió a l’Executiva Nacional perquè en tingui constància i alhora pugui intervenir si així ho considera. Francament, si l’acció va ser indigna i vergonyosa, no ho és menys tots els tràmits i gestions, fetes fins avui. Com pot ser que en un petit partit, passin coses que ningú coneix ? Qui i perquè va ordenar una campanya tan barroera i alhora tan miserable ? Com és possible que després de dues investigacions no s’hagi aclarit el tema ? Ho farà ara una tercera encarregada d’explicar els fets amb total claredat i transparència ? Francament, tant increïble fou aquella campanya, com ho és el suposat intent per trobar els culpables.

SIN PRESUPUESTOS. En mis cuarenta años de gobierno municipal, siempre conseguí presentar, debatir y aprobar presupuestos. Las mayorías absolutas permiten esta normalidad, pero desde la oposición en otras instituciones, nunca usé los presupuestos para evitar su aprobación. Si acaso exigir contraprestaciones e inclusiones de partidas, pero no entorpecer su aprobación y es que es un elemento básico para garantizar la administración y gestión de los servicios esenciales, para los ciudadanos. ¿Por qué ahora se han convertido en el elemento básico de oposición? Por incapacidad de proponer alternativas y hacerlos servir para la propia promoción. Se prefiere la destrucción por destrucción, sin pensar en los ciudadanos. Solo, en estrategias internas de partido, imaginando que la paralización de muchas actuaciones, les permitirá culpar al gobierno de falta de actuación. Pobre estrategia. Es en la plena actividad que un gobierno demuestra o fracasa en su acción de gobierno, por lo cual mejor disponer de presupuestos que carecer de ellos. Espero que algún día estas estrategias pasen a mejor vida, y recuperemos los viejos conceptos de gobierno - oposición, porque el daño que produce el no permitir actuar sobre los temas, en el momento preciso, produce retrasos o repercusiones, muchas veces irreversibles. Ahora mismo, si en un sector hay que actuar con decisión y amplitud de medidas, es en la rehabilitación y construcción de viviendas. No es lo mismo hacerlo con todo el poder que dan los presupuestos que hacerlo en base a pequeñas partidas, obtenidas de inversiones no realizadas en otros sectores. Es una inmensa insensatez no facilitar la presentación, debate y aprobación de las cuentas públicas, sea cual sea la administración, pero cuanta más alta sea, peor para todos. A nivel catalán, estamos sin presupuestos 2025, en el Ayuntamiento de Barcelona, en la Generalitat y, como todos los españoles, sin presupuestos generales del Estado. Es difícil calcular los daños, pero puedo asegurar que son muy cuantiosos. Cuando repaso mi trayectoria y la de las instituciones en las que he colaborado, puedo asegurar que de no haber dispuesto de presupuestos, los resultados habrían sido increíblemente menos positivos. Había incontables oportunidades que pudimos aprovechar gracias a disponer de partida para llevarlas a cabo. Sin ellos, las habríamos dejado pasar, y hablo de comprar terrenos para la zona deportiva, o para construir una nueva escuela, o para comprar algún edificio histórico, etc. Pues bien, veo ahora los inmensos esfuerzos del Gobierno Illa, para gestionar múltiples servicios básicos, y tiene que trampear numerosas dificultades, pactando ampliaciones de crédito a cuenta gotas, simplemente porque ni ERC ni Junts se atreven a dar el paso de actuar con sentido de país, aquí, o de Estado, en Madrid. Se prefiere no dar oxígeno al gobierno de turno por miedo a que vaya tan lejos que les deje sin argumentos a la hora de presentarse a las elecciones. Creen que ahogando o manteniendo la precariedad económica de los gobiernos, podrán criticarlos y señalarlos como culpables de todas las dificultades o problemas pendientes de solución. Realmente hay que ser muy poco político para defender estas posiciones. En vez de proponer y pactar prioridades propias, a cambio de los votos, prefieren impedirlos todos. Solo un mínimo de oxígeno para evitar grandes éxitos. Es la política de la miseria política, que demuestra incapacidad para presentarse como garantía de estabilidad y responsabilidad. Algún día terminará esta forma de actuar, pero de momento es lo que hay. Y si esto pasa en Cataluña, lo mismo vemos a nivel estatal con un PP que no despega ni demuestra en ningún momento y lugar, ser alternativa ni tener sentido de Estado. No a todo, y culpas a Pedro Sánchez, repetidas hasta la saciedad, imaginando que así ganan adeptos. En fin, la política en negativo, es la peor forma de actuar, y lo comprobarán en las próximas elecciones, sean las que sean.

TOT A PUNT, PEL NOU CANAL CATALÀ, DE TVE. El passat dia 7, es va presentar el nou canal català de RTVE que neix amb el nom provisional de 2CAT-TVE. Aquesta vella aspiració dels propis treballadors de RTVE a Catalunya, com la de molts ciutadans que desitgem tenir un nou mitjà, més ampli i plural que el que ofereix TV3, el podrem veure a partir de la tardor, en període de proves. Segurament encara haurem d’esperar un any o any i mig, per tenir-lo consolidat. De fet, el Conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau ha plantejat una mena de contracte – programa, per un període de 15 anys, per donar estabilitat al nou canal i evitar, així qualsevol tipus de provisionalitat. L’aspiració és ser un canal de temàtiques molt diverses, dirigit a un públic transversal. Aquesta presentació, ha anat seguida d’algunes declaracions força sorprenents, per part d’alguns membres de Junts, per considerar que neix de manera diferent a com ells l’havien concebut i pactat amb el PSOE. Segons ells, no aspiraven ni batallaven per un nou canal, sinó simplement per ampliar dedicació i programació de la 2 de TVE. Amb un nou canal, veuen una competició directa amb TV3. I doncs, què creien què passaria? Es a dir, si ells aspiraven a un canal de segona divisió, més per quedar bé que no pas per convertir-se en un canal fort i competitiu, s’han equivocat de dalt a baix. Els qui hem batallat durant anys, entre bambolines, i a nivell intern i extern de partit, volíem el que s’ha anunciat: un canal propi, amb pressupostos propis, amb el seu propi director i directora de continguts, i disposat a competir amb altres canals, en peu d’igualtat. Només faltaria ! I és evident que entrarà en competició amb TV3. Precisament és el que volem i desitgem centenars de milers d’usuaris que vam marxar de TV3 perquè ja no la consideràvem “la nostra” per haver pres partit durant els anys del procés independentista, quan es va convertir en l’altaveu de la causa, silenciant veus i fets dels no independentistes, i esdevenint part de la causa. Un greu error que va fer perdre una part important dels seus televidents. Per això, tots els qui en vàrem marxar, esperem amb expectació el nou canal, per poder defensar la llengua, sense haver d’atacar a una altra, ni caure en partidismes ni sectarismes. Volem un canal públic, amb vocació plural, sense estridències ni subjectivismes que produeixin sectarismes ni apriorismes. I en això, RTVE té àmplia capacitat demostrada, en el passat, però també en el rigorós present com ho podem veure en tots i cadascun dels programes que prepara i emet. D’aquí l’absoluta seguretat que no ens defraudarà, i és evident que motivarà l’arribada de nous col·lectius cap a 2Cat- TVE. Dintre d’un any, farem un primer balanç.

UNA DATA PER A L’OBLIT? Cap dels protagonistes de la signatura del “full de ruta cap a la independència”, el 30 de març de 2015, ha volgut comparèixer per a reivindicar aquell document. D’igual manera que tampoc cap dels signataris ni dels partits que representaven, ha sortit a defensar-lo, i encara menys a demanar perdó, per les mentides, falsedats i enganys que comportava. Però, si no ho fan ells, ens pertoca als qui vàrem mantenir-nos fidels a la legalitat, els que estem obligats a recordar-lo. No podem permetre l’oblit, com tampoc el perdó, per tots els danys causats, per molta llei d’amnistia i indults concedits. Quedaran per a la història, uns fets altament vergonyosos que provocaren greus danys a la convivència, però també a l’economia, finances i reputació, com a país. En nom de CDC, ERC, ANC, Òmnium i AMI, varen signar Josep Rull, Marta Rovira, Carme Forcadell, Muriel Casals, juntament amb Carles Puigdemont i el “cervell jurídic” del procés, que mai més hem vist enlloc més, Carles Viver Pi-Sunyer. Foren ells, en nom dels seus partits i organitzacions annexes, els qui van presentar un full de ruta que garantia la independència de Catalunya, en el termini màxim de 18 mesos. Algú ho recorda ? Sí, sí, personatges que havien jurat fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, van considerar normal trair el jurament, i prometre al “poble català”, amputat en dues terceres parts, que Catalunya trencaria amb Espanya, i després d’una consulta que per ells era un simple tràmit, passarien, en deu mesos, a tenir redactada una constitució catalana, per a tot seguit fer un inventari de bens i patrimoni propi , per separar-lo del d’Espanya i adéu siau. Segurament és el document més breu i alhora més greu, de la història contemporània de Catalunya, que per mèrit propi, passarà a demostrar com es pot bastir un relat, i portar a terme centenars d’actes il•legals, sota el principi d’un engany piramidal. Mentida sobre mentida, per a continuació, prometre futurs impossibles. Recomano rellegir el document perquè, deu anys més tard, encara es troba més increïble que es redactés i finalment es signés. Suposa una immensa vergonya col•lectiva imaginar en ple segle XXI, que uns partits, representants només d’un terç del país, com a màxim, es permetessin apropiar-se del sentiment i voluntat dels altres dos terços, imaginant que no hi hauria cap reacció ni cap decisió que garantís la legalitat vigent. El silenci, després de 10 anys, ha estat clamorós. Ningú ha reivindicat aquell document, ni ningú es capaç ara de defensar-lo i encara menys de considerar-lo mínimament realista. Ara, el podem mirar com fruit d’una bogeria col•lectiva que va impregnar les cúpules dels partits i entitats sobiranistes, buscant enemics exteriors que justifiquessin les accions imaginades perquè hi hagués una ruptura, ja no amb Espanya, sinó dintre del propi país. No volien veure la Catalunya real, la dels set milions, dels quals cinc ni combregaven ni volien saber res dels seus embats i deliris. Recordem els noms i recordem els partits i entitats perquè ells varen ser els causants de tantes penalitats i pèrdues. Així, s’entén millor, hagin volgut passar desapercebuts; però la història mai oblida.

L’ESCLAT DEL CICLISME. L’inici de la primavera i amb ella del bon temps, ha suposat un esclat de la pràctica ciclista, coincidint amb la Volta a Catalunya. De fet, la circulació de ciclistes per la majoria de carreteres secundàries s’ha anat incrementant en els darrers anys, si bé amb el bon temps, l’increment és exponencial i amb ell, el nombre d’accidents, molts d’ells mortals. Segons les dades de la DGT, l’any 2023, van morir 33; en el 2024, la xifra fou de 34, però en el que portem de 2025, se n’han produït 8, només en el primer trimestre. Aquestes xifres, unides a les de motociclistes, han motivat preparar noves normes per a frenar l’accidentalitat i reduir-la progressivament. No és fàcil actuar sobre una pràctica que comporta perills evidents quan es tracta de compaginar tota mena de vehicles, en vies molt estretes, amb poca visibilitat i sovint, amb ferms deficients. Una mesura evident, és la de ser fàcilment detectables, mitjançant vestimenta i sobretot presència de lluminària posterior, en tot lloc i moment. Una altra és extremar les mesures d’aproximació i superació, augmentant les distàncies i reduint la velocitat. Ben aviat les tindrem aprovades. Serà aleshores el moment d’exposar-les i debatre-les. De totes maneres, ara i aquí, sí cal animar tots els practicants a ser molt curosos a l’hora de sortir a carretera, sobretot quan es tracta de carreteres, plenes de perills evidents. Els que vivim i ens desplacem cada dia en vehicle de quatre rodes, comprovem la millora de la majoria de colles ciclistes, però també constatem la falta de compliment en alguns casos, com és sortir en gran nombre , anar agrupats i continuar agrupats durant molt de temps, fins el punt d’impedir avançaments, en carreteres plenes de revolts. Es en aquests casos, quan el perill es multiplica si el conductor té pressa o simplement s’atreveix a avançar, encara que no tingui una àmplia visibilitat com per assegurar la maniobra, fins el final. Només falta que per entremig aparegui algun element de fauna salvatge com per produir un accident amb múltiples víctimes. En som testimonis directes o indirectes, molts dies de l’any. Davant els resultats, abans esmentats, queda clara la necessitat de majors supervisions i controls, per castigar les conductes inadequades i alhora s’ha de fer una crida a millorar la senyalització horitzontal i vertical de totes les vies interurbanes i també procedir a millores del ferm, no tant importants pels vehicles de quatre rodes, però vitals per als de dues, oimés a determinades hores del matí, quan hi ha humitats que poden motivar relliscades, molt perilloses. I queda clar que les peticions que fem des del territori, de millora de les nostres carreteres, ja no solament s’han de reivindicar pel trànsit de vehicles de quatre rodes, sinó fer les previsions d’amplada amb possibles trams laterals, destinats als de dues rodes. Aquest augment de practicants de ciclisme, ha vingut per quedar-se i millor programar amb aquesta perspectiva que no tenir-la present, perquè causarà dificultats en el futur proper.

NI L’ ANC NI JUNTS, MOUEN MULTITUDS. Res pitjor per mostrar feblesa que cridar a la mobilització i no surtin al carrer, ni un miler de persones. Es el que va passar el dissabte passat, 5 d’abril, a l’Estació de Sants. La crida feta per l’ANC, a la qual s’hi va apuntar Junts, pretenia ser una immensa mostra d’indignació i mobilització contra RENFE, contra el Govern Illa, i fins i tot contra ERC, per haver pactat amb el PSOE, el traspàs de Rodalies. Aprofitant les nombroses incidències, precisament en bona part, pel gran nombre d’obres de millora que s’estan duent a terme, creien que milers, molts milers de persones farien via cap a l’Estació de Sants, per mostrar múscul i demostrar que continuen sent el flagell contra els governs de Catalunya i Espanya. Ai las !!! No s’han donat compte que els temps han canviat i que la immensa majoria de catalans estan farts de tanta èpica, tanta cridòria i tants atacs per terra, mar i aire que al final no porten enlloc. O pitjor encara, porten a fer un estrepitós ridícul, com quan durant el sermó fet per Lluís Llach, arriba a dir que Catalunya porta 1.500 anys de colonialisme extern. Carai, vaig haver de llegir i escoltar tres o quatre vegades, aquesta afirmació, perquè com historiador, Lluís Llach, té molt per llegir, abans de tornar a dir coses com aquestes. On era Catalunya, i ja no diguem Espanya, 1.500 anys enrere? Es que al final batallarem contra els darrers romans de l’Imperi o els primers visigots. No sé què ens hem perdut pel camí, però a l’hora de buscar “culpables” a la nostra situació i a la de Rodalies, caldrà mirar com van fer els romans les seves vies de comunicacions. Bé, deixem que s’esplaïn i vagin fent crides a la revolta, amb tant d’èxit com el del dia 5. La mobilització va quedar per sota, molt per sota del miler de persones, de manera que els mitjans de comunicació van haver de resoldre el comptatge, amb “uns centenars de persones”. I el tema no és menor perquè queden enrere, molt enrere els temps en que similars xifres eren multiplicades per quatre o cinc, pels mitjans de comunicació afins, començant per TV3 que va ser un dels principals altaveus, a l’hora de falsejar dades. Ara, ja no s’atreveixen, ni TV3 ni altres mitjans que tenen por a fer el ridícul perquè saben que la gent ha esdevingut més crítica i rigorosa envers determinades accions i actuacions. Es evident l’ intent de l’ANC, i amb ella de Junts, i del partit, emmascarat en entitat cultural, Òmnium que s’apunta a gairebé tots els esdeveniments, però que ara prefereix no cremar-se tant, a la vista de com van les coses. En fi, veurem nous intents, sobretot aprofitant algunes carències que hi son, però que son conseqüència de la feina que es fa des del Govern, per arreglar infraestructures, equipaments i serveis que cap dels governs anteriors havia entomat, ni resolt. I aquí, ben poc pot dir Junts, perquè és un dels grans culpables.

10 ANYS DEL VERGONYÓS FULL DE RUTA CAP A LA INDEPENDÈNCIA. El 30 de març de 2015, els representants de CDC, ERC, ANC, Òmnium, i AMI, representats per les persones de Josep Rull, Marta Rovira, Carme Forcadell, Muriel Casals, amb l’acompanyament de Carles Puigdemont i de l’ex magistrat, l’eixelebrat ,Carles Viver Pi-Sunyer, van signar un preacord unitari pel full de ruta que havia de portar Catalunya, cap a la independència, en un termini màxim de 18 mesos. Cap dels signataris ha demanat perdó ni ha reconegut que tot havia estat un engany, no dic un error, sinó directament una presa de pèl al poble català, o almenys als qui varen creure un objectiu que tots els que tenien un mínim de coneixement i seny sabien que era impossible. Es increïble que 10 anys després, tinguem un dels signataris, presidint el Parlament de Catalunya (Josep Rull) per culpa d’ERC, en una mostra més d’error polític. I que un altre, com Puigdemont, s’hagi convertit en un pròfug de la Justícia, reclamant en tot lloc i moment, se li apliqui la Llei d’Amnistia per a poder retornar, sense haver de passar per un judici. Penosa mostra de covardia de qui va ostentar la presidència de la Generalitat. Però, els aniversaris rodons, sempre son una bona excusa per passar balanç i mirar, més fredament, aquelles circumstàncies per avaluar les conseqüències patides. D’entrada, es fa molt difícil d’entendre, com va ser possible tants invents, tants enganys i falsedats, com per poder enganyar a un munt de persones, que se les varen creure. Però, tant sorprenent és aquest fet, com que tots els protagonistes encara vulguin mantenir un mínim de credibilitat en la bona fe dels seus propòsits. Varen ser mentiders, en totes les seves accions i actuacions, i la història els posarà en el seu lloc per evitar nous enganys i falsedats. En el full de ruta es considerava la necessitat de promoure una consulta per a decidir trencar amb Espanya i iniciar el camí cap a la constitució d’un nou estat, suposadament dintre de la UE. Entre mig, calia redactar una nova constitució pròpia, avaluar i valorar el patrimoni català, per diferenciar-lo de l’espanyol, per així transitar cap a la nova realitat, que s’assemblava molt a una mena de paradís terrenal. Costa d’imaginar tants invents en tantes poques pàgines, i tan poc coneixement o reconeixement de la realitat interna de Catalunya com per pensar que podrien dur a terme totes aquelles actuacions, imposant-les a tot el país. Però, aquesta era la base essencial del moviment independentista: considerar que només ells podien representar el país i la seva gent. Excloïen de Catalunya, dos terços de la població, com si fossin invisibles o catalans de segona o tercera, que no mereixien ser considerats objectes de la causa. Quan ara es miren les xifres, i s’exposen fredament, queda clar que amb només un terç de la població volien decidir pels dos terços que ni participaven ni acceptaven el full de ruta, ni cap dels propòsits dels independentistes. La imposició era la seva norma i el seu objectiu, imaginant podien trencar tots els vincles, totes les realitats, en una fugida cap un pedregar que absolutament ningú podia imaginar ni planificar. I d’això fa 10 anys. Semblen molts més, perquè els esdeveniments han superat totes les expectatives i perquè la realitat s’ha acabat imposant com passa sempre. Avui, hem de recordar la signatura d’un full de ruta, perpetrada per uns il·luminats i eixelebrats que creien poder-la dur a terme. Que ningú oblidi, ni els papers, ni els qui els varen signar. Son proves d’una de les pàgines més vergonyoses de la nostra història.

BORREDÀ, COMPRA UNA CASA DESHABITADA, A LA FUNDACIÓ SALARICH – CALDERER DE BAGÀ. L’Ajuntament de Borredà, ha comprat una casa deshabitada, situada en el carrer de Dalt, 2, propietat de la Fundació Salarich – Calderer, de Bagà. Aquesta casa, consta de planta baixa, i dues plantes pis, cadascun d’uns setanta m2, aproximadament. Fa una vintena d’anys que no ha estat habitada. La decisió de l’Ajuntament, ve motivada per la voluntat de disposar d’alguns pisos, per poder oferir a persones interessades en instal•lar-se en el poble, a la vista de la manca de pisos de lloguer. La intenció és redactar i aprovar una normativa, per aplicar a les persones interessades, en llogar-los. La compra s’ha fet per un import de 60.100 euros, obtinguts d’un ajut de la Diputació de Barcelona. Una vegada produïda la transmissió de la propietat, l’arquitecte municipal, redactarà el projecte de rehabilitació, per la qual cosa es demanarà un altre ajut a la mateixa Diputació o a la Generalitat, per dur-la a terme en els propers mesos. La previsió inicial, és de poder disposar d’aquests dos pisos, per a meitats de l’any vinent, i tenir-los llogats, a finals de 2026. Aquesta, és la segona actuació municipal, a nivell immobiliari, després de la compra feta de la casa històrica, coneguda per Can Font. La primera actuació sobre aquesta finca ( Can Font), està prevista per aquest any, amb una primera inversió destinada al reforç de la coberta i les estructures, per a posteriorment decidir el destí global. S’espera disposar, en les properes setmana d’un pla director, adjudicat per la Diputació de Barcelona, a una empresa especialitzada. L’interès del primer projecte ( C/ de Dalt) és una major immediatesa i la voluntat de recuperar vida i activitat, en un dels espais emblemàtics del nucli antic: La Placeta. La casa adquirida, es troba just a la cantonada amb el carrer de Dalt. Borredà, abril de 2025

EL TSJC, GENERADOR DE CONFLICTOS. Todavía no se ha apagado la polémica por la absolución de Dani Alves por un supuesto delito de violencia sexual, que el mismo tribunal, acaba de dictaminar que un familiar puede intervenir en una petición de aplicación de la ley de eutanasia. Si la primera de las sentencias ha parecido grave, la segunda la supera. Detallo la situación. Un hombre de 54 años, víctima de cuatro ictus y dos infartos, que desde 2020, le han provocado todo tipo de padecimientos y afectaciones a la movilidad y al habla, pidió se le aplicara el derecho a una muerte digna. Pasadas todas las revisiones y con los informes preceptivos, redactados por 17 especialistas, se le admitió el derecho, a la muerte asistida. Pues bien, con posterioridad ha comparecido el padre de Francesc A.B, pidiendo la revocación de la autorización judicial, y el TSJC se la ha concedido, bajo el concepto de que el padre está legitimado para personarse en la causa, con lo cual establece un increíble precedente, puesto que admite quitar un derecho a una persona, adulta, con pleno conocimiento y lo admite incluso en el caso que las relaciones entre ellos puedan ser inexistentes o pésimas. ¿Cómo es posible? ¿No tenemos establecido en los 18 años la mayoría de edad? ¿No tenemos plena autonomía para decidir nuestro futuro, a partir de esta edad? ¿Cómo es posible incumplir los preceptos de una ley, para tener una muerte digna, e interpretar-la con argumentos, no contemplados en la ley? Sí, la Generalitat ya ha decidido recurrir la sentencia, pero tenemos una persona con graves sufrimientos que, por culpa de una decisión incomprensible, no podrá poner fin, a su infernal vida. ¿Cómo es posible que un mismo tribunal, nos vaya sorprendiendo con resoluciones que rompen toda lógica? ¿Dónde están los límites para evitar casos semejantes? Y es que no es el primer caso. Ya hemos tenido otro en la persona de Noelia, a la cual su padre también quiso evitar el cumplimiento de su deseo y decisión. Llevamos ya unos meses, de hecho, varios años, en que algunos miembros de la Judicatura muestran una piel muy fina, ante las críticas de personas, como yo ahora mismo, en que estamos indignados por resoluciones que doblegan claramente el espíritu i la literalidad de la ley, de ésta en concreto, o de otras, por otros motivos. ¿Cómo es posible, no permitir cumplir una decisión, tomada libremente, por una persona en plena libertad, como han acreditado todos los especialistas que le han tratado? ¿Por qué se permite intervenciones externas, aunque sean paternas, si es una persona que no está sujeta a ninguna incapacidad mental? No se pueden permitir vulneraciones de derechos, aún más cuando éstos suponen alargar sufrimientos insoportables. Poco deben amar a quienes les imponen alargarlos sin poner ningún remedio para aliviarlos. Es del todo urgente proceder a blindar estos derechos, aunque para ello haga falta retocar la ley. O actuar sobre los miembros del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, si se han excedido en sus funciones y su interpretación no tiene sustento legal. Es que al final, parece como si cualquier miembro de la Judicatura se vea capaz de rectificar las decisiones de los que han sido elegidos por el pueblo para legislar. Si no están de acuerdo con este sistema o con lo que redactan que salgan de sus cargos y se presenten a elecciones. Lo que no se puede permitir es vulnerar, el espíritu y el contenido de una ley, tan fundamental como la de la muerte digna.

POCA INFORMACIÓ SOBRE ESTUDIS MILITARS. Queden lluny els dies en que alguns càrrecs polítics, alcaldes i consellers, deixessin fora dels salons d’ensenyament, la presència de militars, per informar els joves, sobre les opcions que tenen d’entrar en les forces armades. Tot i que ara no en tenim cap cas, continua l’escassedat d’informació pública, sobre aquesta via d’accés a una professió amb múltiples i interessants ofertes professionals. Ho he escrit en anteriors ocasions, i ara que arriben noves edicions de salons d’ensenyament, ho reitero. I no per la qüestió de la guerra de Rússia contra Ucraïna, o pels exabruptes del president dels EUA, Donald Trump, sinó pel coneixement que tinc d’aquesta professió que de fet, conté múltiples professions, dintre d’un mateix paraigües. Des de Catalunya, i en algun altre àmbit estatal, s’ha volgut ser molt distant i poc col·laborador en impulsar els joves cap aquesta via professional. Aquest també és un dels motius pels quals no ha estat fàcil, i encara no ho és, trobar suficients candidats per a cobrir les places a Mossos d’Esquadra. Per a alguns, els uniformes, els suposa un fre a donar el pas o aconsellar-ho a amics i coneguts, i no hauria de ser així. El passat, és el passat, i les actuals FFAA, res tenen a veure amb els vells temps. Al contrari, actualment son una mostra de modernitat, innovació, formació i preparació per a les múltiples tasques que duen a terme. Durant la pandèmia o ara mateix, amb la DANA de València, tothom ha pogut veure un sector de l’exèrcit en acció: la UME, la Unitat Militar d’Emergències, però és que hi ha altres unitats, repartides en diferents països del món, on hi ha conflictes per aturar, o poblacions a protegir. Concretament Espanya, està present en 16 missions militars, amb més de 3.000 efectius. Però bé, sigui en salons d’ensenyament, sigui en altres fòrums destinats a donar informació als joves, és lògic tinguin l’opció de saber les sortides professionals que poden trobar en l’exèrcit, sigui a nivell de soldats, guàrdies civils, mariners, o ja opositant per entrar en l’escola de suboficials, o fins i tot en l’Acadèmia General Militar de Zaragoza, on es formen els futurs oficials de l’exèrcit. I a molts els sorprendrà que per entrar-hi, calen algunes de les més altes notes, entre les diferents carreres universitàries. Com en totes les carreres, hi ha acadèmies preparatòries per preparar els exàmens, d’un o altre nivell, així com centres de preparació física per a superar proves bàsiques inicials, indispensables per a passar al següent nivell. Qui pugui estar interessat en aquesta via, té a la seva disposició webs informatives, en les quals trobarà un món de possibilitats professionals, dintre d’un àmbit de formació i progrés sense més límits que la pròpia persona es fixi. I ara sí. Si fins ara les perspectives professionals eren grans, ara esdevindran immenses, per raons de defensa pròpia, integrada dintre del conjunt de la UE. Que els joves que ara han de decidir sobre camins a seguir, sàpiguen que aquest és un de gran futur, amb àmplies i immenses opcions professionals.

IMMIGRACIÓ I LLENGUA. Prendrem mal ,si algú vol ara, compensar els greus errors comesos en l’estudi, impuls i extensió de la llengua catalana, exigint als immigrants el que no s’ha exigit als catalans de vida i/o naixement. Per experiència pròpia, hauríem de saber que qui cregui que “la lletra, amb sang entra”, no és la millor via per a estimar, utilitzar i transmetre un idioma. S’han comés múltiples errors en la transmissió de l’idioma català, i en convertir-lo en una eina pràctica i d’ús quotidià. Si d’entrada no es reconeixen i no es corregeixen, difícilment trobarem el camí de sortida. I davant aquesta situació, molt pitjor voler-lo imposar buscant tota mena d’estratègies i exigències que el faran encara més antipàtic i odiós. Ja ho he exposat en diversos articles que imposar idioma a canvi de papers, és la pitjor de les propostes. Dit això, voldria trencar una idea que sempre planeja en els discursos i propostes dels partits independentistes, i de la família nacionalista, en general. I és que consideren que “els catalans”, així, en genèric, son persones de fàcil integració, allà on viuen i treballen, de manera que de seguida aprenen l’idioma, adopten tradicions i costums, i passen a formar part de la societat en la que conviuen. Com sol passar en molts discursos inventats, la realitat és molt diferent i mostra els catalans com qualsevol altre col•lectiu. Ni millor, ni pitjor. Durant anys vaig exercir de dirigent d’un dels casals catalans, a l’estranger. En aquest cas, a Berna – Suïssa, cantó de parla germànica. Doncs bé, entre un vuitanta i un noranta per cent dels catalans, ni entenien ni parlaven el suís alemany, ni l’ alemany acadèmic, després de quinze i vint anys de residir en aquell país. I pels contactes que vaig tenir amb dirigents de països nòrdics, o d’altres que no tenien cap idioma romànic, els percentatges de desconeixement, eren similars. Què vull dir amb això ? Doncs que no és fàcil aprendre un idioma quan aquest no forma part de la família lingüística com el nostre. I que catalans o d’altres països del món, tenen dificultats per integrar-se, per culpa de la llengua. Imposar el coneixement, sota l’amenaça de no tenir papers i haver de marxar del país és injust, és inhumà. A Catalunya, tenim més de dos milions d’immigrants, procedents d’arreu del món, molts dels quals amb precaris estudis primaris, i fins i tot una part, analfabets. L’encaix d’aquestes persones en la vida i treball ha de ser progressiva, i de manera molt eficient a l’hora de planificar i facilitar la integració. Aquesta s’ha d’anar produint en petites dosis, a la feina, al barri, a l’escola, etc. I per tot arreu han de tenir oportunitats per a aprendre-la. I no necessàriament en centres oficials, sinó en espais i serveis que ja coneixen i tenen molt a prop, no solament físicament sinó també d’horaris i flexibilitat. Penso, en centenars o milers d’espais, on trobar estudiants, mestres, monitors, sense grans titulacions, però sí grans motivacions per a fer perdre la por a parlar, encara que sigui amb moltes faltes. Millor parlar-lo deficientment que no parlar-lo. I poc a poc, ja l’aniran millorant i perfeccionant. Atracció vs imposició. A veure si alguns ho entenen !

LA IRRESPONSABILITAT COM A NORMA. Moltes coses han canviat en els darrers anys respecte de com actuar en política quan s’està a l’oposició. Abans, la prioritat passava per fer un bon seguiment i control del govern de torn, i al mateix temps aprofitar les contradiccions i febleses de l’equip de govern, per guanyar algunes batalles. En el cas dels pressupostos, mirar d’introduir iniciatives pròpies per poder-les mostrar com victòries aconseguides, per petites que fossin. Això, donava peu a demostrar l’eficàcia i l’enginy per “governar” des de l’oposició. Es evident que exercir aquest tipus d’oposició obligava a treballar força. En molts casos més que alguns membres del govern, però es podien explicar els triomfs aconseguits com per demostrar que també des de l’oposició es pot fer una bona feina. De fet, aquesta combinació de seguiment i control, i el de presentar alternatives, hauria de ser la base del treball de tothom qui està a l’oposició. Però, el pas dels anys, i l’arribada de noves generacions o col·lectius que “tenen pressa” per arribar al govern, ha capgirat aquelles maneres d’actuar per unes altres , al meu entendre, desastroses pel que tenen de males arts i males pràctiques. Molts dels nous “opositors” prefereixen dedicar poca feina al càrrec, i en canvi buscar maneres de tombar el govern, sigui com sigui. Es així com molts plens municipals, però encara més en altres nivells de l’administració, fins arribar a dalt de tot, han convertit els plenaris en espais de batalla, cada vegada més cruents i destructors. Es canvien arguments per acusacions. Es critiquen, es destrueixen propostes, sota qualsevol argument, sigui cert o no. I aquesta és una novetat que abans no ens haguéssim atrevit mai a fer servir: la mentida, la falsedat o directament l’engany per extravagant que sigui. Molts plens, fan vergonya per com es duen a terme i per les pobres argumentacions que s’hi escolten. I si això ho veiem en plens d’ajuntaments, el que ja supera tota línia vermella son els d’alguns parlaments autonòmics, amb un “maximum cum laude” al de Madrid. I tot seguit els del Congrés de Diputats i Senat. Tenir a l’oposició un partit com el PP que s’ha cregut que la seva existència va lligada a estar sempre en el govern i que per tant, ara té una situació anòmala, fruit de les males arts de Pedro Sánchez, l’ha portat a fer coses mai vistes, en un partit que hauria d’estar a punt per ser l’alternativa de govern. Doncs no. Ha decidit trencar normes, i comportar-se com un petit partit capaç de votar contra tot, encara que es tractin de temes fonamentals en la seva trajectòria. I al costat hi veiem a VOX que simplement és un partit tòxic, capaç de proposar la destrucció de totes les normes existents. Però, no deixen de sorprendre bona part dels posicionaments dels partits independentistes, els quals prenen decisions amb una volatilitat mai vista, i que tenen per divisa, afeblir el govern central, encara que de rebot perjudiquin els ciutadans catalans. I en aquesta deriva qui s’emporta el trofeu principal és Junts, que no té cap mena de planificació en la seva acció política. Els és igual tot, i contra tot poden actuar. S’han guanyat clarament el títol de l’article: la irresponsabilitat com a norma.

LA DEMAGÓGIA COM A BASE DE LA CRÍTICA POLÍTICA. Suposo que ben pocs esperaven que del ple extraordinari per avaluar el funcionament de Rodalies que tingué lloc en el Parlament, el passat dimarts dia 25, sortissin reflexions i acords, positius. No era previsible, no va passar. Es més, alguns el van fer servir per demanar el cessament de la Consellera Paneque, imputant-li totes les deficiències i despropòsits dels darrers 20 o 30 anys, quan és la que millor exerceix el càrrec, amb totes les conseqüències. Governar amb només 42 diputats, és cosa complexa, complicada i de constants daltabaixos que cal administrar i gestionar amb la màxima prudència. La guerra total entre ERC i Junts, no permet avenços ni acords, en els quals uns o altres hagin d’intervenir. Si de cas, pocs moviments, molt ben pensats i estructurats, com perquè cap dels dos, pugui alçar-se amb una victòria clara o una derrota contundent. Del passat, ni uns ni altres se’n volen recordar ni assumir cap responsabilitat. De la resta de grups, la situació és desoladora perquè no tenen cap interès real en facilitar l’acció de govern i prefereixen anar de cacera contra el govern, utilitzant el mètode de perdigonada general. Es a dir, criticar-ho tot, denunciar-ho tot, i lògicament no aportant cap altra alternativa que demanar dimissions. En fi, una mostra clara d’inutilitat política. Però tornant als dos principals partits d’oposició: ERC i Junts, costa de creure el cinisme i hipocresia amb la que actuen, oblidant que han estat en el govern fins fa quatre dies. Tants els uns com els altres, i que durant anys, han tingut el comandament de Rodalies, si més no, en una part del seu funcionament. I tenien representació a Madrid, en el Congrés i Senat com per exigir canvis, en el sentit que ara exigeixen al PSC. I és lògic i adequat exigir eficàcia i responsabilitat, però amb la mesura a que obliga la situació real de tot l’entramat. No es pot ara demanar al president Illa, o a la Consellera Paneque, solucions estructurals que venen de decennis enrere, i que ara necessiten uns quants anys per a atrapar el temps i inversions perdudes. Dir que tot ha de funcionar com un rellotge suís, quan hi ha prop de 200 obres, petites, mitjanes o grans , en curs, és fer ús de la demagògia més tronada. Cert que tots els usuaris estan cabrejats i farts de tants anys de precarietat però quan, finalment, s’acorda amb el govern central, destinar suficients recursos per posar al dia instal•lacions i material rodat, és lògic fer confiança en el govern, i donar temps a que facin la feina. Allà ells, però és bo escoltar la gent, i comprovar si compren els arguments d’uns o altres. Puc assegurar que un gran nombre, veuen les obres que es fan, també veuen els entrebancs que uns i altres posen a l’acció de govern. En algun moment tanta demagògia els passarà factura perquè tothom té en el cap que durant els anys de govern d’ERC i /o de Junts, ni de lluny s’actuava amb la celeritat i contundència amb que es fa ara. Aleshores, perquè sortir a cridar i reclamar dimissions? No serà que temen la solució al caos i ja no tinguin arguments per anar contra el Govern ? Es evident que s’han de millorar coses, com la de poder informar en temps real, de les incidències perquè els usuaris sàpiguen els problemes que tindran, però ningú pot al•legar falta de compromís i dedicació, de manera que d’aquí uns mesos, i sobretot d’aquí uns anys, disposarem del servei de Rodalies que ens mereixem. I si no el tenim ara i aquí, culpa de tots els anteriors governs d’aquí i d’allà. En política, la demagògia hauria d’estar fora de l’ordre del dia.

SIN SENTIDO DE ESTADO. Si alguien tenía alguna duda sobre la formación, preparación y sentido de Estado de buena parte de nuestra clase política, ha podido comprobarlo en los últimos debates en el Congreso de los Diputados y el Senado. Si a todos ellos, les suma lo visto y oído en el Ayuntamiento de Madrid y en la Comunidad, queda claro que en otros tiempos, la mayoría de ellos no habrían pasado de ayudantes de tercer orden. Y éste es uno de los grandes problemas del país. Muchos partidos se han convertido en maquinarias electorales, para conseguir presencia institucional, como gran objetivo para colocar a los dirigentes y cuadros próximos. La batalla por la supervivencia pasa por encima de cualquier otra consideración y opción. No se les puede pedir visión, a medio y largo plazo, porque no la tienen, ni por supuesto visión de Estado, porque no llegan a tanto. Es así como escuchamos auténticas barbaridades en cuestiones tan serias como la defensa propia y la de la UE, proponiendo incluso salir de la OTAN, como si fuera quitarse la ropa de invierno, para ponerse la de verano. El grado de ignorancia, atrevimiento y sobre todo de inconsciencia produce estos resultados. Impensable que cualquiera de ellos pueda llegar a gobernar, no ya alguna institución de primer nivel, es que ni sirven como concejales de ayuntamiento pequeño. Muchos critican que ciertos debates no vayan acompañados de votación de propuestas. En un país con otros dirigentes sería lógico ir por este camino, pero, aquí y ahora, es impensable. No hay una masa crítica, suficientemente formada y preparada para emprender cambios relevantes en política de defensa, ni en otros asuntos en los cuales hay que planificar a medio y largo plazo. Comprendo el desánimo de Pedro Sánchez, ante unos auditorios en los que cuando él habla de peligros importantes e inminentes, otros le llamen “señor de la guerra”, o le acusen de desviar la atención por intereses personales o de partido. Tratar de debatir con partidos, con propuestas extraparlamentarias, es imposible porque supone hablar en diferentes idiomas, sin traducción de por medio. Escuchar de boca de Junts, que ellos van a la suyo, y lo de todos les importa bien poco, es una muestra de pobreza e insensatez, imposible de arreglar con los actuales componentes del grupo parlamentario. Pero es que en esta carrera por los improperios y astracanadas hay múltiples protagonistas, de manera que Pedro Sánchez no tiene otro remedio que esquivar propuestas de votación, condenadas al fracaso, en temas que no nos podemos permitir perder, ante los compromisos europeos. Y si todo lo dicho, ya es más que preocupante, lo es mucho más carecer de un partido popular con visión y sentido de Estado. Se ha propuesto decir no a todo, con argumentos infantiles que no les causan ningún rubor. Dentro de unos años cuando alguien escriba una tesis doctoral sobre estos años, tendrá que poner adjetivos muy gruesos a todo lo dicho y votado por un PP que quiere llegar a gobernar. Está convencido de que con su estrategia radical, agrada a los suyos y evita fugas hacia VOX. Puedo aceptar que agrade a los suyos. Seguro que los más “cafeteros” del PP, están contentos y apoyan esta radicalidad, pero alguien debería decirle que simplemente con los suyos, el PP nunca llegará al Gobierno. Esto es de primero de ciencias políticas. Ningún partido tiene una base suficientemente amplia como para garantizar una victoria electoral, porque si lo tuviera, no estaría en la oposición. Y no me refiero solo a ganar en votos, sino en amplias mayorías como para no necesitar a nadie más para formar gobierno. Y con esta posición, Núñez Feijóo, ha dejado de ser alternativa viable y fiable. Su venida, se vendió como la llegada de un auténtico buen gestor, con visión de Estado. Nada de esto hemos visto e incluso hemos comprobado claras deficiencias de buena gestión, en Galicia. Así pues, cada día que pasa se aleja más de conseguir el apoyo de una mayoría de españoles. Y si en un tema no podía fallar es en el de la defensa de España, en comunión con toda la UE. Otra vez, ha fallado a su propia ideología y a lo que proponen sus partidos hermanos europeos. Quizás cree mejor contentar a los más radicales, dejando para otros tiempos, u otro líder ampliar el espectro partidista. Nadie puede llegar a presidente, sin antes haber mostrado capacidades para serlo.