Joan Roma

MÉS NOSA QUE SERVEI. Pels qui no han passat l’experiència de viure fora del país durant uns anys, no poden comprendre, en el món de les telecomunicacions i noves tecnologies, la distància que poc a poc es va produint entre el que pensen, diuen i fan, els que estan a dintre, respecte del que pensen, diuen i fan, els de fora. Personalment, vaig estar set anys, vivint, treballant i estudiant a Berna (Suïssa), i ho puc corroborar de dalt a baix. També per altres experiències de coneguts, amics i companys que els ha passat el mateix. Poc a poc, es van perdent petits detalls que es van fent més i més grans, a mesura que el temps passa, i fins que no es torna i es recupera la vida plena, no et poses al dia. Faig aquesta introducció per explicar el que els passa als de Junts, amb Puigdemont, Comín i Puig, després de més de set anys, a Bèlgica. També els hi va passar als altres que ja van tornar, si bé la seva estança va ser menor. O com li va passar a Marta Rovira, després de passar aquests anys a Ginebra. En aquest cas, crec que ella mateix va veure que li costaria molt recuperar el temps perdut i retornar a una vida quotidiana molt diferent de la que portava. Solució ? Girar pàgina i convertir-se en una ciutadana suïssa, encara que mantenint la nacionalitat espanyola. Doncs bé, a nivell de Junts, no entenen moltes de les explicacions, raonaments i decisions de Puigdemont. No les poden entendre perquè hi ha una rasa entre les dues parts. Una rasa que es va eixamplant constantment fins esdevenir un abisme. Per moltes connexions telemàtiques, moltes lectures de diaris i seguiments televisius, falta el contacte amb el dia a dia, amb la gent del carrer, amb els familiars, amics i companys, que fan vida normal. Aquest decalatge produeix incomprensions i contradiccions que veiem es multipliquen cada dia que passa. Es un greu error tenir el president a fora, i haver-li donat un poder gairebé total, de manera que ningú s’atreveix a contradir-lo i encara menys a qüestionar-lo. A més, se li ha donat el títol “d’exiliat” per reforçar la seva imatge, quan en realitat va fugir abandonant companys de Consell Executiu, i a tot el poble català. Aquesta fugida per molt que alguns la vulguin vendre com una protecció a la institució de la Generalitat, fou un acte de covardia, pur i dur, i així passarà a les pàgines de la història. Es pot enganyar a uns quants, però no a tot un poble. I tornem al tema. Estar a fora incrementa la ràbia per no poder estar a dintre i fer el que li doni la gana, de manera que transmet rancúnia, odi i afany de venjança, en totes les negociacions i discussions amb altres partits, i molt especialment amb el PSOE que governa Espanya. Per dur a terme aquesta política venjativa, es va elegir Míriam Nogueras com a cara visible, a Madrid, en el Congrés de Diputats. Un altre immens error perquè mostra la pitjor cara que pot donar un partit: menyspreu als altres, menysteniment de mesures que son clarament positives i es tiren per terra, simplement per ànim de mostrar prepotència, i al final acords, malgrat haver jurat que no es votarien. Es evident que pels qui havien estat a CiU, aquesta via porta al desastre. Ho diuen les enquestes, però sobretot ho diuen els càrrecs institucionals que estan en ajuntaments, consells comarcals o diputacions. No es va enlloc per aquesta via, i s’han deixat perdre oportunitats de primer ordre. Però, és que els dies passen i els mesos acosten cap a les municipals de 2027. El peix al cove podia ser criticat, però aportava solucions. Ara, només porta contradiccions, males formes i mals resultats. Que tot depengui d’algú que viu a fora i només pensi en ell mateix, no pot ser l’eix central de cap partit. O Junts pren alguna decisió valenta, o el seu futur cada vegada serà més negre.