Joan Roma

ESPERANDO A GODOT ( PUIGDEMONT) Cada paso que da Junts, cada anuncio, plan o reorganización de su estructura, para adaptarse a la situación presente o futura, a la espera del retorno de Puigdemont, me lleva a imágenes y situaciones propias de la gran obra de Samuel Beckett: Esperando a Godot ( tragicomedia en dos actos), dentro del “teatro del absurdo”. Junts, no quiere ser, ni parecerse a lo que fue Convergencia, y sin embargo éste es el destino que quisieran muchos de sus alcaldes y concejales, que no entienden las batallas estériles que solo conducen a la melancolía, con grandes dosis de inutilidad y ridículo. Durante años, criticaron y acusaron al PSC de ser un partido sucursalista, al servicio del PSOE en Cataluña y ahora son ellos los que han sucursalizado su vida, dando total protagonismo a sus siete diputados en Madrid, de manera que han desaparecido de la vida cotidiana en el Parlamento de Cataluña. Cualquiera que siga la política catalana comprobará como en el Parlament, los protagonistas son los socialistas, junto con ERC y Comunes. Es el tripartito que permitió la investidura de Salvador Illa, a la presidencia de la Generalitat. El resto de partidos se limitan a criticar y exponer deficiencias, sin aportar soluciones ni compromisos de votaciones favorables a proyectos para resolverlas. Y en esta crítica, el principal partido es Junts, olvidando su presencia en el gobierno del cual salieron, por estrategias de salón que nadie comprendió, y supusieron un duro castigo en las elecciones al Parlament, donde solo disponen de 35 diputados, sobre los 135 que lo componen. Podrían ser un elemento esencial si aceptaran entrar en debates y propuestas de gobierno, pero no. Se han situado en la crítica permanente, contra todo y todos, hasta el punto de votar en contra de propuestas que perjudican los intereses de sus alcaldes que ahora y aquí son el principal puntal de su poder territorial. Recuerdo para los no expertos en Cataluña, que Junts ostenta alcaldía, en 334 municipios de los 947 que tiene el país. Y un total de 2.683 concejales. En conjunto, una fuerza territorial importante, a la que podemos añadir una parte de los consejos comarcales, y el gobierno en la diputación de Gerona. Este colectivo, muestra cada vez más su descontento con la deriva contraria a todo de su partido, sin rentabilizar su presencia en Madrid ni en el Parlament. Para un alcalde, es incomprensible no conseguir réditos de una fuerza de primer orden, vista la composición del Congreso de los Diputados, sí, pero también del Parlament, donde podría sumar sus votos a los del PSC y superar de largo los 68 escaños, de la mayoría absoluta. Recuerdo que el PSC dispone de 42. Pues bien, van pasando los días, las semanas y los meses, y la estrategia no cambia. Peor aún, se enquista en una posición infantil, en la que priman los gestos, discursos con insultos incluidos, por parte de la portavoz, Miriam Nogueras que considera un mérito, hacerse impopular ante toda España, como vía para demostrar la determinación de su jefe. Y, todo, depende de un Puigdemont, huido y refugiado en Bélgica, a la espera de poder regresar a España, sin haber pasado por un tribunal, como sí hicieron el resto de sus compañeros de Consejo Ejecutivo. Triste estrategia que bien pocos en Cataluña van a premiar, caso de que se atreva a presentarse de candidato a las próximas elecciones. Pero, esperar por esperar, y depender de alguien que ha perdido el contacto directo con la ciudadanía, lleva a la parálisis en la que vive Junts. Creen que el retorno de Puigdemont va a resolver sus dudas, contradicciones y parálisis, a solo año y medio de las elecciones municipales. Y a dos, de las nuevas generales. Demasiados retos para una persona que nunca ha tenido especiales dotes para la estrategia y el gobierno. Nadie crea que en sus ocho años de ausencia, haya adquirido unas dotes que nunca ha tenido. Pronto lo comprobarán y sus resultados los veremos, en vivo y en directo. Esperando a Godot (Puigdemont), sirve para ilustrar la situación.

UNA PETICIÓ FETA REALITAT. Porto anys, molts anys, predicant en el desert, però al final, ha valgut la pena. Després de molt insistir, juntament amb altres, el Govern Illa, ha estat receptiu i ha aprovat una primera aportació de 20 milions d’euros per a rehabilitar pisos, cases, edificis, situats en els pobles petits, en els de menys de 2.000 habitants. Aquest acord, pot no semblar important, però ho és, i molt. No solament per obrir la porta a noves aportacions que estic segur vindran en els propers anys, sinó perquè permet que també els pobles petits puguin entrar en el món de la rehabilitació, recuperació de cases velles i abandonades, i lògicament en el salvament de patrimoni arquitectònic, a punt de desaparèixer, per desídia i abandonament. Si anem per qualsevol poble, petit o molt petit, veurem cases tancades, algunes de les quals des de fa anys. Molts anys. Hi ha un munt de propietats a Catalunya, de propietaris mig desconeguts o en plets entre ells, per herències mal repartides o mal rebudes. Molts d’aquests plets poden durar vides senceres, i mentrestant les propietats es van deteriorant, fins a posar en perill l’edifici i edificis propers. Aquesta imatge de cases velles i abandonades és molt perjudicial per a tothom, però molt especialment, pels ajuntaments més actius, que no troben la manera de canviar la imatge col•lectiva. Doncs bé, això s’ha acabat. No de cop ni en quatre dies, però s’ha obert la via per trobar diner i procedir a fer el que s’hauria hagut de fer molts anys enrere. Millor ara, que mai. De fet, la Diputació de Barcelona ja va obrir la porta a concedir ajuts per comprar pisos i/o cases, i a continuació noves aportacions per rehabilitar-les. La feina feta, deixa clar l’interès i els bons resultats. Ara, doncs, s’hi afegeix la Generalitat com per poder concedir ajuts, per a 400 actuacions, en els més petits del país. Estic segur que la demanda esgotarà la disponibilitat dels fons, i que impulsarà a fer una nova convocatòria, en similars condicions. I veurem finalment, bastides i grues en aquests indrets, com a símbol que el país ha pres consciència de la contradicció de necessitar habitatge, i tenir-ne desenes de milers, sense poder-los fer servir perquè estan en situació desastrosa. També veurem com nuclis antics, vells i atrotinats, comencen a canviar de fesomia i atreuen nous habitants, no solament cap aquests habitatges municipals, sinó també cap a d’altres de particulars que s’animaran també a fer-ho. Alguns pensaran que és una gota en un vas d’aigua. No, no. En el conjunt de Catalunya estem parlant d’un bon nombre de milers d’ habitatges que incrementaran el patrimoni municipal per una banda, permetran atreure persones, mitjançant lloguer assequible, i canviaran l’estètica i la dinàmica d’aquests pobles. Es un guany per a tots, després de molts anys de demanar-ho sense èxit. Ja era hora !

LA REVOLUCIÓ DEL RECICLATGE. Els canvis , en alguns àmbits, es mouen amb una rapidesa mai imaginada. Segur que tots els estimats lectors, recordaran les baixes taxes que pagàvem per la recollida d’escombraries i que ara hem vist créixer, any rere any, fins el punt que en alguns casos, es paga tant de recollida i tractament, com d’impost de contribució urbana (IBI), I la pujada, en molts casos, encara no ha tocat sostre. Temps al temps. Perquè passa? Per un exercici clar de responsabilitat personal i col·lectiva, amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Els anteriors sistemes eren injustos, per una banda i inviables, pensant en el futur. Tard o d’hora havia d’arribar el moment en que el sistema havia de canviar radicalment. I és que ho tenim a tocar. Qui no recorda vint o trenta anys enrere quan cada poble, cada ciutat tenia el seu abocador? Allà, cada dia s’hi abocaven milers o desenes de milers de quilos de deixalles, amb tota mena de productes. Era habitual, ara a l’hivern amb les cendres, veure incendis que costaven d’apagar perquè anaven cremant sota muntanyes de residus, molts dels quals, tòxics. No solament era un perill d’incendi per a l’entorn sinó que la gent respirava elements de tota mena que intoxicaven persones, a quilòmetres, lluny del focus. D’aquells petits i disseminats abocadors, vam passar als abocadors comarcals. Més ben gestionats i una mica millor preparats, però que servien per enterrar tones i més tones, de tota mena de productes, pensant que si no es veuen no perjudiquen. I sí, i tant que perjudiquen, perquè les pluges van introduint aigua, que tard o d’hora surt contaminada, aigües avall. I la vida de qualsevol d’aquests abocadors, per grans que siguin tenien el termini prefixat. Calia, doncs, pensar en canviar de lloc i buscar noves ubicacions per repetir el mateix sistema, fins a l’infinit. No, aquesta no podia ser la solució, perquè mai ho ha estat. Era una via “provisional” que durava infinitament....fins que la Unió Europea, ens ha dit que prou. I ha prohibit posar diner públic, a un servei particular. I dir prou, vol dir que qui contamina paga, i paga el preu del cost real. No del cost camuflat o reduït, mitjançant fórmules , més o menys enginyoses. No, no, s’ha de comptar tot el cost de la recollida, del transport i de la tria, fins a recuperar tots els materials possibles. I només una ínfima part s’ha de procedir a la seva eliminació per sistemes el més ecològics possibles. Es evident que aquest increment de costos ha estat molt elevada i això ha repercutit en els rebuts que paguem, decidint que tothom pagui uns mínims, per ajudar a no fer rebuts màxims que molta gent no pugui pagar. D’aquí que fins i tot les cases de pagès, hagin de pagar, tot i que els seus residus domèstics, siguin mínims. D’aquí uns anys, en tornarem a parlar, i veurem que l’esforç ha valgut la pena. De fet, si mirem enrere, veurem que les antigues maneres, eren inacceptables. Després, també hem vist que les comarcals, tampoc ho eren i ara, finalment constatem que ens hem d’unir en territoris més grans, per a compartir uns serveis cada vegada més tecnificats i industrialitzats. Tocava fer-ho. Ara, ens toca a cada veí, a cada usuari, fer l’esforç de triar, i triar bé. No és tant difícil, només és qüestió d’organitzar-nos i actuar amb una rutina diària, a canvi de saber que participem en una important acció a favor del medi ambient. Val la pena !

HABITATGE: LLUITA CONTRA RELLOTGE. Curiosa paradoxa que ara siguin els partits que van estar en el govern els que reclamin com per art de màgia, solucions al problema de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Vull recordar que quan els deures no es fan a temps, les solucions es fan molt més difícils. Però, dit això, veig multitud d’actuacions que van per molt bon camí. No hi ha solucions immediates, però arreu del país es noten canvis profunds en les prioritzacions de les institucions, començant pels ajuntaments, continuant per les diputacions, i finalitzant en el Govern de la Generalitat. Bé, aquí i tot, caldria afegir-hi el govern central que també s’ha posat les piles, per actuar de forma directa, o indirecta. Es evident que la principal responsabilitat recau sobre les CCAA, una vegada el govern central ha posat mesures legals i financeres per actuar amb rapidesa i eficàcia. Les que no ho fan no és per manca de mitjans sinó per manca d’interès. Allà ells, però se’ls hi haurà de recordar quan arribin conteses electorals. Pel que fa Catalunya, queda clar que el Govern Illa té clares les prioritats i ha posat en marxa un munt de mesures per fer-les realitat. No hi ha setmana que no aparegui alguna informació sobre accions i actuacions en el camp de l’habitatge, de manera que el compromís d’ assolir la xifra de 50.000 nous habitatges, d’aquí a l’any 2030, el veig factible. Però igualment cert és la carrera que han emprès tots els ajuntaments per ajudar a resoldre el principal problema. Animo tothom a mirar en els mitjans de comunicació el gran nombre d’iniciatives municipals, destinades a resoldre el dèficit d’habitatges. S’han mobilitzat recursos per a rehabilitar pisos, cases i edificis que portaven anys tancats i abandonats. Les Diputacions s’han afegit a la carrera i faciliten finançament als municipis de la seva província perquè puguin comprar i rehabilitar. Es així com multitud de cases velles, moltes situades en nuclis antics, son comprades i arreglades com per ser posades en el mercat. Suposa una doble bona feina de renovar barris i alhora atreure nous habitants. Es evident que a tots ens agradaria més rapidesa, però no és fàcil negociar les compres, moltes d’elles en mans de diversos membres d’una mateixa família que no sempre es posen d’acord en el valor i les condicions. Ja no parlo de si cal tirar endavant expropiacions que poden suposar anys de tràmits. Sempre és aconsellable arribar a acords per facilitar i agilitzar les gestions. Però, si en la major part dels 947 municipis que té Catalunya, es duen a terme aquestes actuacions, vol dir que en ben pocs anys, els habitatges posats a lloguer seran comptats per milers. I aquests milers s’afegiran als que disposi la Generalitat, per així tots plegats facilitar el descens de preus de lloguer i alhora el creixement de municipis amb baixa demografia. Tot va en la bona direcció, cosa que contradiu als més pessimistes o als que directament voldrien fracassessin aquestes iniciatives. La batalla és lenta, però s’està guanyant.

¿RENUNCIARÁN LOS MAGISTRADOS DEL SUPREMO? Si el anterior artículo lo titulé: “Estupefacto es poco”, el de hoy, cuesta encontrar el adjetivo más adecuado porque va de increíble, inimaginable, hasta el más terrible de todos: injusto. Y cuando la Justicia es injusta, hemos llegado a cumbres borrascosas, porque anuncian otros desmanes, impropios de un Estado de derecho, donde impera una democracia plena. Son muchos años de despropósitos y al final los errores se pagan. Los que tenemos ya algunos años a la espalda y hemos conocido, en vivo y en directo, algunos de los grandes nombres que hicieron posible la Transición y el pleno asentamiento de la democracia, ya dijimos que lo que se hizo en materia de Defensa, se debería haber llevado a cabo, en el ámbito de la Justicia. La endogamia en uno de los pilares del Estado, lleva a que algunos crean tener derecho a interpretar las leyes, actuar en contra de lo que consideran inadecuado o no apto para la España actual, y finalmente, actuar en consecuencia. Se ha llegado a un punto en que los demócratas de teoría y obra, tenemos que reclamar poner orden en un ámbito, en el cual unos pocos, consideran poder hacer y deshacer a su antojo. La sentencia condenatoria al Fiscal General, colma el vaso, porque supone no sólo un descrédito de primer orden hacia la Justicia, sino también considerarse intocables y ajenos a tener que rendir cuentas, ante el pueblo español. Aquí y ahora, si alguien tenía alguna duda sobre la necesidad de que sean las Cortes Generales, las que intervengan, en el nombramiento de una parte de los representantes, en las instituciones judiciales, se le ha desvanecido. Es impensable dejar en manos de jueces y fiscales, nombrar a los cargos de la carrera judicial. Dicho esto, vayamos al asunto. Ya tenemos un avance de la sentencia, sin explicaciones ni detalles, sobre los fundamentos jurídicos con los que intentarán justificar su decisión, los cinco magistrados sentenciadores. Todos estaremos enfrascados en su contenido. ¿Y a continuación? No tengo ninguna duda de que el Fiscal General va a recurrirla ante el propio Tribunal, con la seguridad de que la refrendarán. Bien, a partir de aquí, García Ortiz, va a llevar esta sentencia al Tribunal Constitucional (TC) y quizás también al Tribunal de Justicia de la UE (TJUE). Debería hacerlo, porque se estudiará en todas las Facultades de Derecho de España, UE, y más allá, como modelo de justicia- injusta. Hay que animar, a acortar plazos, para no tener que esperar años a conocer el resultado de estos recursos. Empecemos por el primero: el TC. Supongamos que el TC considere nula la sentencia, ¿qué consecuencias tendrá? Para García Ortiz, reparar parte del daño causado, pero nadie le quitará todo lo padecido y el deshonor que han pretendido causarle. Estos son daños irreparables, de por vida. Y a los sentenciadores del TS, ¿qué debemos exigirles? Supongo que estaremos de acuerdo en que deben dejar sus cargos y ser separados de la Justicia, de forma inmediata. Quien así actúa una vez, puede actuar cien. No podemos tener altos representantes de la Justicia, si en una actuación de máximo nivel, no han sido capaces de actuar, en estricto cumplimiento de la ley y no, por intereses ajenos. Aquí nos quedamos, de momento. En mi vida, me han llevado ante tribunales, muchas veces, siendo totalmente inocente. Al final, se hizo justicia, y tuve sentencias favorables. Mi crédito en la Justicia era fuerte, pero en los últimos años, se ha ido desvaneciendo. Con esta sentencia del TS, y otras actuaciones de diversos jueces y magistrados, ha quedado demostrada la necesidad urgente de modificar las actuales leyes y reglamentos que regulan el funcionamiento de jueces y fiscales. Es demasiado importante, no queden en sus manos, porque algunos, no son justos.

JUNTS: A LA RECERCA DEL NORD PERDUT. Qui digui que ho ha vist tot a la vida, s’equivoca. Només falta fer seguiment a la política catalana i espanyola, per a comprovar que sempre pot trobar novetats , posicionaments i decisions extravagants, sorprenents o pitjor encara, d’un ridícul extrem. De tant anunciar que “venia el llop”, al final tenia una certa curiositat per veure quin as a la mànega es treia Junts, per reblar el clau i anar encara més lluny en la seva gesticulació i amenaces. Ara, anava de debò. Res de noves giragonses. No solament farien sortir la portaveu Míriam Nogueras amb cara indignada sinó que la farien parlar en nom “del poble català”. Aquí, trobem el primer obstacle important. Afirmar que “el poble català no acceptarà / permetrà/ tolerarà...”, grinyola pels quatre costats perquè actualment el poble català, entenent per poble català, a tots els que viuen i treballen a Catalunya, es composa de 8,2 milions. La xifra més alta de la nostra història. Doncs bé, a les eleccions catalanes ( 2024), Junts va obtenir 681.470 vots. I a les generals de 2023, el seu resultat fou de 395.429. Tenint en compte que el cens de Catalunya se situa en els 5.754.952, es fa evident que la seva representació és molt minoritària, tant en unes com en altres conteses electorals. No poden parlar en nom del poble català, perquè és infinitament més ampli i variat. Sorprèn, o no?, el darrer posicionament, perquè és repetició d’altres d’anteriors. De fet, suposa entrar en la anti-política. Per dir a tot que no, millor es quedin a casa. En política, hi estem per dir que sí o que no, en funció del que es discuteix. Però, hi ha altres vies, com presentar propostes, alternatives, modificacions, etc. Si no s’hi va a fer res, perquè no renuncien als càrrecs ? Perquè no marxen de Madrid? Perquè no pleguen les persones, nomenades per ells, per estar en organismes, entitats i consells d’empreses estatals ? Produeix una certa sorpresa, veure com un partit, que podria ser rellevant, en la política catalana i espanyola malmet el seu poder en banalitats molt poc serioses. Es volen desmarcar de l’antiga Convergència i no fer cas al president Tarradellas, però ara i aquí, les seves posicions els porten cap a la irrellevància. Ja entenc que molts alcaldes i regidors es plantegin el moment de plegar. Deixar perdre grans ocasions de progrés i millores, és contrari a l’esperit de la política. Una vegada topin amb la realitat, hauran d’iniciar el camí cap a la recerca del nord perdut. Serà dur i complicat perquè hauran de fer la travessia del desert quan seria hora de recollir els fruits sembrats. Estranya situació la que viuen, però resultat de dependre d’una persona que ha perdut el sentit de la realitat.

¿PARA CUÁNDO EL RETORNO DE LOS FUGADOS? Dejémonos de relatos épicos, exilios inventados y custodia de las instituciones históricas. Desde tiempos inmemoriales la huida de un capitán, dejando a su suerte a su tripulación y al pasaje, se le tilda de cobardía. Así, sin otros títulos, la huida de Carles Puigdemont, en el maletero de un coche, para cobijarse en un país con extraños comportamientos judiciales, debe entenderse como alguien que no quería someterse a la acción de la Justicia española. No fue el único, porque de hecho le imitaron todos los miembros del Consell Executiu, en una desbandada que quedará entre los hechos más lamentables y vergonzosos de la historia de Cataluña. Como niños pequeños ante una travesura, huyeron en vez de quedarse y hacer frente a las responsabilidades políticas y judiciales por acciones y actuaciones que rompieron todas las normas de conducta, en un Estado donde imperaba e impera la democracia plena. Dejo para los historiadores la exacta concatenación de hechos para que nadie los modifique, los endulce o los tergiverse como se ha hecho por parte de las entidades y partidos independentistas. Han querido ver épica donde hubo indecisiones, actos fallidos, engaños y falsedades. Ninguno de los causantes de tantos efectos negativos debería estar o volver a la política. No se lo merecen ni nos lo merecemos los catalanes. Si ahora Oriol Junqueras (ERC) quiere repetir de candidato, que lo haga, irá muy bien para dejarle claro, con los resultados en la mano, que la ciudadanía no le quiere ver nunca más al frente de ninguna institución. Y si lo quiere hacer Puigdemont (Junts), adelante, será otra pieza que caiga estrepitosamente ante las urnas. Estos egos llevarán a sus partidos a hundirse electoralmente. Y si alguien como Josep Rull, presidente del Parlament, intenta relevarle le pasará lo mismo. Fue uno más de los componentes de la desbandada. Pero, volviendo al principio. Dejo claro que mi voto fue a favor de la concesión de la amnistía. No por cercanía con los amnistiables sino porque el país la necesitaba. De hecho, ellos no la merecen, pero va con el paquete global. Hay que girar página y para ello hay que perdonar a unos iluminados que siendo adultos se comportaron peor que niños malcriados. Repasar sus actuaciones produce vergüenza ajena, pero el pasado, pasado está y hay que mirar al futuro. En este caso, la ley de amnistía ha sido fundamental. Haber vivido el proceso desde un puesto institucional como el de alcalde de un municipio, y miembro activo del partido socialista, supuso todo tipo de amenazas, presiones y tensiones que obligan a “ni perdonar ni olvidar” pero sí a dar paso a una nueva etapa, en la cual ya nada volverá a ser como antes. Precisamente la victoria de Salvador Illa, ha reforzado el paso a otra etapa y estoy convencido de que durará muchos años, más de los que se imaginan sus adversarios, sobre todo si se presentan dos de los principales causantes de aquellos males. Es por todo ello que interesa el retorno de los más cobardes: Puigdemont, Puig y Comin. Con ellos cerraremos para siempre una triste etapa de nuestras vidas y de la historia de Cataluña. Y que nadie imagine su salida a saludar en algún balcón institucional. Si acaso deberán hacerlo, en algún balcón de su casa, si lo tienen.

QUAN ÈREM SUBSAHARIANS. Perdoneu l’ús d’aquesta adscripció geogràfica, però serveix per a exposar la situació en la que ens trobàvem els catalans i amb ells tots els espanyols, 50 o 60 anys enrere quan formàvem part de les onades d’immigrants a la recerca de treball, a nivell d’Europa i /o Llatinoamèrica. Es bo recordar als qui ara s’oposen , denigren i menystenen als qui venen de terres llunyanes a buscar treball, fugint de guerres, persecucions i misèria, que cosa semblant vam fer nosaltres mateixos en la llarga i dura postguerra. En progressives onades, van anar sortint d’Espanya, milers, desenes de milers, centenars de milers, fins arribar als prop de tres milions, d’homes i dones, buscant on trobar feina per viure i enviar diners cap a la pobra Espanya. Per alguns dels països on arribaven ( Alemanya, Suïssa, Àustria, Països Baixos, Bèlgica, ets)la procedència, era equivalent a molts dels que ara qualifiquem com subsaharians. En aquells anys, Espanya era considerat un país depauperat, poc culturitzat, molt poc industrialitzat, a la cua d’un continent que encara no havia decidit unir forces per a constituir la UE. Es feia difícil encaixar en aquelles societats, aprendre el seu idioma, costums i tradicions per aconseguir la desitjada integració. Molt pocs ho aconseguien perquè hi havia un abisme entre uns i altres. Fou així, com aquelles onades arribaven i s’organitzaven en una mena de guetos que perduraven anys, molts anys. Molts d’ells, durant tota una vida. S’ha de conèixer el nostre passat, per a poder jutjar i comprendre el present. Quan alguns partits i molts ciutadans critiquen els immigrants que arriben, haurien de recordar el nostre passat, fins i tot el de molts pares i avis que van fer el mateix. Molts d’ells, no van aprendre mai els idiomes dels països on treballaven i residien, ho puc explicar perquè ho vaig viure i n’he fet el seguiment, durant prop de cinquanta anys. Les dificultats son immenses i només si facilitem les coses, aconseguirem trencar l’aïllament i els guetos que els nostres predecessors van tenir. Aquells temps han passat, però és bo tenir-los en compte per no repetir els mateixos errors. I arribats aquí, mirem al nostre entorn i veurem fins a quin punt els necessitem. No hi ha àmbit ni sector essencial que no estigui necessitat de mà d’obra barata, adaptable i disponible a qualsevol hora i dia de la setmana. També els qui vam emigrar, teníem aquesta disponibilitat i vam ser els qui vam renovar pobles i ciutats, infraestructures, equipaments i serveis, d’un munt de països destrossats i retardats pels efectes de la segona guerra mundial. En resum, la vida és una roda i ara som nosaltres els receptors d’immigració de terres llunyanes. No vulguem reproduir els errors vistos i patits, i anem cap a facilitar l’arribada i integració, per les millors vies possibles.

ESTUPEFACTO, ES POCO. He seguido, con especial interés, el juicio al Fiscal General del Estado, García Ortiz y debo confesar que ha superado todas las expectativas imaginadas. ¿Cómo es posible haber llegado a juicio sin ninguna prueba concluyente? ¿Cómo es posible aceptar una investigación con acciones y actuaciones, nunca vistas ni imaginadas, en un cargo de este nivel? ¿A quién se le ocurre enviar a agentes de la UCO al despacho del Fiscal General, para que buscasen, revolvieran y manipularan todo tipo de materiales, archivos y elementos electrónicos? Impensable, en cualquier otro país de nuestro entorno. Pero, es que de lo visto y escuchado no se desprende ninguna prueba clara, razonable, contundente contra el enjuiciado. He quedado más que estupefacto ante tamaño disparate que nos lleva a preguntarnos hasta dónde algunos pretenden llevar la guerra contra el presidente del gobierno, porque de esto va esta historia. Alguien pretendía cobrarse un trofeo de primer nivel, para, acto seguido pedir otra superior. En fin, terminado el juicio, todo el país estará pendiente de la redacción de una sentencia que puede depararnos todavía alguna sorpresa si continúa el espectáculo de retorcer argumentos, colegir actuaciones e imaginar movimientos imaginarios. En este proceso sale muy mal parada la Justicia, en mayúsculas, también la UCO, y algunos elementos de Fiscalía y Magistratura, capaces de moverse por “intuiciones” o “deducciones” que pensábamos eran propias de otros ámbitos. Con toda la distancia que supone este proceso, respecto a mis problemas con la justicia, no dejo de pensar en el mal uso que algunos hacen, para conseguir objetivos concretos. En el caso del Fiscal General, era, de entrada conseguir su renuncia. Con ella, el primer éxito se hubiera conseguido. Celebro no lo haya hecho, porque suponía un nefasto antecedente, para futuras maniobras similares. En mi caso concreto, también fui llevado una docena de veces ante los tribunales, por denuncias de Convergencia, unas veces, otras por un enfermo mental, manipulado debidamente por personas interesadas en conseguir, en los tribunales, lo que no conseguían en las urnas. Y no siempre es fácil demostrar la inocencia cuando se acusa de temas con total falta de documentación. A veces, las denuncias pueden ser sorprendentes, por imaginativas y surrealistas. Me permito exponer a los amables lectores, como mi primera comparecencia ante la justicia fue, por una acusación de haber producido daños, en el vehículo del denunciante, aprovechando que estaba aparcado en la plaza del pueblo. Para ello, aportaba una foto de la entrada del ayuntamiento, con un fondo totalmente oscuro, donde supuestamente salía yo con un punzón, dispuesto a cometer semejante acción delictiva. Como él había supuesto que haría tal cosa, se había colocado en posición adecuada para obtener la foto en cuestión. ¿Realidad o ficción? Pura y dura realidad, de una persona que a lo largo de unos diez años presentó unas quinientas (500) quejas y/o denuncias contra mi persona, en tanto que alcalde o contra el ayuntamiento, en general. Pues bien, al primer juicio, le siguieron otros diez, todos con resultado de absolución, pero si se hubiera seguido el principio de quien sea imputado, renuncie a su cargo, el denunciante, individual, o los que estaban detrás del partido político, habrían conseguido sus objetivos: sacarme de la alcaldía. Romper la decisión del pueblo que me dio su confianza, a lo largo de siete mandatos consecutivos. Perdonen esta exposición personal, pero me aproxima a la persona del Fiscal General por lo que debe haber pasado, durante tantos meses, y lo que le queda todavía, hasta tener la resolución final. Me siento conmovido por la seriedad de la persona y de la extrema fidelidad a su cargo. Encuentro indignante las acusaciones y las formas en que ha sido investigado, así como los graves errores ( o no lo eran???) de entrar en su despacho y manipular datos, de extrema confidencialidad. Increíble lo que hemos visto y oído. Espero no tener que repetir determinados adjetivos, cuando tengamos sentencia. No puedo imaginar otra que no sea la de absolución completa. A partir de aquí, espero se produzcan renuncias en el ámbito de la instrucción y la investigación. De ellos, hablaremos en el momento oportuno.

ROSALIA: TRENCADORA DE MOTLLES. Qui ens havia de dir que una catalana de 33 anys, filla de Sant Esteve Sesrovires, se situés al capdamunt del món musical, en una carrera difícil, molt treballada i esforçada que finalment ha obtingut l’èxit merescut. A dia d’avui, se situa com el personatge català, més conegut arreu del món. Increïble. I ens serveix per exposar les virtuts de trencar motlles, i no tenir barreres ni fronteres, a l’hora d’exposar les seves idees i qualitats musicals. No té manies ni segueix directrius en cap matèria, però ara vull exposar la lingüística. Es capaç de fer servir 14 idiomes d’arreu del món i anar a Montserrat per cantar amb l’Escolania, sigui en català sigui en castellà. I com no podia fallar, han sortit alguns talibans de la llengua, esgarrifats que l’Escolania podés fer ús del castellà, i no parar atenció en que ho han fet en llatí múltiples vegades i lògicament també en anglès i en alguns altres idiomes quan van pel món i interpreten composicions, lligades al país on es troben. D’això se’n diu, estar oberts al món mundial. El nostre futur és poliglota, i qui es vulgui limitar a quedar-se a casa, que ho faci , però no ho vulgui imposar a la resta. Fins i tot l’ús de diversos idiomes acaba de ser reconegut com un mètode molt eficaç per tenir i mantenir la vivesa cerebral , en contra de l’envelliment mental. Però, tornant al principi. Tenir a casa una artista d’aquest nivell és molt útil de cara a internacionalitzar el nostre país. Haver tingut grans personalitats en el passat, serveix com a carta de presentació, però tenir-ne d’altres, a dia d’avui, encara té més utilitat perquè son models a seguir. Tant li fa que siguin escriptors, cineastes, músics, intel·lectuals, o tècnics d’alt nivell en qualsevol matèria. Un país amb un estol de primeres figures, vol dir que és un bon lloc on invertir i/o residir. I ja entenc les enveges d’alguns prohoms del país, alguns dels quals, lligats a la febre del procés. Encara pensen que només es pot ser un bon català si només es fa ús del català. I si només es pensa en com el país pot sortir de l’entramat d’Espanya i amb ella, de la UE, perquè no ho dubti ningú. Una cosa va lligada a l’altra, cosa que sempre es va voler amagar durant els anys del procés. Doncs, queda clar que hi ha altres maneres de ser català, tot i viure i conviure amb Espanya, i amb la resta del món. Rosalia és una mostra clara d’aquesta vida, en plural. No es limita ni amb l’idioma ni amb els llocs on viure i conviure. Volta per tot el món i es fa amb gent de tot el món. Es una esplèndida manera de trencar fronteres de tot tipus. Es un magnífic model per als joves que veuen espais oberts, on altres els volen tancats. I és lògica l’enveja quan en ben pocs anys, ha creat i venut milions de les seves obres, on altres, només les poden comptar per milers o desenes de milers. Benvinguda creació, benvinguda desenvoltura i llibertat de moure’s pel món.

TRAÏCIÓ A LA MEMÒRA DEMOCRÀTICA. Sorprèn, perdó, indigna, i molt que a aquestes alçades de la història encara estiguem buscant les restes de persones, víctimes de la guerra civil i posterior persecució de tothom qui hagués col•laborat, participat o simplement ajudat en qualsevol actuació, en defensa de les llibertats individuals o col•lectives. Estem en el 2025, estem a 86 anys de la finalització de la guerra civil, amb ja ben poques persones que tinguin temps per a recuperar els éssers estimats, propers o llunyans. Qui pot ser tan miserable que no faciliti aquesta recerca ? Qui té por de veure els resultats d’una postguerra que molts volien dibuixar-la molt diferent ? A qui poden escandalitzar les xifres reals, ja no teòriques, de la repressió ? Semblaria que ningú de l’actualitat se sentís concernit i tanmateix, hi ha qui sota diverses sigles, defensa l’oblit per no entrar en matèria i haver de reconèixer que les persones i governs franquistes foren permanentment bel•ligerants i sanguinaris contra qui suposava una amenaça per la seva continuïtat. En molts llocs, no entenc la tardança. No puc comprendre com s’ha esperat tant de temps sense actuar de manera directa en treure símbols, recuperar la memòria i destruir mites i històries modificades o directament inventades. Personalment recordo, al cap de poques setmanes de les primeres eleccions municipals democràtiques, en el ja llunyà 1979, vam plantejar treure els símbols i imatges de reconeixement del període franquista, i iniciar una recerca per establir i identificar les baixes en el bàndol republicà. Del bàndol , dit “nacional” n’hi havia 7, però ningú sabia la realitat del bàndol republicà. D’aquella investigació, parlo d’inicis dels 80, sortia una llista llarga però incomplerta per desaparicions i desconeixement de la sort de molts soldats. Això, va portar a retirar la placa i posar-ne una en record de tots els caiguts. Tornant al principi, s’ha d’exigir, i ser molt contundent en impulsar les investigacions, recerques i recuperació de cossos, per a poder tancar definitivament aquest drama. I posar plaques de record en els llocs històrics, agradi o no als seus actuals estadants. Així s’ha decidit tant per a la Comissaria de Via Laietana com a la seu de la Comunitat de Madrid. No s’hi valen excepcions perquè tothom té dret a recordar. I és indignant veure on estan els qui volen entorpir aquesta iniciativa. El dret a recordar, és un dret universal que ningú pot vulnerar, i encara menys suprimir. Prou penós és haver anat tant tard en legislar i posar en pràctica aquest dret. Es tota una vida la que hem passat sense haver fet tots els deures. Queda poc, però prou important, com perquè quedi resolt.

PROP D’ 1,5 MILIONS D’ANIMALS DE COMPANYIA. Segons dades donades pel Col•legi de Veterinaris de Catalunya, estem a punt d’arribar a 1,5 milions d’animals de companyia, dels quals un 85% son gossos, un 13% gats, i el restant 2%, tota mena d’altres animals que van des de fures a tortugues, passant per serps, aus, etc. Dono les dades dels Col•legis de Veterinaris perquè son les més reals, vist l’incompliment generalitzat de la inscripció dels animals de companyia ( gossos, gats i fures) que estableix la Llei de protecció dels animals, aprovada pel Parlament de Catalunya. Segons aquesta llei, tots els propietaris haurien de donar d’alta, en el registre municipal corresponent, les seves mascotes, alhora que els hi posen un xip per a poder saber qui son els propietaris, en cas de pèrdua. Si tenim en compte aquest incompliment de la llei i alhora pensem en que no tots han estat atesos per algun veterinari, arribarem a la conclusió de que la xifra queda curta, respecte la realitat, si bé s’hi acosta molt. D’aquesta, també es desprèn un augment significatiu, proper a un 30%, en els darrers 5 anys. Sigui com sigui, estem davant un fenomen que ha vingut per quedar-se. I com tot el que està a les nostres cases, toca estudiar-lo, legislar-lo i tenir-lo en compte de cara la convivència col•lectiva i les derivades que se’n desprenen. No cal dir que un dels grans maldecaps per a tots els ajuntaments, és garantir que els propietaris de gossos, prenguin les mesures oportunes per mantenir l’espai públic, net i polit. Puc assegurar que aquesta és una de les principals queixes i peticions de la ciutadania, davant una autèntica invasió de carrers, places, zones verdes... Aquest increment de presència fa del tot indispensable facilitar espais d’esbarjo, a tots els pobles, per petits que siguin, i per descomptat a totes les ciutats, i a tots els barris. Ja no n’hi ha prou amb un o dos, parlem d’una xarxa nombrosa, com per tenir-ne un, a pocs centenars de metres de casa. I insistir i persistir en la necessitat de pràctiques cíviques que ja no només inclouen recollir les caques sinó també evitar que els pi-pis no perjudiquin façanes i mobiliari urbà. Si aquesta és una de les grans prioritats i reptes immediats; pel que fa els gats , suposa evitar escapades que puguin derivar en creació de colònies que esdevenen letals per a moltes altres espècies, arran de terra o en espais no molt elevats. Està més que comprovat la disminució d’espècies d’aus, quan les colònies de gats van creixent i necessiten aliment per sobreviure. En quan a la resta de mascotes, tancades a casa, tothom ha de tenir clar les progressives legislacions que limiten la seva tinença, pensant en el benestar dels animals, en primer lloc, però també les complicacions que es deriven pel que fa a higiene, sorolls i complicacions de convivència, a nivell comunitari. Al final, tot es resumeix en que tenir mascotes, suposa assumir uns deures d’obligat compliment que es tenen i es mantenen, fins al final de les seves vides, i això no sempre es té en compte, de manera que apareixen problemes i conflictes que s’han de tenir presents, abans de prendre la decisió d’esdevenir propietari. I ser propietari no vol dir fer-ne el que es vulgui, sinó el que sigui millor per al propi animal i el seu context de vida.

INMIGRACIÓN: CONOCER ANTES DE ACTUAR. No pasa día que no me ponga las manos a la cabeza ante declaraciones, propuestas y acuerdos relacionados con la inmigración. La mayoría provienen de dirigentes del PP y VOX, cada vez más unidos, por unos simplismos que denotan un profundo desconocimiento de la realidad. También algún otro partido se sitúa en planteamientos que de la anécdota pasan a la categoría, sin término medio. En este apartado, podemos poner tanto a Junts, como a su adversario directo, Alianza catalana (AC). Como casi todo en la vida, la realidad, es mucho más rica, variada y compleja. Y hay un principio elemental en política: primero conocer, luego actuar. Con una acción intermedia, de pensar, meditar, reflexionar. Si todos lo hicieran, no estarían proponiendo medidas simples, a problemas complejos. Llevo más de veinticinco años, compartiendo ocupación política, con trabajo de voluntario como profesor de idiomas (catalán, primero, ahora castellano) en un centro de Cruz Roja. Por este centro han pasado muchos centenares de inmigrantes, unos pidiendo asilo político, otros simplemente papeles, para vivir y trabajar aquí. No conozco a ninguno que en este largo período, haya caído en la tentación de convertirse en ocupa, porque todos tienen claro que una falta en su expediente, conllevaría imposibilidad de obtener la tarjeta roja del NIE. Su gran interés es pasar desapercibidos, aprender el idioma o idiomas, formarse y buscar trabajo en lo que sea, hablo en términos legales, sin importar calendarios de turnos ni fiestas. Su gran objetivo es trabajar, para poder enviar dinero a sus familias. No es nada diferente de lo que hicieron unos tres millones de españoles, en la década de los 60, 70 y 80, en muchos países europeos y / o latinoamericanos. Si nosotros lo hicimos, ¿por qué ponemos trabas a los que actúan igual? Pero es que queda claro que los necesitamos. Con solo mirar a nuestro alrededor nos daremos cuenta de una multitud de puestos de trabajo, ocupados por inmigrantes, procedentes de cualquier rincón del mundo. Y cuando digo de “cualquier lugar del mundo” es así de real. Por mis clases van pasando personas, generalmente jóvenes, muy jóvenes que han salido o huido de países como: Mali, Burkina Faso, Senegal, Afganistán, Sudán, Azerbaiyán, Georgia, etc. Todas, sin excepción, tienen por prioridad trabajar y vivir dentro de la más estricta legalidad. Si esto es así, por qué no facilitar su integración con medidas ágiles y fáciles de cumplir. Ahora mismo, conozco un gran número de empresas que necesitan mano de obra. Es necesario formarles, para que entren en el mercado laboral, lo antes posible. Bueno para ellos, bueno para el país. Animo a dirigentes de todos estos partidos que se llenan la boca con todo tipo de calamidades que entren en alguna de las ONG, dedicadas a ayudar a los inmigrantes. De inmediato se darán cuenta de las falsedades que lanzan y de lo que realmente preocupa a todo este colectivo. Repito: un colectivo similar, al de los tres millones de españoles que salieron para buscar mejores condiciones de vida para ellos y sus familiares. La historia se repite con diferentes protagonistas y procedencias. Nada más, pero nada menos.

EL COMPLICAT RELLEU GENERACIONAL. Des de ja fa uns anys podem veure i escoltar queixes i lamentacions per la manca de relleu generacional a la majoria d’entitats, clubs, associacions, comissions, organismes i institucions de tota mena, molt especialment a les de caràcter altruista. Si la manca de candidats era greu, darrerament s’ha aguditzat fins el punt de posar en perill de desaparició un munt d’organitzacions. Es a dir, la diversitat i pluralitat, està en perill i no sembla haver-hi remei. Per dinàmica personal, he estat implicat en un munt de llocs: comissió de festes, entitats juvenils, culturals, socials, ADF, ajuntament, partit polític, etc. Quan miro enrere, recordo les reunions i convocatòries amb àmplies representacions, debats i acords. Ara, aquelles entitats, comissions i organitzacions, es troben mancades de personal i porten una vida i activitat, molt precàries. Es la norma general, a la vista de converses amb gent d’arreu del país. Panorama complicat i sobretot preocupant perquè algú ha de passar al davant del que anomenem societat civil. Sense participació ni voluntarietat hi ha milers d’activitats que no es poden dur a terme. Qualsevol esdeveniment requereix la participació de voluntaris, i si bé alguns es van duent a terme, amb precarietats evidents, altres han decidit posar termini a la seva dedicació. Es lògic. Hi ha qui porta mitja vida al servei de la comunitat i no se’ls pot demanar més dedicació perquè tenen dret també a canvis en la seva vida quotidiana. Què fer ? Molt difícil resposta. Alguns pensàvem que com tot, hi ha moments d’eufòria i altres de desànim i que acabat un, comença l’altre, però no sempre és així. Hi ha entitats que sense un gruix determinat de participants no poden funcionar: colles geganteres, castelleres, comissions de festes, comissions de veïns, clubs, etc. A vegades, la solució passa per un interval de no activitat, que dona pas a un record del passat i ganes de recuperar-lo. Aleshores pot revifar i recuperar l’activitat, però malament quan es deixa perdre. I si preocupant és per tot l’entramat societari, encara ho és més a nivell polític. Es essencial en el món municipal, la participació directe dels veïns i veïnes . Ser candidat a unes eleccions municipals hauria de ser una aspiració de bona part dels ciutadans d’un poble o una ciutat. Es igual el partit. Quants més es presentin, major serà la diversitat i pluralitat. Estem a un any i mig de les properes eleccions municipals. Portem ja 46 anys de democràcia municipal, i toca preparar les noves eleccions amb ànims de renovació i innovació. Per fer-ho, res millor que atreure vot jove. Però per aconseguir vot jove, cal trobar candidats joves. I aquí tots els partits es troben amb similars dificultats, o fins i tot més grans, perquè la política travessa temps turbulents. Massa tensió, massa pressió, i massa joc brut com per atreure noves generacions, però el cert és que son indispensables per a renovar l’activitat. Es des dels ajuntaments, consells comarcals i diputacions des d’on es poden fer canvis molt importants, en tots els ordres de la vida de la gent. Toca agafar el relleu i canviar tot allò que no agradi. Res és fàcil, però si mirem enrere veurem els enormes avenços aconseguits. I tant important es renovar el teixit associatiu com l’entramat municipal. Ara, és un bon moment per donar el pas. El camí per al maig de 2027, ha començat. Sou a temps d’agafar-lo.

CODIS ÈTICS, A CONVENIÈNCIA. Els anomenats partits anti sistema , esquerres radicals o noves esquerres, han volgut mostrar la seva enorme distància respecte els partits històrics, amb codis ètics “radicals”, “trencadors” amb els usos i costums dels “de sempre”. Les seves condicions son valentes, immutables i intocables....fins que interessa modificar-les. Benvinguts a la dura realitat ! Quan veig els textos, recordo el codi ètic de “Ciutadans pel Canvi”, la plataforma sorgida en temps del candidat Pasqual Maragall, per ajudar a la seva arribada a la presidència de la Generalitat. En efecte va ser un moviment útil, eficient i clarament progressista. I va complir un codi ètic molt rigorós. Tant com que permetia, un sol mandat en el càrrec, als seus membres. Cert també que feta la llei, feta la trampa, i heus aquí com un dels seus components, Toni Comin, va decidir plegar de CpC, per passar al PSC, i així poder continuar en el Parlament, sota unes altres sigles. Tot seguit, vist que el partit no el mantindria, se’n va anar cap ERC on va fer carrera, fins el punt d’esdevenir Conseller de Sanitat, i amb aquest càrrec fou un dels fugitius en desbandada cap a l’estranger, per l’aplicació de l’article 155. D’aquí cap al Parlament Europeu, per acabar a Junts. Bé, tornant al tema, tant les CUP com els Comuns, han anat modificant el codi, en funció de les circumstàncies, de manera que a dia d’avui, si una cosa no els encaixa, el modifiquen i aquí pau i allà glòria. No tenen cap mania per convertir-se en partits “tradicionals”, en això i en altres coses. Dic això, a la vista de la proposta d’Els Comuns, de modificar el seu codi ètic per allargar els mandats dels possibles candidats a les eleccions municipals de 2027, i si cal faran el mateix de cara a les del Parlament o les Generals. Cosa similar passa amb les CUP, en que primer parlaven d’un sol mandat, després de dos, i després podia ser de dos amb un càrrec i un tercer amb un altre. Es el que ara discuteixen els Comuns, per si els interessés que Ada Colau pugui tornar a ser candidata per Barcelona. També el règim econòmic es posa en qüestió. L’aterratge a la realitat ja fou prou dur. Si havien acordat disposar d’uns ingressos de 2.200 euros nets al mes, per càrrec institucional, de seguida van protestar algunes afectades per l’acumulació de treball i reunions que obligaven a contractar algun monitor o cangur per tenir cura dels fills. Ara, arriben a la conclusió que aquest règim no és realista. En resum, les grans innovacions i crítiques als altres, han passat a la història i el que veiem és una dura lluita per la continuïtat, al preu que sigui. Ja no hi ha grans discursos per projectes de país, a favor de la gent, especialment els més desfavorits, sinó batalles per mantenir-se ens els càrrecs. Fins i tot, hi veiem batalles més radicals que les internes en els partits tradicionals. Qui ens ho havia de dir !

JUNTS, CAP A L’ESPAI SIDERAL Els qui hem estat uns anys fora del país, hem comprovat el grau d’allunyament del dia a dia, per molt que es llegeixi, s’escolti o es mirin mitjans de comunicació. La realitat es va allunyant , fins esdevenir esquemàtica i irreal. Si a tot plegat hi afegeixes estar envoltat d’aduladors, interessats i talibans, és evident que les decisions que algú pugui prendre no siguin les més adients. I si a més, aquest algú , té un ego pujat de to i la seva formació i preparació no és precisament de primera divisió , tenim tots els ingredients per a gestionar un lideratge amb clares i contundents carències. Es un dels principals problemes de Junts, sinó el més rellevant. A tot plegat s’hi sumen altres realitats que expliquen les decisions dels darrers anys. No tenen alternativa. No tenen cap dirigent amb suficient potencial com per substituir-lo. El principal càrrec institucional és Josep Rull, president del Parlament, per la renúncia d’ERC a assumir aquest càrrec, que no és alternativa ni ho podrà ser mai perquè fou un dels fugitius , en desbandada del Consell Executiu , en el moment de l’aplicació del 155. La cara visible de Junts en el Congrés de Diputats, és Míriam Nogueras , amb unes maneres, formes i oratòria que no deixen indiferent a ningú. Cert, però per a mal. S’imagina que posar mala cara , improvisar arguments només pensats , en clau catalana, sense tenir present que està a Madrid i es dirigeix a tot l’Estat, és totalment negatiu per als objectius que suposadament persegueix. Si volia aconseguir ser antipàtica, ho ha aconseguit, però n’ha tret algun resultat positiu ? Jo diria que no. Vaja, als resultats em remeto. Si mirem cap al portaveu en el Senat, Eduard Pujol, hi trobem una figura similar , amb una prepotència infantil de creure que les coses dites de manera ampul·losa i escoltant-se a si mateix ,ja n’hi ha prou per “imposar” arguments, massa pelegrins pels qui segueixen la política nacional. Els seus parlaments s’escolten som si “sentissin ploure”. Resultats? Mínims, molt mínims. I arribem al Parlament de Catalunya on exerceix de portaveu l’increïble Albert Batet. Li poso aquest adjectiu perquè no en trobo cap de millor per expressar la perplexitat de totes i cadascuna de les seves intervencions en la Cambra catalana. D’entrada el seu ego és, fins i tot més gran que el propi cos. Exposa els temes amb una ampul·lositat , poques vegades vista, i no repara en els arguments ni les propostes que moltes vegades son impròpies d’un diputat. Per la pobresa de fonaments i sobretot per reiteració d’acusacions i simplificacions, mil vegades escoltades que ja ningú pren seriosament. Amb aquest personal , és lògic que Puigdemont pugui fer i desfer al seu gust i gana. No té competidors i suposo que fins no retorni , no en sortiran. O fins que Junts tingui un fracàs monumental, en alguna de les properes conteses electorals. Quan vegin perillar la seva existència, algú haurà de reaccionar. O no. Veurem. I si algú tenia dubtes sobre la situació actual del partit , mirem xifres. De la consulta convocada per demanar si trencar o no amb el Govern , en surt un resultat de 86,98 % a favor i un 13,83% en contra. Al final, hem sabut que son només 3.978 els militants que han participat en la votació, cosa que suposa un 66,29% del cens. Si fossin realment uns 6.400, hauria votat més gent. Vol dir que el cens està inflat, o pitjor encara que una part del partit , n’ha passat. Es a dir, no ha participat, cosa que hauria de preocupar als dirigents. Per últim, només recordar que en els bons temps de Convergència, deien tenir 22.000 militants. Mireu les diferències. Les seves xifres, son similars a les que diuen tenir ERC. Em permeto només remarcar que les xifres del PSC, a nivell de militants a corrent de pagament de quotes , se situa per damunt dels 14.000. Que cadascú jutgi !!! Finalment ,no se sap cap on volen anar. Diuen que han trencat l’acord d’investidura i que no pensen dialogar ni pactar res amb el Govern, però que votaran en funció de si el que es porta a votació és bo pels interessos de Catalunya. Deu meu ! Difícil missió perquè gairebé tot el que es debat i es vota a les Corts Generals, té repercussions, bones o dolentes sobre Catalunya. No sé com s’ho faran però quan plou, ho fa per tots, i quan fa fred, també. Això de destriar el gra de la palla, queda bé a nivell bíblic , però a nivell terrenal, tot ens afecta a tots. Francament crec que han perdut el nord i van cap a l’espai sideral, molt poc conegut per als simples mortals. Seguirem informant.

HORA DE CANVIS ESTRUCTURALS Si algú considerava esporàdics els efectes del canvi climàtic, ha pogut comprovar que han vingut per quedar-se. Fins i tot, amb previsions que puguin empitjorar. I determinades zones del país, tan si parlem de Catalunya com d’Espanya, en general, tenen tots els números per sortir-ne greument perjudicades. No vaig cap altres indrets del món, perquè prou feina tenim aquí com per ocupar-nos d’ells, però és evident que el que val per aquí, val per allà. Això, em porta records de quan amb els tècnics municipals, en col.laboració amb altres aportats per Diputació o Generalitat, planejàvem la xarxa de clavegueram ,de cara a la futura ubicació i construcció de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR ). Al final, tinguérem clar que el dimensionament de la xarxa, havia de ser pensant en futurs, a mitjà i llarg termini, i alhora aplicant mesures adequades en cas d’emergència. Es a dir, ja no solament calia pensar en el règim habitual de pluges, sinó amb episodis esporàdics en que hi hagués un increment notable, de manera que en alguns punts, l’aigua que podessin absorbir i transportar les xarxes podés sortir cap a algun torrent o riera i així evitar ruptures en punts de la xarxa i fer saltar tapes, en carrers i places, amb el conseqüent perill que això podia suposar. Dic això, a la vista de multitud d’imatges en que precisament això ha passat. La majoria de xarxes de clavegueram no estaven dimensionades per pluges d’intensitats mai vistes que col·lapsen tot el sistema. Aquesta situació provoca inundacions de carrers i places i al final ja sabem que l’aigua sempre s’obre pas, per les vies previstes o per les imprevistes, i la seva força és immensa. També recordo, ja en el Parlament de Catalunya, sessions en les quals es discutien els traçats de carreteres, autopistes, vies de tren, o de camins, en general. De tant en tant, venia algun tècnic especialment sensible a planificacions a llarg termini que avisava sobre traçats poc respectuosos amb torrents i rieres, moltes vegades amb escàs cabal d’aigua però que podien convertir-se en autèntiques forces de destrucció, si terres amunt plovia amb intensitat. Bé, tot allò discutit, en alguns casos, va servir per modificar projectes, i en altres casos, no. Doncs bé, aquests dies veiem que tot el que s’ha agafat a l’aigua, l’aigua ho recupera i no ens estranyin les grans avingudes que veiem en centenars d’indrets de la nostra geografia. No queda altre remei que fer els deures i quan més aviat millor per a tots. S’han de renovar canonades, s’han de treure obstacles, s’hauran de modificar plans d’urbanisme, i repensar moltes de les infraestructures , equipaments i serveis si estan en zones perilloses. Quan més aviat ho fem, més aviat ajudarem a resoldre els efectes negatius que estem veient per tot arreu. En uns minuts o unes hores, es poden destruir multitud d’obres i projectes que seria una temeritat refer. Toca, doncs, ser realistes per una banda i previsors per l’altre. I ser-ho a llarg termini de manera que millor passar-se que quedar-se curt. Si a alguns ens titllaven d’exagerats, ara ens han de donar la raó. Totes les institucions, però també els particulars, han de modificar planificacions, en funció del que estem veient. No fer-ho seria cometre errors que han esdevingut fatals.

LA DESASTROSA GESTIÓN DE LOS DESASTRES. Cuando alguien se embarca en responsabilidades políticas, tiene que tener muy clara, cuál es su preparación y formación, antes de aceptar un cargo. No hay concejalías “marías” para las cuales con poca dedicación y formación se pueden salvar los muebles. Puede haber alguna en algún pueblo pequeño, pero cada vez se requieren más conocimientos y esfuerzos para gestionar bien un ámbito concreto. Lo digo como miembro de un equipo de gobierno durante 40 años en un ayuntamiento, 28 de los cuales en tanto que alcalde –presidente. Pero, igual se puede decir para diputados de diputaciones, consejeros de gobiernos autonómicos y por supuesto, ministros del gobierno central. Formar equipos sólidos y eficientes, es el primer gran reto de todo presidente, sea el que sea, el nivel de la administración. Dicho esto, desde hace años me pongo las manos en la cabeza, cada vez que escucho o leo las acciones y actuaciones de los responsables de ámbitos muy delicados, en los gobiernos de CCAA en manos del PP. Podría decir lo mismo de ministros, bajo los mandatos de J M Aznar o de M. Rajoy, pero sigamos. En pocos años, hemos asistido a una desastrosa gestión de los desastres por parte del PP, en la Comunidad de Madrid: caso de las residencias en tiempos del COVID. Todavía esperamos aclaraciones y asunción de responsabilidades, a todos los niveles, empezando por la cúpula. Luego, han venido otros desastres, como los incendios, demostrando unas carencias increíbles en materia de efectivos, maquinaria, formación y equipamiento. Pero, nadie esperaba una crisis tan grave como la relacionada con los cribados de radiografías, para detectar posibles afectaciones por cáncer. Todo lo que atañe a esta situación supera lo imaginable, no solo por los fallos, sino también por cómo lo ha asumido el gobierno de Moreno Bonilla. Y dejo para el final de esta lista, todo lo relacionado con la Dana de Valencia. Aquí, se superan todos los límites, todos los fallos, todas las incomprensibles actuaciones de los supuestos responsables que demostraron su más completa ineptitud. Volvamos al principio. Todo esto y muchas cosas que en este momento están pasando en muchos ámbitos gobernados por el PP, suceden por una simple cuestión de premiar, colocar o imponer personas, no formadas ni preparadas, para los cargos que les adjudicaron. Es una demostración de inconsciencia e ineptitud, imaginando que nunca pasará nada importante como para que se vean las carencias de todo tipo. Aceptar responsabilidades en materia de sanidad, servicios sociales, seguridad, educación, urbanismo, etc., supone tener aptitudes y formación para gestionar todo lo que venga, por difícil y complicado que sea. Y tener claro que, si se está al frente, significa tener la máxima responsabilidad que no es delegable, a otros. Que hay que tener técnicos de confianza a los que recurrir para estar debidamente informado, pero no serán los técnicos los que decidan sino el responsable de los operativos. En resumen, la corta pero muy contundente lista de despropósitos, en la gestión de grandes crisis, demuestra falta de visión de Estado por parte del PP, y poca conciencia de que a cada puesto corresponde colocar no, a quien gustaría, sino a quien está formado y preparado. Lo visto hasta ahora, ha sido un desastre y va calando en la sociedad española que, en caso de desastres, mejor no tener al PP en el gobierno. Estoy seguro que este principio actuará en Extremadura, a la hora de decidir, a quién votan. Tiempo al tiempo.

JUGAR AMB LA LLENGUA I LA CIUTADANIA. En aquesta mena de cursa de Junts, per sobresortir, en la suposada defensa de la llengua, es produeixen errors monumentals, com en el cas de Vic, en que exigeixen per a la provisió d’una plaça d’operari i manteniment de cementiri, que els concursants disposin d’un nivell B2, de català. Decisió tombada per un Jutjat del contenciós. Aquest nivell, els sembla molt bàsic i normal per a qualsevol feina, puix que ja el van posar com exigència per obtenir papers, per part dels immigrants, amb cinc anys de residència, en el país. Pels qui no estiguin al cas dels nivells de coneixement i domini d’un idioma, els recordo que el nivell més bàsic i elemental, és el A1, seguit de l’A2. Ja pugem en el parlar, llegir i escriure quan passem al B1, i arribem a un bon nivell, amb el B2. A partir d’aquí, el C1 i C2, son els màxims nivells, en la pràctica i domini d’un idioma. Doncs bé, a la vista d’escrits d’alcaldes i regidors de Junts, però també d’alguns altres partits, abans de ser modificats i/o corregits, per secretaris i funcionaris municipals, puc assegurar que molts dels que ara els volen exigir als altres, serien incapaços de passar un examen oral i escrit d’aquest nivell. Es a dir, l’examen típic d’una Escola Oficial d’Idiomes, o d’una universitat, amb els seus apartats de coneixements gramaticals, lectura, conversació, dictat i redacció de textos. Considero un greu error, típic de qui vol fer punts, davant el propi partit i davant presents o futurs adversaris polítics, fixar un nivell B2, per un simple operari de manteniment. Si volem facilitar i integrar les noves onades de treballadors, no serà posant barreres, com els hi facilitarem integració laboral, però també cultural i lingüística. I si aquest fou un error, no menys error, fou la petició del, cada vegada més qüestionat, líder del PP, Núñez Feijóo, a l’hora de reclamar major duresa, en les proves d’accés a la ciutadania espanyola. Com en el cas de Junts, sense un bon coneixement de la realitat, es volen apujar exigències, sense saber a quin nivell estan. I puc assegurar que el nivell és alt, tant, com que molts espanyols de naixement, tindrien dificultats per passar-los. Recomano parlar amb alguns que hagin superat l’examen i podrà constatar els mesos que van dedicar a estudiar i aprendre apartats de la nostra història, costums, tradicions, idioma, com per poder obtenir la ciutadania espanyola. Una altra via, és entrar a la web de l’Institut Cervantes i veure continguts de la prova CCSE ( continguts constitucionals i socioculturals) com per demostrar coneixement del nostre país. En resum, hi ha qui vol posar problemes i barreres als nou vinguts, i altres volem facilitar-los el camí per esdevenir ciutadans de ple dret, per la via de la integració laboral, social i cultural – lingüística.