Joan Roma

TRAÏCIÓ A LA MEMÒRA DEMOCRÀTICA. Sorprèn, perdó, indigna, i molt que a aquestes alçades de la història encara estiguem buscant les restes de persones, víctimes de la guerra civil i posterior persecució de tothom qui hagués col•laborat, participat o simplement ajudat en qualsevol actuació, en defensa de les llibertats individuals o col•lectives. Estem en el 2025, estem a 86 anys de la finalització de la guerra civil, amb ja ben poques persones que tinguin temps per a recuperar els éssers estimats, propers o llunyans. Qui pot ser tan miserable que no faciliti aquesta recerca ? Qui té por de veure els resultats d’una postguerra que molts volien dibuixar-la molt diferent ? A qui poden escandalitzar les xifres reals, ja no teòriques, de la repressió ? Semblaria que ningú de l’actualitat se sentís concernit i tanmateix, hi ha qui sota diverses sigles, defensa l’oblit per no entrar en matèria i haver de reconèixer que les persones i governs franquistes foren permanentment bel•ligerants i sanguinaris contra qui suposava una amenaça per la seva continuïtat. En molts llocs, no entenc la tardança. No puc comprendre com s’ha esperat tant de temps sense actuar de manera directa en treure símbols, recuperar la memòria i destruir mites i històries modificades o directament inventades. Personalment recordo, al cap de poques setmanes de les primeres eleccions municipals democràtiques, en el ja llunyà 1979, vam plantejar treure els símbols i imatges de reconeixement del període franquista, i iniciar una recerca per establir i identificar les baixes en el bàndol republicà. Del bàndol , dit “nacional” n’hi havia 7, però ningú sabia la realitat del bàndol republicà. D’aquella investigació, parlo d’inicis dels 80, sortia una llista llarga però incomplerta per desaparicions i desconeixement de la sort de molts soldats. Això, va portar a retirar la placa i posar-ne una en record de tots els caiguts. Tornant al principi, s’ha d’exigir, i ser molt contundent en impulsar les investigacions, recerques i recuperació de cossos, per a poder tancar definitivament aquest drama. I posar plaques de record en els llocs històrics, agradi o no als seus actuals estadants. Així s’ha decidit tant per a la Comissaria de Via Laietana com a la seu de la Comunitat de Madrid. No s’hi valen excepcions perquè tothom té dret a recordar. I és indignant veure on estan els qui volen entorpir aquesta iniciativa. El dret a recordar, és un dret universal que ningú pot vulnerar, i encara menys suprimir. Prou penós és haver anat tant tard en legislar i posar en pràctica aquest dret. Es tota una vida la que hem passat sense haver fet tots els deures. Queda poc, però prou important, com perquè quedi resolt.