Joan Roma

APRENDRE CATALÀ A BATZEGADES Molt propi d’aquest país, les arrencades de cavall i parades d’ase, en multitud de qüestions, i com no podia ser d’altra manera, també en el tema del català. Quan dic “en el tema del català” em refereixo a la constatació de la forta davallada en el seu ús. Si mirem estadístiques comprovarem la crisi que pateix. Alguns partits i entitats, haurien de fer acte de contrició, respecte de quines van ser les seves actuacions durant els anys del procés. No se’n vol parlar i encara menys reconèixer els greus errors comesos, molts dels quals van produir un allunyament i pèrdua de simpatia, davant proclames com “un sol país, una sola llengua”, deixant clar que esdevenir independents, suposaria imposar el català com a llengua única. Ara ,molts neguen aquell missatge, com altres moviments contraris a tot el que suposava el castellà, lligat a usos i costums d’Espanya, entesa com un Estat opressor, i alhora antiquat en tots els aspectes, al contrari de Catalunya, avançada de la modernitat. En fi, alguns diran que d’aquelles tempestes arriben aquests fangs. La qüestió és que les dades estadístiques han espantat tothom, i s’ha cridat a sometent, pensant que amb unes quantes mobilitzacions i crides a reconduir la situació, ja n’hi haurà prou. No, no, el mal és més profund i requereix de mesures molt ben estudiades i portades a la pràctica, amb grans dosis de diplomàcia i mà esquerra. I no veig que anem per bon camí. Pensar en un manifest que tothom aprovi i que remeti a tots els pobles i ciutats l’encomana de facilitar classes de català, i el seu ús en el màxim de llocs i ocasions possibles, està bé, però no n’hi ha prou. Les actuacions han d’anar molt més lluny, fins aconseguir que tothom en prengui consciència i actuï en conseqüència. I és que actuar a batzegades no és la millor manera per entomar el tema. Ara mateix ,conec un munt d’ajuntaments, entitats, sindicats, organitzacions, ets, que han posat en marxa cursos de català amb dosis d’elefant. Cursos diaris, a raó de 4 o 5 hores seguides, per tal de fer en deu dies, les 45 hores bàsiques que requereix la normativa per aconseguir papers, per la via de l’arrelament social. Com aquest, n’hi ha d’altres, a diferents nivells en que també es vol comprimir, en pocs dies, el que fins ara era habitual fer en un trimestre o semestre. Fer-ho més comprimit i seguit, no necessàriament vol dir, millor. Tot necessita el seu temps, i els que ens dediquem a l’ensenyament sabem que tenir i mantenir l’atenció durant hores, és impossible. Només amb dosis convenients , sàviament conduïdes es poden aprofitar els cursos. Així que no vulguem ara imposar dosis d’elefant quan el que convé és pedagogia fina. Tots sabem que és millor la pluja fina que les tamborinades d’aigua. Doncs això, deixem les batzegades per a d’altres oficis. L’ensenyament es regeix per la mesura, en tots els seus components. I més, en qüestió d’idiomes.

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.

CONTRA CORRUPTOS I CORRUPTORES. Es evidente el profundo daño que produce cualquier escándalo de corrupción, pero mucho más, cuando se produjo durante el tiempo de pandemia. Para todos los que ostentábamos cargos institucionales, supuso una lucha contra reloj, conseguir mascarillas, primero para nuestros médicos y enfermeras, luego para los trabajadores de la brigada de mantenimiento, y a continuación para el resto del personal. Y solo al final, para los cargos políticos, para poder interactuar con nuestro personal, y con los ciudadanos, en general. La rabia e indignación son inmensas, a la vista de la corrupción de personas sin escrúpulos que imponían condiciones, más propias de actuaciones gansteriles que comerciales, a empresas y administraciones de todos los niveles. Dicho esto, hay que reivindicar una inmensa mayoría de empresas y particulares que buscaron y ofrecieron material sanitario a precios de mercado, e incluso rebajados, para facilitar su compra. También tenemos que reivindicar el trabajo de miles de personas que se pusieron a fabricar material, de manera artesanal y/o industrial, dejando de lado lo que estaban haciendo hasta ese momento. Fui testigo directo de lo que expongo porque como alcalde, estuve en trámites para adquirir y repartir material sanitario básico, desde el primer momento en que todavía se discutía que tipo de material era el obligatorio. Así que, caiga quien caiga y que todo el peso de la ley les haga pagar por sus actuaciones y sirva para próximas crisis que seguro llegarán por un lado u otro. Ahora estoy pensando en el caso de la Diputación de Almería, pero también de la Comunidad de Madrid y otros lugares de España. No fueron muchos, al menos los que conocemos, pero hay que perseguirlos por todos los medios posibles. Y puestos a hablar de corrupción, similar indignación produce lo que se va conociendo del llamado “caso Koldo”. Parece increíble que a estas alturas de la historia, todavía haya alguien que crea que puede actuar fuera de la ley sin que nadie se entere. Y sean capaces de traicionar amigos y partido, por una simple mejora de sus condiciones económicas, destinadas a lujos estúpidos. ¿Cómo se puede ser tan imbécil para apartarse del recto camino y destrozar la propia vida y la de todo el entorno? ¿Les ha valido la pena? El daño producido ha sido inmenso, especialmente para los que hemos dedicado toda nuestra vida, a la cosa pública. Durante años, decenios, hemos demostrado que la política es pedagogía y que no solo hay que ser honesto sino también parecerlo. Nada de gastos inútiles, ostentosos ni sobreros porque el dinero público, es de todos y a todos hay que rendir cuentas. Nada de comidas exquisitas ni de celebraciones particulares, pagadas con dinero del erario público. No, no, si se quería celebrar algo en privado, se pagaba del propio bolsillo. Ni cafés tontos, ni vermuts de capricho. De aquí, la indignación por unos pocos, muy pocos que nos dañan a todos. Pero aquí quería llegar. En números redondos, somos unos 80.000 los cargos políticos, en el conjunto de España. Sí, sí, si sumamos, alcaldes, concejales, consejeros comarcales, diputados provinciales, diputados autonómicos, nacionales y senadores, con sus respectivos asesores y miembros de los gobiernos, llegaremos a esta cifra. No podemos tolerar que unas docenas al año, ensucien nuestras trayectorias. Pero los tenemos, así que hay que depurarlos y estudiar nuevas fórmulas para detectarlos mejor y más pronto. Nunca llegaremos a eliminarlos del todo, porque la estupidez humana es infinita, pero sí dejarlos en mínimos, muy mínimos. Y a partir de aquí, ser mucho más duros y contundentes contra los corruptores. Tienen que rendir cuentas y ser perseguidos con similar prontitud y consecuencias que los corruptos. Ahora tenemos varios casos en los que actuar, y dejar claro que, unos y otros, van a terminar de similar forma. Solo así reduciremos al mínimo los casos futuros. Pero dejemos claro que la corrupción no campa por España, a sus anchas. Se han ido perfeccionando los trámites administrativos como para que sean excepción los casos de saltarse las reglas. La inmensa mayoría de cargos públicos son honestos. Que nadie lo ponga en duda por duros que sean los casos, que ocupan la actualidad política y social.

ELIMINAR DESPROPÒSITS . Que la burocràcia produeix “monstres”, ho puc afirmar i confirmar, perquè he estat a la sala de màquines d’un ajuntament, durant 40 anys. Es a dir, tota una vida, i n’he vist de tots colors, intentant sobreviure amb notables confrontacions amb altres administracions. Produeix ràbia i indignació la repetició, fins a l’infinit, de tràmits que haurien d’haver-se resolt, mesos, o anys enrere. La simplificació de la gestió, passa per minimitzar papers i agilitzar terminis. Tot alhora, si no volem marejar més del compte a tots els ciutadans, molt especialment els de major edat, o aquells que tenen dificultats de mobilitat i tramitació per causes diverses. Posaré un parell d’exemples, per exposar el que vull dir. Fa uns dies, una persona amb problemes de mobilitat, em va explicar que per aconseguir una targeta d’aparcament per a discapacitats, és normal i habitual, esperes d’entre un any i un any i mig. Increïble. Costa d’assumir que un tràmit que hauria de ser fàcil i ràpid, pugui tenir terminis com aquest. Un altre, propi de qualsevol ajuntament o administracions, dites superiors. Canvi de domicili de rebuts, impostos i similars. La tramitació pot convertir-se en un “via crucis” d’anades i tornades, quan la modificació podria ser de pocs minuts, si es demana que tots els que van a un nom concret, es canviïn cap una nova adreça concreta. Podria exposar-ne dotzenes més que fan tremolar als qui han de dur-ho a terme. Amb la pandèmia es va posar en pràctica, refusar visites presencials i es va descobrir el gran invent de fer-ho tot per via telemàtica. Hi ha un munt de webs, institucionals i privades que suposen una mena de cursa embogida a la recerca d’un telèfon de contacte. Algú amb qui parlar i poder resoldre dubtes. No, no, el que busquen aquestes webs és derivar-te cap a gestions i tramitacions digitals. No volen reconèixer les dificultats de moltes persones per accedir-hi, ni que hi ha gestions que necessiten d’aclariments importants que no es troben en el web corresponent. En molts casos, l’estructura és complicada, complexa i caòtica com per fer avorrir la recerca, i deixar-ho córrer. Si això passa en una empresa privada, és greu, però que passi en una administració pública és inacceptable. Per aquest motiu, una de les meves feines, és escoltar queixes, denúncies, propostes de gent que s’ha trobat amb un munt de problemes, i fer-les arribar al Govern. No és que tingui cap línia directa amb les altures, però sé com demanar atenció davant qüestions que han de ser resoltes. Aquesta és una de les feines que tenim tots els ciutadans, però molt especialment quan compartim pertinença a un partit determinat. A tothom interessa que el Govern funcioni bé i s’adapti a les necessitats dels ciutadans. Doncs, per fer-ho, ha de conèixer el que no funciona bé. Només així pot posar en marxa solucions concretes. He de dir que la resposta a queixes, és ràpida i eficient. Ho he pogut comprovar en un munt de temes. Toca doncs, continuar fins aconseguir eliminar despropòsits. Sembla fàcil, però és d’una gran complexitat i globalitat.

BORREDÀ: SEGON MUR COL.LABORATIU, DE VALENTÍ GUBIANAS. El poble de Borredà ( Berguedà) acaba d’estrenar un segon mural col·laboratiu, de la mà de Valentí Gubianas i Escudé ( Navàs), il·lustrador de llibres i murals. Aquesta segona obra, s’ha dut a terme sobre el mur de tancament del recinte de les piscines municipals. Una extensa superfície de 35 metres de llargada per dos i mig d’alçada. Aquesta obra s’emmarca dintre del programa “Tallers i activitats formatives d’àmbit cultural” de la Diputació de Barcelona. L’autor, va fer unes propostes, especialment pensades per l’àmbit d’unes piscines municipals, i s’ha dut a terme en els darrers dos caps de setmana de novembre. Hi ha participat un bon nombre de persones, de totes les edats. El resultat final, és magnífic, per la temàtica, pels colors, per l’encaix en un indret que sempre havia estat color de formigó. El mural anima a viure i gaudir de l’espai on s’ha pintat. (foto 1) I és que el mateix autor, havia realitzat un primer mural, l’any 2024, a la façana posterior de les escoles municipals, que dona a l’amfiteatre cívic. (foto 2). Aquell bon record, ha motivat repetir experiència, amb un resultat de molt alt nivell, similar al primer. Amb aquest, Borredà compta amb 4 murals que donen vida a espais molt utilitzats per la gent del poble i els nombrosos visitants que venen. Ja s’està pensant en alguna nova obra, de cara l’any vinent. Borredà, desembre 2025. Adjuntem: Mural col·laboratiu . Mur piscines ( 2025). Façana posterior Escoles (2024)

BONA LLETRA, A L’ESPERA DE LA MÚSICA. No tinc cap dubte de que estem en la millor primera part, d’una legislatura del Govern de Catalunya, d’ençà que vam recuperar la democràcia, en el ja llunyà any 1980. N’he fet el seguiment, i hi he participat directament, en tant que diputat al Parlament al llarg de quatre legislatures. Ho puc ben acreditar per diferents motius que exposo breument. Conformar un Govern és cosa complicada perquè es necessita un gran nombre de persones, ben formades i preparades per treballar en equip. Aquí no hi valen els solistes o els perseguidors de lluïment personal, en detriment dels resultats globals. Ni va de tenir una presidència brillant, envoltada de càrrecs inadequats. No, no, un Govern per ser efectiu ha de tenir un bon cap i unes ben equilibrades i fortes extremitats. Es el que ha buscat i trobat Salvador Illa. Haver estat alcalde és un avantatge que altres no han tingut. I és que un alcalde sempre té clar que ha de coordinar i fer participar tot l’equip en els objectius perseguits. Una persona sola, per brillant que sigui, no podrà mai abastir la complexitat i intensitat de l’acció de govern. Quan penso en les brillants trajectòries dels alcaldes socialistes de Barcelona, sempre em surten els alcaldes, però al seu costat hi poso un gran nombre de càrrecs d’una vàlua i dedicació excepcionals. Sense aquests equips, la transformació de la capital no hagués estat possible. Torno a la Generalitat. Els primers deures de buscar i trobar un bon equip es van aconseguir. El treball del “govern a l’ombra” des de l’oposició va ser una bona idea i va permetre posar en marxa moltes propostes que s’havien estudiat i planificat, de cara a aplicar-les, una vegada arribats al Govern. Això va permetre posar lletra a multitud de temes que portaven anys encallats o amagats en un munt de capes que no permetien emergir. No hi ha Departament que no hagi trobat un munt de temes envellits, mal orientats i mal plantejats. Posar ordre i concert, en tots ells, ha estat la primera gran feina. D’aquí n’han sortit qüestions com la manca de funcionaris essencials per a fer funcionar els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats o consorcis. També s’ha comprovat l’enrevessat món de la burocràcia amb centenars de formularis i documents, que en comptes de simplificar-se i reduir-se s’anaven incrementant, any rere any. Parlem de prop de 1.500 que han de ser simplificats i reduïts al màxim. Problemes de places en FP, durada de la preparació i resultat de les oposicions, ajuts ràpids i determinants per a multitud d’àmbits i sectors, ampliacions de plantilles essencials en seguretat, sanitat, educació, etc. No passa setmana que després de la reunió del Consell Executiu no s’exposin acords que suposen entrar en matèria, en qualsevol de les Conselleries del Govern. Així doncs, la lletra que ens arriba és ben formulada i ben plantejada. Ara toca posar-hi música, que vol dir posar-hi el finançament necessari per a fer-la realitat. Ara toca disposar de pressupost per a poder actuar en tots els àmbits i sectors. Per la lletra llegida, acordada i aprovada, podem veure que es poden resoldre dèficits històrics, mancances evidents i peticions raonables. Es hora de perdre la por a decidir, i arribar a pactes que permetin posar al dia, al país. D’això estem parlant. Massa anys perduts en embats inútils i fraccionaments interns, van fer oblidar les necessitats de la gent. S’ha de recuperar el temps i forces perdudes. D’aquí la importància de poder tenir pressupost per al 2026.

QUAN CALLAR, ÉS LA MILLOR OPCIÓ. Els nivells polítics han anat baixant fins arribar a cotes realment alarmants. Cada dia en som testimonis, sobretot a Madrid: Congrés i Senat, i per descomptat a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Però, com totes les plagues i epidèmies s’estén amb rapidesa cap a la resta de l’Estat, fins arribar a racons que havien estat preservats, com son els Ajuntaments. Avui, però parlant de plagues i epidèmies, he de fer referència a l’aparició de porcs senglars, afectats per la PPA ( pesta porcina africana) un autèntic malson per a tots els pagesos, molt especialment els dedicats a l’engreix de porcí, una de les grans indústries del país. Doncs bé, ningú no podrà dir que la reacció del govern no hagi estat immediata ,amb un desplegament mai vist d’efectius propis i externs, com son els efectius especialitzats de la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Encerclament total del territori afectat: parc de Collserola, batudes de gran intensitat, i investigació de tots els animals per comprovar si estan infectats o no. Queda clar, doncs, que en un Govern, cada peça és indispensable perquè està degudament formada i preparada per entomar situacions d’urgència i emergència com és aquesta. Tothom ho ha vist i ho ha seguit, minut a minut, amb aparicions constants del Conseller Ordeig, així com d’altres tècnics i especialistes en la matèria. S’han mantingut reunions, amb alcaldes, amb grups parlamentaris, amb entitats i empreses del sector. En resum; s’ha fet el que cal fer, en situacions complicades i delicades com aquesta. A què ve, doncs, que Junts , ERC i el PP, reclamessin la tornada del president Illa de Mèxic, on ha anat per reforçar la presència de Catalunya, a la Fira Internacional del Llibre ? Es molt infantil i molt poc seriós, per part de partits amb representació parlamentària, que considerin que un president no pot marxar o hagi de tornar, perquè hi ha una crisi puntual, en un àmbit determinat. Es que creuen que només el president pot fer front a un problema puntual ? Quina fe i confiança tenen en els Consellers ? Es que creuen que tot pot ser un desastre com a la Dana de València? Quan grups a l’oposició només tenen en el cap, la recerca d’algun comentari o petició extravagant per a poder sortir en els mitjans de comunicació, ho tenen molt malament. No tenir arguments concrets, no aportar confiança en les institucions, suposa demostrar incapacitat per exercir les funcions d’oposició. Bé, fins i tot aniria més lluny, dient que no tenen capacitat per actuar en política. Ras i curt. Tots els polítics hem de ser capaços d’exigir responsabilitats, a qui pertoca, en aquest cas al Conseller del ram, i tot seguit fer-ne seguiment i si cal demanar informació i documentació. Però, un Govern, és un equip i cada membre ha d’exercir les funcions que té encomanades. Si només poden actuar sota presència del president, no hi ha equip. Ells volen un milhomes i la política és una altra cosa. Així s’entén, encara més, perquè estan a l’oposició i la perspectiva que s’hi quedin, per a molts anys més.

SOLEDAT NO VOLGUDA, EN EL MÓN RURAL. Els canvis de vida i activitat, també han arribat al món rural, i han transformat la relació tradicional i històrica que s’hi produïa. Ara i aquí, tenim en la soledat no volguda, un dels problemes de difícil atenció i solució. Les extenses famílies d’abans, han donat pas a les reduïdes d’ara, de manera que quan marxen a la recerca de treball uns, i per desaparició física, uns altres, resta una petita, molt petita representació de la família, que queda solitària, a més o menys distància, de qualsevol nucli urbà per petit que sigui. A més, les tradicions familiars, eclesiàstiques i locals, s’han anat reduint fins uns mínims, propers a la desaparició. Recordem algunes d’aquelles tradicions: era habitual convertir un funeral, en una trobada de la família extensa, i al seu costat tot el veïnat, proper o llunyà. Aquest funeral, donava peu a futures celebracions, en motiu dels aniversaris de la desaparició del difunt. Això, ja només queda en unes poques famílies, de ben pocs pobles. Els diumenges i festes de guardar, donaven peu a trobades abans i després de missa, com per intercanviar informació, estat de relacions, però també moment per fer negocis, d’intercanvi de productes o de terres i altres propietats. Prèviament, era el moment d’aprofitar el moment per confessar-se i posar-se al dia, a nivell intern. Cada parròquia tenia la seva festa anual, amb detalls i concentracions que oferien magnífics moments de trobades entre veïns. I les festes no es limitaven al sant o patró/ patrona, sinó a dues o fins i tot tres, segons els territoris. I al costat de les parroquials, hi havia la central, de la parròquia principal, amb altres motius per trobar-se i intercanviar opinions i informació. Tant en unes com en altres, no hi havia pressa. No es tractava només de complir amb els deures religiosos sinó amb els familiars, d’amistat o de negoci. Tot anava en el mateix paquet. Un dia o dos a la setmana tocava anar “al poble” per comprar algun producte especial o bàsic. També per anar al metge, o a l’ajuntament, si calia fer alguna gestió o tràmit i s’aprofitava per anar a “fer el got” al bar del poble i així deixar-se veure per saber què havia passat entre una visita i altra. Qualsevol altre esdeveniment important, fos un bateig, una comunió i encara més un casament, suposava mudar-se i anar ben d’hora per saber com estaven els veïns, més o menys llunyans. Es evident que quan totes aquestes coses han quedat reduïdes al mínim, per no dir que han desaparegut, la vida “a pagès” ha patit una davallada profunda, amb persones aïllades, moltes d’elles sense facilitats de mobilitat. Què fer, en aquestes circumstàncies ? Es el que estem estudiant i mirant de resoldre, en reunions i xerrades, entre nosaltres, primer i amb ells/elles, a continuació. Hi ha un cert nombre d’iniciatives interessants que precisen de l’acció conjunta de voluntariat, amb ajuntaments, consells comarcals, diputacions i govern de la Generalitat. Les solucions son diverses i complexes, però estan donant uns primers fruits que caldrà ampliar en el proper futur. Ara, només he pretès cridar l’atenció ,en que aquest no és un problema només de ciutat, sinó que també afecta el món rural, massa sovint desconegut.