Joan Roma

UN CAMP D’EXTERMINI, EN VIU I EN DIRECTE. Qui ens havia de dir que un dia veuríem a l’estat d’Israel, convertir tot un territori, amb més de dos milions de persones, en un camp d’extermini. Massacres d’innocents, justificades perquè hi ha elements terroristes infiltrats entre ells. No hi ha pau ni treva possible perquè a l’empara dels EUA, consideren impunes tots els seus crims. I l’extermini contempla tots els mètodes i sistemes possibles. Sigui amb bombes, amb tancs contra gent indefensa o deixant-los sense menjar ni beure, a l’espera que morin irremeiablement. Els és igual que tothom contempli aquests assassinats, estan en una fugida cap endavant que significa fer desaparèixer tot el poble palestí, per a finalment poder complir el somni del Gran Israel. Tots els qui hem patit per les tragèdies històriques del poble jueu, no entenem la paràlisis, el silenci, la deriva autoritària del Govern de Netanyahu, sense veure una reacció interna, clara i contundent per parar aquesta barbàrie. Per molt greu que fos l’atac terrorista de Hamàs, no es pot assumir com a resposta el que estem veient, cada dia des de les nostres cases. No assistim a una lluita d’un exèrcit contra un altre. No, no, assistim a unes accions de neteja d’un territori, per tots els mitjans possibles, fins i tot per la fam, contra població desesperada i indefensa. Les pitjors imatges, les pitjors conseqüències del que mai haguéssim pogut imaginar. I no hi ha perspectives de parar les morts i pensar en una possible pau que permeti encarar el futur, amb un mínim d’esperança. Se’ns acaben els adjectius, se’ns acaben les esperances d’acabar aquest extermini. Netanyahu aprofita el moment per a salvar-se ell de la Justícia i alhora compleix les ànsies d’expansió dels seus socis de govern. Ànsies que ell mateix comparteix com podem veure, contínuament en decisions d’anar més lluny que ningú. On son els pacifistes ? On son els intel•lectuals ? On és la gent que veu que aquesta deriva els ha de portar a l’aïllament internacional i a una situació d’odi permanent per part dels qui ho han perdut tot ? Algú creu que es podrà girar pàgina i fer oblidar aquest genocidi ? Els odis perduren per segles, com hem pogut veure al llarg de la història de la humanitat. I en aquest cas, totes les accions, queden no solament en la memòria individual, sinó en la col•lectiva i registrada per multitud de mitjans tecnològics que les mantindran vives per sempre més. Alguns coneixedors de la realitat interna, diuen que hi ha fugides de població cap altres països del món, conscients de que ja mai més el país serà com era. Amb tots els problemes i dificultats Israel era una democràcia. Ara, ja son molts els que situen el país en un sistema autoritari, incapaç de reaccionar a les actuacions i decisions d’un govern embogit. Toca, doncs a la comunitat internacional actuar, i fer-ho amb molta major celeritat i contundència. No pot ser que mantingui activitats molt lucratives, lligades a la seguretat i la indústria bèl•lica, per resistir i superar la crítica internacional. Ens pertoca a tots participar en fer-ho possible.

¿ QUIÉN GUARDA LA CASA? Es un error de manual, pero reiteradamente cometido, por todos los partidos de España, al menos por aquellos que han llegado al poder, que lleven al gobierno a sus primeras espadas, y dejen en muy segundo término, al partido. Una vez conseguido el objetivo perseguido, todo el mundo pretende demostrar lo que vale, y hacerse un hueco en la primera o segunda línea de mando. Nadie quiere optar por quedarse en zona de sombra, simplemente a guardar la casa. Y la casa es poco atractiva porque hay mucho trabajo, muchas críticas a la acción del gobierno, y pocas posibilidades de incidir en resolver las deficiencias que critican militantes, simpatizantes y votantes. Es claramente un trabajo poco atractivo, poco remunerado y sin ninguna brillantez a nivel exterior. Solo unos pocos aceptan este destino. Unos por sentimiento de partido, otros por mandato superior, guste o no. Pero queda claro que el paso de oposición, a gobierno, siempre supone una total sumisión del partido. Hago esta introducción para los no avezados a las actividades de cualquier partido y de cualquier ámbito del mismo, sea municipal, regional o nacional. El destino del partido es muy parecido en todas partes, excepto en unos pocos casos en los que se ha preservado su presencia y existencia. El modelo del PNB, es una excepción. El golpe al prestigio del PSOE, nos ha machacado a todos los que hemos estado o todavía estamos, al servicio del partido socialista, bajo unas siglas u otras. Da igual. Son 146 años de vida y actividad, poniendo por bandera la defensa de los más débiles, siempre bajo el signo de la honradez y la honestidad. ¿Pueden unos pocos echar por tierra toda esta trayectoria? En absoluto, la historia es la que es, y nunca se puede tomar la parte por el todo, pero evidentemente el daño es terrible. ¿Cómo puede haber pasado? Pues, siguiendo el principio descrito, mediante el cual, los más y mejor preparados y formados, pasan al gobierno, y quedan unos pocos al mando del partido. Y el partido pasa a ser un instrumento necesario e indispensable, pero siempre supeditado a lo que se decide en el gobierno. Se mantienen los órganos, consejos, secretarías y organismos elegidos, pero sensiblemente debilitados por compartir, muchos de sus miembros, otras responsabilidades que han pasado a ser más importantes y urgentes. Este “vaciamiento “de actividad, supervisión y control que opera, con plenas funciones, durante los años de oposición, queda mermado y debilitado en los años de gobierno. Esto es así, en todos los partidos, y así ha sucedido en el PSOE, de forma que quien está al mando, ya no es el presidente o secretario general, sino el secretario de organización que se encuentra como responsable del día a día, en todo y para todo. Es lógico que quien ocupe este cargo sea consciente de su responsabilidad, puesto que debe evitar roces, contradicciones y obstáculos a la acción de gobernar que pasa a primer lugar. ¿Puede actuar al margen de su jefe superior? Quien sea leal, honrado y honesto, no, pero si no lo es, tiene inmensas posibilidades de actuar al margen del partido y de la confianza asumida. ¿Es fácil detectar esta vida “fuera del partido”?. No, hasta que algo o alguien lo detecte y lo exponga al exterior. Es así como asistimos, en vivo y en directo, a un cúmulo de actuaciones, nunca vistas ni nunca imaginadas, sobre todo después de otras acciones, protagonizadas por el anterior secretario de organización y al mismo tiempo Ministro del Gobierno. Impensable acumulación de desgracias, a las que hay que poner remedio para que nunca más, similares actuaciones puedan volver a suceder. El daño es terrible porque tenemos decenas de miles de militantes, centenares de miles de simpatizantes y millones de votantes. Todos sentimos rabia interna y vergüenza propia, ante semejantes actuaciones, más propia de delincuentes de bajos fondos que de militantes del partido. Ninguno de nosotros se reconoce, ya no en sus acciones, es que ni en ninguno de los comentarios y charlas soeces, malsonantes y desgraciadas. La reacción debe estar a la altura, para hacer justicia y al mismo tiempo recuperar el prestigio y respeto perdidos. Si miramos atrás, veremos toda una historia de progreso y defensa de los más desfavorecidos y no les podemos fallar. Hay que volver al sitio de partida y no dudo en que entre todos lo conseguiremos. Y dicho esto, si los destrozos han sido grandes y profundos, no esperábamos que alguien como Núñez Feijóo fuera capaz de querer salir como gran defensor de la pulcritud y la honradez, cuando preside, sin duda alguna, el partido más corrupto de la historia de España. Pero es que además vuelve a mostrar su enorme cobardía cuando no se atreve a presentar una moción de censura. Ahora y aquí, el principal partido de la oposición debería exigir no solo explicaciones al presidente del gobierno, sino ponerlo ante la tesitura de defender su plan de futuro, en contra del plan de futuro del PP. ¿Cómo es posible que ni tan solo se lo plantee? ¿Tiene miedo a perderla? ¿Tiene miedo a ser vencido por Pedro Sánchez, y así reforzarlo? ¿Es que no tiene programa ni alternativa? Que cada uno cumpla con su obligación. A Pedro Sánchez pertoca asumir responsabilidades, dar explicaciones, remodelar los órganos del partido, encontrar quien sea capaz de llevar las riendas diarias y recuperar la confianza perdida. Pero si Núñez Feijóo no da el paso de presentar una moción de censura, queda inhabilitado definitivamente para ser alternativa. Que cada palo aguante su vela.

INDESITJABLES, FORA. Ràbia, vergonya i una profunda indignació ens acompanya aquests dies a tots els qui hem dedicat anys, dècades, a lluitar pel progrés dels nostres pobles i ciutats. Ens acompanyen 146 anys d’honestedat, que ara alguns volen tirar per terra. Hem patit una dura traïció que cap de nosaltres esperava, però la vida continua i res justifica trencar amb el passat. El passat és nostre i el futur ha de ser continuïtat d’aquest gloriós passat. Una i altra vegada ens demanem com pot ser que uns pocs puguin fer tan de mal, a milers, desenes de milers de militants i amb aquests, centenars de milers de simpatitzants que s’ajunten als milions de persones que ens han fet confiança. Però, no podem deixar que unes poques pomes podrides, facin malbé tota una collita. D’aquesta indignació hem de sortir-ne reforçats per promoure canvis profunds com perquè això no torni a passar. No existeix la corrupció zero, perquè ho podem veure al llarg de tota la història, però certament els socialistes hem treballat per minimitzar-la i quan ha aparegut, hem actuat de manera ràpida i contundent. El problema és que no s’ha detectat a temps, quan ha aparegut, en uns llocs estratègics que haurien d’haver estat blindats i reservats a persones excepcionals. Els errors de triatge i detecció han estat evidents, però han estat errors, ni volguts ni esperats, i per això els danys son immensos. Tot el partit està commocionat i trasbalsat per unes noticies molt greus, acompanyades d’expressions i maneres d’actuar, més pròpies de delinqüents de baixa estofa, que de persones amb un mínim de decència. Uns pocs, ens han fet baixar als inferns, però no ens hi podem quedar, perquè milions de persones confien en recuperar la lluita i recuperar la fortalesa. Toca donar resposta a la traïció rebuda i posar remei als danys produïts. Primer, a nivell de partit, i després amb algunes decisions rellevants a nivell de govern. Els qui hem estat en governs, de diferents nivells, no podem entendre com s’han produït actuacions irregulars sense haver activat els mecanismes que els havien de frenar i obstruir. Tot s’ha de revisar i modificar com perquè els mecanismes anticorrupció actuïn de manera ràpida i eficient, i alhora s’ha de castigar durament, els corruptors. Els dirigents d’empreses han de tenir clar que tan greu ha de ser promoure la corrupció, com caure en ella. I si aquests fets coneguts ens han indignat, encara més ho ha fet que els dirigents del PP, i ja no diguem de VOX, vulguin posar-se com models de netedat i exemplaritat. Els socialistes hem d’entomar els errors comesos, i reparar els danys causats, però amb igual força hem de sortir a posar fi a les acusacions indignes de dirigents del PP, que representen al partit més corrupte de la història d’Espanya. Com es possible que s’atreveixin a donar lliçons ? Com pot ser que creguin poder embrutar el nom d’un partit històric, ple de persones que han donat vida i trajectòria, en defensa dels més dèbils ? No abaixarem el cap, ni perdrem el nord. La reacció ha de ser dura i contundent, per recuperar impuls i recuperar la confiança de la gent. Hi ha múltiples reptes per endavant, i sempre que hem caigut, hem sabut aixecar-nos i recuperar l’alè perdut. Ara, també ho farem.

GÓSOL, CANVI DE PROVÍNCIA ? Em permeto donar algunes dades del municipi, pels qui no el coneguin prou, abans de passar a concretar el tema. Gósol, té una superfície de 55,9 km2 i una població de 215 habitants (2024). Està situat a la província de Lleida, si bé està adscrit a la comarca del Berguedà ( Barcelona). Forma part del Partit Judicial de Solsona (Lleida) i depèn de la Junta Electoral de La Seu d’Urgell(Lleida). No cal entrar en alguns altres detalls per a constatar que a vegades la geografia i la organització política – administrativa – judicial – electoral , complica el funcionament d’un petit poble com aquest. El motiu d’aquest article és aportar dades sobre la proposta de consulta que diu voler tirar endavant a la tardor, l’actual alcalde , Rafael López ( ERC). El propòsit de la consulta seria demanar a la població, si estan d’acord en proposar un canvi de demarcació. Bé, exposo el que he vist escrit, en diversos mitjans de comunicació. Davant aquesta proposta d’iniciativa, em permeto aportar informació sobre la iniciativa empresa per un anterior Alcalde de Gósol i el seu equip de govern. Parlo de Josep Tomás i Mirambell (PSC) ( e.p.d), amb el qual vaig participar en diversos plans i projectes, entre els quals el d’intentar fer un canvi de província, per així acabar, amb aquesta disbauxa de dependències. La meva participació entrava dintre de les funcions pròpies d’un diputat al Parlament de Catalunya. Durant anys, vaig formar part de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, i puc assegurar que el país té un munt de disfuncionalitats territorials, si bé no tan complicades com aquesta. Anem al gra. De les gestions fetes se’n desprenia que per a resoldre aquesta disfuncionalitat calia de bon primer, lògicament, un acord de Ple Municipal, ampli i clar. Cap problema. Tot seguit, un informe i acord similar per part del Consell Comarcal del Berguedà. Fàcil d’aconseguir. A continuació calia portar la petició al plenari de la Diputació de Lleida perquè donés conformitat a perdre un municipi, de la seva demarcació. Tampoc hi havia obstacles per part d’aquesta entitat, i el mateix passava amb la Diputació de Barcelona que devia informar favorablement i acordar la inclusió d’un nou municipi, en el seu territori. Fins aquí, el camí era pla, amb voluntats clares i evidents de facilitar la solució al problema. Però, ve costa amunt, molt amunt, quan parlem de modificar el mapa provincial d’Espanya, amb una disminució de la superfície de la província de Lleida, un augment de la de Barcelona i lògicament una modificació dels límits provincials, entre aquestes dues províncies. Aleshores, cal un acord del Consell de Ministres, i no solament això, sinó la presentació d’un Projecte de Llei Orgànica, per ser tramitada i votada, en el Congrés de Diputats i el Senat. Son paraules majors, puix que s’han d’aconseguir majories absolutes per dur a terme aquest canvi legal. Fou en aquest punt, en que l’Alcalde i equip de govern van decidir no avançar més, perquè la complexitat era enorme, els terminis serien d’anys, i la capacitat de trobar suficients recolzaments, complicats, en aquells temps. I si mirem els d’ara, encara s’han complicat més. Es així com es decidí no emprendre més tràmits ni gestions i concentrar-se en la feina diària, dintre del marc legal establert. Tot el que he exposat ha d’estar en els arxius municipals i constar en les actes dels plens municipals. També hi ha diverses persones del poble que coneixen aquells treballs com perquè puguin servir, en els temps actuals.

TERRITORI “OKUPAT”. Poc a poc, però de manera progressiva i constant, els que vivim en el món rural, ens sentim “okupats”, en tots aquells espais dels quals anys enrere gaudíem . El creixement del país, en habitants, produeix una massificació de vida en les grans àrees urbanes que motiva la necessitat de sortir-ne, ni que sigui per unes hores. Milers, desenes de milers de persones, busquen arreu, on poder gaudir d’un mínim d’aire fresc, i vida natural, abans de tornar a l’eixam habitual. I ens toca als que vivim en el rere país, rebre totes aquestes allaus, amb tot el que suposa de pèrdua de qualitat de vida, i fins i tot de seguretat. Les nostres carreteres s’omplen de centenars de ciclistes, i al mateix temps de centenars de motoristes, tots plegats, units a milers de vehicles, plens de gent que busca qualsevol indret per parar i “okupar” espais, privats o públics. Es així com els de tota la vida, hem perdut possibilitats d’anar a les rieres dels nostres territoris, als gorgs on des de petits ens banyàvem i vam aprendre a nadar, on en caps de setmana o festes especials, buscàvem per anar-hi a passar el dia. Això, s’ha acabat. Des d’ara i fins a finals de setembre o principis d’octubre, tots els espais, tots els indrets queden “okupats” per grups, colles o famílies que en prenen possessió des de primeres hores del matí fins darreres hores de la tarda. Allà hi podem veure, en espais reduïts, vint, trenta o quaranta persones, acompanyades de vuit o deu gossos que saltaran, menjaran i deixaran la seva empremta, sense ser conscients que el medi natural té uns límits per sobreviure. I no solament “okuparan” espais, en general, sinó també els protegits per llei, per tal d’evitar la seva degradació i destrucció. En els propers dies, petits ajuntaments, amb pobres mitjans, hauran de posar en marxa campanyes de prevenció i prohibició d’acampada, visita i bany, en zones com Riera de Merlès ( Berguedà), Ribera Salada ( Solsonès), Torrent de la Cabana ( Ripollès), només per enumerar-ne uns pocs, dels centenars existents a tot el país. Es una lluita esgotadora i desoladora, per manca d’un mínim de respecte al medi ambient i de conscienciació de la fragilitat de flora i fauna, davant l’allau de gent que creu tenir el dret a fer ús del territori, amb plena i absoluta llibertat. Alguns creuen que amagant les deixalles sota mates de boix, o posant-hi uns quants rocs al damunt, és suficient perquè el problema quedi resolt. Altres es banyaran i aprofitaran per utilitzar sabons i xampús per fer neteja, i tots plegats faran les seves necessitats , una mica per tot arreu. Els ajuntaments que tinguin espais protegits per llei, hauran de demanar ajuts per a contractar alguns informadors, per mirar de contenir l’allau, i veuran que només en base a sancions dures i contundents, se’n sortiran mínimament, no sense constants problemes i conflictes. Els cossos policials no donen l’abast. De fet, hem de parlar de Mossos i Guardes rurals, insuficients per a vigilar i protegir centenars d’espais especials, de manera que només el final d’estiu permet poder recuperar una mínima normalitat que cal aprofitar per fer neteja i constatar els danys causats. I així fins les noves onades que segons el temps poden arribar la propera Pasqua, o una mica més tard. Queda clar que sense la deguda conscienciació, acompanyada de mesures molt radicals i immediates, el rere país està en perill.

LA CORRUPCIÓ ADOPTA MÚLTIPLES FORMES. Si una lluita ha de ser implacable, permanent i exemplificant, és la que va contra la corrupció. Sigui en l’àmbit que sigui, toqui a qui toqui, i abasti períodes extensos o reduïts. Pel cas, és igual. Res pitjor per a la societat que contemplar impunitat en un tema que afecta els fonaments d’una democràcia. Faig aquesta introducció arran de múltiples declaracions, afirmacions i controvèrsies a l’entorn del posicionament en contra, de la concessió d’indult a Laura Borràs, per part de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Doncs, no va encaminat, quan manifesta que la possible beneficiària no ha reconegut mai les culpes ni ha demanat perdó. I aquesta és la qüestió. El mateix passa amb els pendents d’aplicació de la Llei d’Amnistia. Durant el procés es van cometre tota mena de tropel·lies de la màxima gravetat, i cap ni un ha reconegut els enganys, falsedats, incompliment de lleis, i greus perjudicis causats a tots els qui hi estaven en contra, a banda de produir danys immensos a l’economia i reputació de Catalunya. Però, tornant al principi. Encara ahir mateix, en diversos mitjans de comunicació, hi havia dirigents, companys de partit i amics que asseguraven que Laura Borràs no havia comès cap delicte, si de cas unes irregularitats, habituals en la majoria d’institucions i organismes del país. En resum, ho havia fet, per agilitzar uns treballs i facilitar resultats. No, no, diguem les coses pel seu nom i no vulguem tapar greus delictes, clarament tipificats com de corrupció, pura i dura. En faig un brevíssim recordatori per evitar que la memòria no ens falli a l’hora de qualificar els fets. Laura Borràs, ocupava la presidència de la Institució de les Lletres Catalanes, en el període 2013 – 2018. Amb aquest càrrec, va decidir crear una nova web, valorant el seu cost en 335.700 euros. D’entrada, ja no vull discutir import, ni qui va fer la memòria i pressupost, perquè podríem sospitar que un import tan immens per una web, no deixa de ser una xifra cridanera. Però vaja, donem-ho per bo. A la vista del pressupost, decideix pel seu compte, anar a buscar una persona amiga, perquè executi els treballs i com que era del tot obligatori convocar un concurs públic, ho evita, mitjançant una estratègia de trossejar, fraccionar i per tan fer factible, l’adjudicació per Decret aquells 335.700 euros, en 18 fraccions. Si algú creu que això és normal o habitual en qualsevol organisme o institució pública, és que desconeix el seu funcionament i oblida que hi ha funcionaris que han de vetllar perquè es compleixin les lleis. Precisament per evitar la corrupció. I sí, aquí una presidenta d’una institució pública, du a terme un cas clar de corrupció. I els elements bàsics per evitar-ho, no van funcionar. Curiosament, ningú parla de greus deixadeses de funció per part de la secretaria general de la institució i també de la intervenció. Amb un correcte funcionament , un i altre, haurien d’haver impedit aquesta actuació. I en cas necessari denunciar-ho, en primera instància, a la Intervenció General de la Generalitat i si calgués a fiscalia. Però, les adjudicacions es van dur a terme, i es van pagar, i suposadament els treballs es van fer. Però, hi hagué altres delictes afegits al primer, com ho remarcava la sentència del Tribunal Suprem, i és que per a justificar els treballs realitzats, es van inventar factures i documents. D’aquí la imputació i sentència per falsedat documental. Es a dir, que es van suplantar empreses existents, perquè servissin de justificants dels treballs, de manera que per a tot plegat se la va condemnar a 4 anys i mig de presó, 13 anys d’inhabilitació i a una sanció de 36.000 euros. Cert que per part del TSJC, es va manifestar que l’acumulació de delictes pel trossejament de contractes i per l’import total, obligava a imposar una sanció acumulativa, i que considerava adient, aplicar alguna mesura reductora. Però, ningú pensi en que no eren dures i clares les imputacions i les sentències que corresponien. I fins aquí hem arribat. I durant tots aquests anys, Laura Borràs ha pretès fer entrar el seu cas, en el del procés com si la seva actuació estès lligada a la lluita per la independència. Res de res, i s’ha de tenir molta cara per a pretendre barrejar qüestions. I no solament això, pretén vendre que el seu cas, és un cas típic de “lawfare” judicial. Que li tenen mania per haver estat una de les cares visibles del procés i si no hagués ocupat importants càrrecs, la Justícia no hagués actuat. Se suposa que hauria considerat “pecat venial” un cas clar d’aprofitament de càrrec, de vulneració de les normes de contractació , a més de falsedat documental. Que arguments com aquests apareguin en mitjans de comunicació públics, és inadmissible. Una vegada més, TV3, es fa ressò d’arguments i justificacions, totalment contràries a la objectivitat i a la legalitat. Fa vergonya voler fer passar per irregularitats menors, un cas clar de corrupció, pura i dura. I en cap moment ha reconegut els fets ni ha demanat perdó. Tanta arrogància, tanta prepotència, tanta cara dura no hauria de ser premiada amb un indult.

LA IGNORANCIA ES ATREVIDA. Nacido en Cataluña, en un pequeño pueblo, en plena dictadura, comprobé sus efectos, con la prohibición de mi lengua materna, el catalán, tanto en la escuela como en todos los otros ámbitos oficiales. El castellano se impuso, bajo el principio de que “la letra con sangre entra”. Eran otros tiempos, superados y tomados como referencia para que situaciones, como las vividas, no vuelvan a ser realidad nunca más. Luego hice del conocimiento de los idiomas ley de vida, trabajo y cultura. Fue así como auto aprendí a leer y escribir en catalán, superé bien el francés de nuestro bachillerato, y con 18 años, decidí abrir camino para aprender inglés y ruso, en paralelo, pensando en el futuro que podían proporcionarme los dos idiomas con más proyección mundial, junto con el castellano. Y finalmente, en mis años de trabajo y estudios en Berna (Suiza) los completé con el alemán e italiano. Fue allí donde la academia mundial de idiomas en la que trabajaba como profesor de castellano, me encargó redactar los tres libros básicos de aprendizaje, para los alumnos de este idioma. Y, ahora mismo, estoy redactando un cuarto libro, para usar en los cursos de castellano que doy como voluntario de Cruz Roja, en un centro de refugiados. Anteriormente, di clases de catalán, durante dieciséis años, en horas libres de mis labores como político. Perdonen esta larga introducción, necesaria para exponer la importancia del conocimiento de los idiomas para moverse por el mundo. También, para exponer lo que el idioma materno significa para todas las personas, especialmente cuando se ha tenido que luchar, para usarlo y preservarlo. El idioma recibido, forma parte de nuestra conciencia, de nuestra cultura, de nuestra vida cotidiana. Nadie tiene derecho a despreciarlo y todavía menos a ridiculizarlo. Hay cerca de 7.000 lenguas en el mundo, y todas y cada una ,supone un monumento cultural a preservar. Volviendo a Cataluña. A lo largo de la historia hemos tenido graves problemas con el idioma, la cultura y tradición por culpa de personas incultas e ignorantes que pretendían uniformizar el Estado, pensando que la diversidad es contraria a la eficacia y el progreso. Personajes que rebajaban la lengua a un simple dialecto, y su uso, era propio de provincianismos, típicos de pueblos atrasados y primitivos. De todos estos encontronazos, hemos tenido uno muy reciente, que ha producido graves daños a la convivencia interna y a las relaciones externas. Se le ha llamado, proceso independentista, y puedo asegurar que ha sido duro, muy duro, resistir sus embates en carne propia. Por el simple hecho de mantenerme fiel al juramento prestado, en tanto que alcalde, he recibido toda clase de embates, amenazas, y desprecios, hasta el punto de pretender dictar mis usos y costumbres, en actos públicos y privados. Buena parte de los fundamentos del proceso, estaban ligados a la crítica a todo lo español, por considerar que era sinónimo de incomprensión hacia la lengua y cultura catalana. Se fomentó el odio contra todo lo que era y representaba España. Y esto llegaba a todos los rincones y a todos los actos. Fue así como en los últimos años de celebración de la patrona de la Guardia Civil, era el único alcalde( de un total de 31 ) que asistía a la fiesta, en el Cuartel de la Benemérita en Berga, la capital comarcal. Se me pedía hiciera el discurso de felicitación, en nombre de la sociedad civil. Y así lo hice, hasta que se consideró preferible, suprimir la fiesta oficial para no dar más quebraderos de cabeza a sus organizadores. Pues bien, llegados hasta aquí, después de años de lucha y resistencia para normalizar el país, hacia dentro y hacia fuera, vemos como una ignorante e inculta presidenta de una Comunidad Autónoma, se ríe, se mofa de unas lenguas españolas como son el gallego, el eusquera y el catalán. Es de una enorme irresponsabilidad dar munición a las entidades y partidos independentistas, presentando lo peor del nacionalismo español. Una prepotencia, una chulería, junto a una inmensa ignorancia de la realidad. Y lo hace una presidenta, inculta, incapaz de hablar en ningún otro idioma que no sea el castellano. Una persona que va a impartir conferencia en Londres, y la debe leer en castellano porque es incapaz de hacerlo en inglés. Increíble, pero cierto. Y no contenta con esto, quiere marcar perfil propio en la Conferencia de presidentes de CCAA, en Barcelona, anunciando su desprecio por el uso de los idiomas oficiales que consagra la Constitución española. Los que desde siempre hemos tendido puentes, entre idiomas y culturas, le hacemos saber que se ha convertido en la mejor exponente para el independentismo, como figura típica y tópica de lo que se considera un español ignorante e inculto. Además de prepotente e incapaz de valorar la riqueza de la diversidad de España. Alguien así, no puede aspirar a nada más que hacer mutis por el foro. En algún momento el castigo llegará.