Joan Roma

INCIVISME VS SERVEIS PÚBLICS. Fa uns dies, una concentració a Manresa, demanant una residència pública, va sumar-hi la reclamació d’uns WC públics. Son peticions, plenament comprensibles i lògiques, a les quals em sumo, però topen amb la crua realitat, d’un incivisme desfermat contra multitud d’elements públics, i molts de privats. Permeteu-me avui , parlar dels públics. Si repassem una mica el nostre territori, veurem com han acabat instal·lacions públiques que van durar uns pocs dies, ja no dic mesos ni anys. Uns pocs dies. Aquí podem posar-hi, des d’uns serveis al Passeig de la Indústria de Berga, als de Puigcerdà, o dels que tenen les estacions de busos de Berga, Manresa, Vic, i pràcticament tots els de les estacions de trens, siguin de RENFE, siguin dels FCG. I sinó, mirem el passat i present de l’ascensor de Puigcerdà, o les destrosses en mobiliari urbà de qualsevol poble i ciutat en que, quan no els cremen, els destrossen i quan no, els aboquen al carrer. Semblant present i futur, espera a molts bancs, papereres, o fonts ornamentals. I si voltem una mica per parcs i zones esportives, veurem com de difícil es resistir i garantir la supervivència de tots els elements que en formen part. I si mirem bona part dels trens que circulen, els veurem pintats fins el sostre, en una mena d’atac sistemàtic, a tot el que és públic. Bé, podria seguir amb moltes altres mostres d’incivisme que clarament cau en el vandalisme extrem i que té costos immensos per les arques públiques que, al cap i a la fi, son de tots nosaltres. Cada any, es compten per desenes de milions les reparacions, substitucions o millores dels espais destrossats. Què vull dir amb tot això ? Doncs, que tenim un greu problema, perquè lluny de reduir-se, més aviat s’incrementa. El que és de tots, no és de ningú, per aquests destralers. No tenen altre objectiu que fer mal, per afany, de fer mal, o simplement per distreure’s en dies d’avorriment. Per això, no son viables moltes de les peticions ciutadanes, perquè estan condemnades al fracàs. En els meus anys d’ajuntament, sempre tenia present la resistència dels materials i buscar la millor manera de fer les infraestructures, equipaments i serveis, com per minimitzar danys i garantir supervivència. I d’unes experiències, se n’aprenia per a futures intervencions, per mirar d’evitar noves febleses, en una mena de roda de mai acabar. I francament, el diner destinat a reparar vandalismes, és el que més greu sap, perquè amb aquest diner, es podrien fer multitud d’altres coses. Però, torno al principi. O aconseguim apujar el respecte pels bens públics o hem de renunciar a peticions que son raonables i comprensibles, però estan condemnades al fracàs. En aquest objectiu hem d’estar-hi tots. En primer lloc, mitjançant l’educació pública i privada, també amb campanyes de conscienciació i en convertir-nos tots, en guardians, com per retreure o intervenir en cas de males pràctiques. Mentrestant no apugem els valors i perseguim, per castigar degudament els vàndals, no podrem gaudir de serveis que a tots ens agradaria tenir, a la nostra disposició. Aquest, és un repte de molt llarg recorregut i intensitat, però del tot indispensable. No hem de renunciar a millores, per culpa d’uns pocs insensats.